La mort de Joan Planes i Vila, la setmana passada, em va sorprendre poc després de llegir Camí de castanyes, una autobiografia escrita a quatre mans amb Albert Villaró, i dos mesos després d’entrevistar-lo per a ON ECONOMIA. Va ser precisament aquella entrevista, que se’m va fer curta, el que em va despertar interès per una persona que coneixia poc i em va semblar enormement interessant, pel que havia aconseguit i per com ho havia aconseguit, i aquesta curiositat em va dur a buscar el llibre.

Planes va ser el fundador de Fluidra i el gran impulsor de l’empresa cap al lideratge mundial de les piscines i el wellness, que ha consolidat el seu fill Eloi. A l’esmentada entrevista, que es pot veure sencera a Youtube, pràcticament no vam parlar d’això, però vaig entendre com algú sorgit d’una família nombrosa i humil del Pirineu havia creat un líder mundial. I sense perdre la humilitat, perquè sempre va estar connectat amb els seus orígens, i va tornar-hi activament quan va decidir deixar la seva vida professional.

No podia parar quiet. Després de més de 30 anys al capdavant de l’empresa, quan va deixar la direcció, va decidir que seguiria treballant, però pels altres i pel seu poble. El projecte que va engegar amb la Fundació Planes Corts és increïble, fins al punt que està repoblant Estamariu, que ha passat de 80 a 130 veïns. Soc periodista econòmic, deixin-me fer un càlcul: ha incrementat la població un 62,5% en pocs anys!

Joan Planes volia tornar a la societat, i al seu poble, part del que li havia donat. Ho feia pensant en els seus pares i els seus fills

No explicaré en detall el que fa la fundació perquè ho hem explicat millor en reportatges com el que enllaço. La filosofia és aprofitar els actius que té, ramaders, agrícoles, per crear projectes que donin opcions de futur als seus veïns, i a més, sostenibles mediambientalment, perquè no tinguin petjada de carboni, el que també genera llocs de treball.

Planes volia tornar a la societat, i al seu poble, part del que li havia donat. Ho feia pensant en els seus pares –que creien que si marxava no tornaria; intueixo que ja veien que tenia ganes de volar alt– i en els seus fills, em va explicar, perquè mantinguessin el vincle amb Estamariu. I pensava en els seus veïns, que aquest dissabte el van acomiadar en una cerimònia multitudinària. L’estima era recíproca.

L’empenta que tenia era admirable. Anava a treballar cada dia, o gairebé cada dia, perquè em va dir que de dijous a dissabte s’estava a Estamariu, però allà tenia cura dels projectes de la fundació. A més, viatjava. També presidia la Fundació Fluidra, amb la que tenia projectes al Senegal, país del qual estava enamorat, per promoure la natació en un país on la majoria dels nens no saben nedar. I tot això ho feia perquè volia, perquè ho sentia.

L’empenta que, amb 83 anys, encara tenia, la vaig veure a Camí de castanyes. I la transparència i la franquesa amb la qual explicava les coses. Planes era el petit de vuit germans, i al seu poble no era Joan Planes sinó el Joan de Cal Sovei, perquè als pobles de muntanya, i a la Catalunya rural en general, es coneix la gent pel nom de la casa. Assegura, al llibre, que encara el coneixien així a Estamariu. El fet de ser el petit va fer que anés forjant un caràcter agosarat i decidit, la llavor del Planes emprenedor, segons es desprèn del llibre.

L’ambició i l’èxit empresarial són compatibles amb una mirada social, amb la voluntat de deixar empremta i de ser recordat com un gran home

Explica anècdotes divertides que mostren com va anar agafant aquest caràcter, des d’entremaliadures juvenils a com tirava pel dret quan pensava que era el que havia de fer. El seu pare el va enviar al seminari, on va aprendre molt, però també va patir, i quan va veure clar que havia de sortir i anar a Barcelona, es va preparar a consciència per fer-ho. També era ambiciós. A la capital catalana vivia amb una germana i un cunyat i els ajudava al negoci de casa mentre estudiava. Ningú va regalar-li res.

No explicaré tot el llibre, si algú hi té interès, segur que el podrà trobar. Em quedo amb el Joan Planes que hi vaig trobar, que ja havia intuït a l’entrevista. Quan veig empresaris o directius que malmeten projectes, que no s’adonen de les necessitats socials i ni tan sols dels seus empleats, que només es queixen de la regulació, dels impostos o dels polítics, no puc evitar pensar que potser si s’ho haguessin hagut de guanyar, potser si haguessin sortit d’un racó perdut del món, sense més privilegis que una estructura familiar basada en l’autosubsistència, si haguessin hagut d’anar al tros a ajudar el padrí, potser veurien i farien les coses d’una altra manera.

L’ambició i l’èxit empresarial són perfectament compatibles amb una mirada social, amb la voluntat de deixar empremta i de ser recordat com un gran home, a més d’un empresari amb una gran trajectòria. Potser exagero i no cal venir d’un poblet de muntanya per tenir aquesta mirada, però del que estic segur és que ens calen més personalitats com la de Joan Planes.