En els últims dies ha estat notícia en els mitjans de comunicació i xarxes socials la disminució del deute net amb l'exterior de l'economia espanyola fins a situar-se en el 54,4% del PIB, el punt més baix des de 2005. És aquesta una dada rellevant perquè a cap economia no li interessa dependre en excés dels inversors externs, ja que la fidelitat de la seva inversió és menor i la seva exigència de remuneració pot ser més exigent en condicions econòmiques similars. Com és habitual, ràpidament han aparegut els qui s'han apropiat dels mèrits ignorant el context en el qual s'ha produït.

Per saber de què parlem, la posició d'inversió internacional neta (PIIN) d'un país, així es denomina realment el que col·loquialment anomenem deute amb l'exterior, és el saldo entre les inversions dels agents econòmics nacionals a l'exterior i la que realitzen els de l'exterior al nostre país. Aquest saldo té una estreta relació amb la balança de pagaments, és a dir, els saldos negatius provocats per un consum de productes més important d'altres països (que evidentment cal pagar i si no es té els diners sol·licitar un crèdit) respecte als quals venem a tercers, augmenten el deute amb l'exterior, i els saldos positius aconseguits quan la relació és inversa, la disminueix.


Com es pot observar al gràfic superior, el deute amb l'exterior espanyol fins a l'any 2000 presenta un lleuger empitjorament per a, a partir d'aquest exercici, trocar en un fort augment que assoleix el seu màxim el 2013 triplicant la quantitat inicial (de 31,1% a 96,4% del PIB). La causa és ben coneguda, la gran bombolla immobiliària i financera va generar una activitat desenfrenada a Espanya acompanyada d'un consum de béns i serveis d'altres països molt superior als que nosaltres els podíem vendre. Va ser l'època daurada de la compra sense fi de tota mena de productes, inclosos cotxes de gran cilindrada, viatges a països exòtics i altres mercaderies produïdes a l'exterior.


L'efecte d'aquest comportament es veu en el saldo de la balança de pagaments espanyola que va arribar a un dèficit brutal del 10% del PIB el 2007, és a dir, els espanyols gastàvem l'equivalent a 140.000 milions d'euros d'avui més del que érem capaços de vendre. Aquest aquelarre consumista que va incloure la sol·licitud d'hipoteques per a la compra d'habitatges amb un preu creixent i en molts casos desenraonat, es va sustentar a la sol·licitud de crèdits als bancs i, sobretot a les caixes d'estalvi, que van incrementar en 63 punts de PIB el saldo en hipoteques (entorn de 880.000 milions d'euros actuals). La concessió de crèdit a persones i promotores sense avaluar massa la solvència, que al seu torn es va titulitzar per aconseguir el finançament d'inversors estrangers.

Aquest esbojarrat i posteriorment comprovat comportament irresponsable va augmentar el saldo del deute amb l'exterior en gairebé 800.000 milions d'euros nominals, l'equivalent a 65 punts de PIB. Els eslògans d'"Espanya va bé" o "Espanya va millor" utilitzats pels governants (i adlàters) del moment obviaven aquesta greu servitud, perquè evidentment calia finançar (i refinançar) aquesta muntanya de deute i pagar els corresponents interessos, que com es va veure després, no van ser precisament reduïts quan va augmentar la prima de risc del país. Una severa càrrega per pagar durant anys pels ciutadans espanyols, acompanyada d'algun "petit inconvenient" sobrevingut com va ser el posterior rescat de la major part de les caixes d'estalvi.

L'esclat de la bombolla i la immensa muntanya de deute amb l'exterior (del sector privat) va obligar la societat i economia espanyola a realitzar canvis estructurals en el seu comportament. Era obligat millorar la competitivitat dels nostres béns i serveis per finançar el que devíem i reduir en la mesura possible el deute. Per a això, ja que la pertinença a l'euro no ens permetia devaluar la moneda, el mecanisme habitual en moments similars de la nostra història sempre amb resultat poc durador, va ser necessari ajustar preus i en la mesura possible millorar la qualitat dels productes, més aviat el primer, i així canviar el signe deficitari pel de superàvit en els intercanvis amb la resta dels països.

Des de 2013, Espanya ven més a l'exterior i també competeix millor al mercat nacional gràcies a l'esforç d'empreses i treballadors

Així des de 2013, Espanya ven més a l'exterior i també competeix millor al mercat nacional gràcies a l'enorme esforç realitzat per empreses i treballadors (amb un repartiment diferent en salaris i beneficis segons empresa i sector d'activitat). Els continuats saldos positius des d'aquell any ja abasten més d'una dècada (4,1% del PIB el 2023), constituint una situació inèdita en la història del nostre país, que per la seva durada reflecteix un canvi estructural en el nostre procedir, possiblement el més important dels aconseguits en l'àmbit macroeconòmic.

La reducció del deute amb l'exterior és una notícia molt positiva que hem de celebrar sent conscients de la necessitat de mantenir aquest camí en el futur fins a assolir un nivell sostenible de deute. Però, en economia i en la vida sempre hi ha algun però, malgrat la intensa reducció assolida la seva actual composició ens mostra un risc que també s'hauria de corregir: el deute públic està prenent massa protagonisme dins del saldo amb l'exterior (30 per cent del volum total i més del 80 per cent del saldo) conseqüència de mantenir un dèficit fiscal estructural massa alt (3,7% del PIB el 2023). L'ajuda del Banc Central Europeu en la seva sostenibilitat és molt gran en ser tenidor de més del 70 per cent del deute públic espanyol en mans de no residents (gairebé 400 mil de 660 mil milions d'euros), però és d'esperar que desaparegui en el futur i, quan sigui així, la solvència de l'economia espanyola serà el nostre únic aval per finançar el deute públic espanyol.

La dolorosa experiència del passat recent permet obtenir algunes conclusions. Una primera, no hem de gastar per sobre de les nostres possibilitats, és a dir, els béns i serveis espanyols han de mantenir el seu nivell de competitivitat perquè l'economia no depengui en excés del finançament de tercers països. La segona, no és convenient que quan aparegui alguna dada de millora, el govern de torn s'apropiï del mèrit perquè coincideixi amb el seu mandat, ja que com és el cas del saldo amb l'exterior, ha estat resultat del gran esforç de la societat durant un llarg període de temps. Una tercera, no canviar emetre deute privat per deute públic per mantenir l'activitat econòmica. Finalment, la més important de cara al futur, la imprescindible millora aconseguida en competitivitat ha d'estar acompanyada d'un avenç en productivitat per millorar la renda creada que pugui ser distribuïda entre treballadors i empreses. Com he comentat en articles anteriors, és el gran repte pendent sobre el qual cal actuar i, segons la meva opinió, com comentaré en un pròxim article, les actuals iniciatives per millorar-la no són tan sòlides com haurien de ser.