“El grup bancari Esmassa ha estat intervingut pel Banc d’Espanya després que alguna de les seves darreres operacions no s’hagin pogut tancar per falta de liquiditat, la qual cosa ha provocat la inquietud dels seus clients i inversors. Es valora que les pèrdues poden arribar a l’equivalent dels 50.000 milions d’euros o de dòlars, calculat en el preu actual d’ambdues divises”.

Aquesta noticia ja l’haviem sentit fa dècades, tant de si es tractava de la Rumasa, creada i dirigida a la seva manera per José María Ruiz Mateos, intervinguda pel primer govern del PSOE (febrer del 1983), com més tard, el 2012, el govern del PP feia amb Bankia. La raó de l’autoritat bancària era la mateixa: calmar accionistes, clients i inversors. Passades unes quantes dècades d’aquests entrebancs (entre-banks), i quan portem anys sentint que el refinament dels models algebraics i la emergència irreversible de la nova banca digital encriptada és una novetat superior a tot el conegut, tenim una noticia del tot homologable a la que inicia aquest text. Resumint:

“El fons inversor FTX (aquest nom sí és real) ha estat intervingut per Binance (una espècie de Banc de Garanties al món virtual de les inversions en divises algorítmiques), entitat dirigida per Changpeng Zhao, qui ha declarat que la intervenció s’ha fet per calmar el món virtual de les criptomonedes”.

Changpeng, tanmateix no se n’ha estat de dir que el creador i impulsor de FTX, el jove de 29 anys Sam Bankman-Fried, també conegut per “nen-gurú”, a qui fa pocs mesos se li atribuïa una fortuna de 22.500 milions de XX monedes (dir dòlars seria tornar al món real, i no és el cas) era caòtic en tota la seva actuació. Per cert: qui ha estat interventor del criptobanc FTX ja ha avaluat la situació cruament: no hi ha ni llibres d’activitat, ni comptabilitat ni res que s’assembli a la manera de gestionar un banc tradicional. Total, un forat de 50.000 milions de dòlars, aquests sí reals.

Ves a saber qui els cobrirà, perquè estem parlant del món cripto, paraula grega que equival a amagat, sota terra, etc. No descartem, tanmateix, que aquells que es vantaven de guanyar diners en inversions fora de l’òrbita del control de la sempre tafanera administració pública, ara reclamin algun tipus de rescabalament públic. ¿Memòria? Ben fàcil: el Fòrum Filatèlico a partir del 2006. Allà les criptomonedes tan segures eren els segells de correus... en plena era del correu electrònic.

Molta terra a Florida

La patacada més memorable del sector financer i que va arrossegar tot el món és l’anomenat Crac del 1929. Així ho descrivia John K. Galbraith, arran d’una febre compradora a Nova York de parcel·les prop del mar a Florida i a preus desorbitats. Amb una variant decisiva, només s’havia de pagar un 10% de la inversió i en adquirir els drets de compra es podien revendre i revendre. I atenció, afegeix l’economista canadenc: “quan l’especulació s’anava estenent, un audaç bostonià, Charles Ponzi, va descobrir uns terrenys a 65 milles de la ciutat de Jacksonville (Florida). Va vendre 23 parcel·les per acre (4.047 metres quadrats)”, com si fossin a voramar.

Encara avui es denomina esquema Ponzi les operacions piramidals de captació d’inversors amb l’esquer de molts guanys fàcils i immediats. Piràmide vol dir que només hi guanyen els que hi van entrar primer, després és impossible atendre els compromisos.

Els elements per creure aquests models d’enriquiment fàcil fent petites inversions, per més que es sofistiquin les característiques al llarg del temps, sempre tenen tres components. Primer, dir que és un model nou i segur; segon, que està fora dels circuits habituals que t’escanyen (banca i autoritats reguladores); tercer i principal: és condició humana la cobdícia i l’engany per aprofitar-se’n.

De Florida a Badalona

El mes d’abril passat es va celebrar a Badalona el Congreso IM Mastery Academy. Per nom cridaner que no quedi. Anava de formar captadors d’inversors en criptomonedes. Dos fets rellevants: la majoria dels participants eren joves o molt joves, sovint procedents del món del videojoc. I que els periodistes que s’hi van acostar se’ls va intimidar de tota manera per foragitar-los. Als xicots congregats els semblava bé. O sigui, tuf de secta. Setmanes després es va acusar l’organitzador de possible estafador... amb el model de la piràmide de Ponzi de l’any 1929.

La literatura precursora

Tan se val que es vulgui disfressar de novetat sense precedents aquest nou món virtual de les inversions, deixant clar que una cosa és el risc que s’assumeix voluntàriament i l’altra la simple estafa.

Però tot plegat té prou antecedents en els contes literaris de tots els temps. Perque sovint la literatura s’adelanta a l’economia. Recordem, per exemple, un dels més celebrats i universals en tres versions diferents separades per segles de creació literària.

En el clàssic índex Aarne-Thompson que classifica els contes de totes les èpoques i països s’hi pot trobar el clàssic El retablo de las maravillas (Cervantes, 1615), o l’encara més antic, Cuentos del Infante Lucanor (1330), els quals tenen la variant més difosa actualment en El vestit nou de l’emperador, de Hans C. Andersen (1837). Esquema tòpic: uns espavilats convencen una persona sensible i cobdiciosa que si no està veient el que veuen tots els altres ciutadans presents a la representació, és que no n’és digne. Varia la raó de la incapacitat segons cultura. Al Lucanor, allò ofensiu és ser fill adúlter, al Retablo no tenir sang cristiana pura, a la versió de Sri Lanka ser d’una tribu pobre i al Vestit de l’emperador, tenir un càrrec inadequat.

A la sínia dels enganys financers s'hi han enfilat ara els devots de les criptomonedes, tan cofois d’haver vist el futur abans que els altres.