El retorn de la seu social de Ciments Molins, una de les grans empreses familiars catalanes, és una molt bona notícia per a Catalunya. Però no per una suposada tornada a la normalitat institucional i empresarial o per una estabilitat política que, si bé es perceben en el discurs calmat i centrista de Salvador Illa, s’aguanten sobre un Govern socialista en minoria.

La decisió de la família Molins és important perquè és la primera gran empresa que fa el pas i obre el camí a que d’altres segueixin les mateixes passes. I ho faran. En el món empresarial hi ha cert rum-rum de què ja es dona la situació per tornar, de què l’estabilitat institucional actual genera el clima que volien, i s’espera un degoteig en els propers mesos i anys. “Aniran caient”, expliquen fonts empresarials.

El Govern s’està movent per aconseguir-ho, tant de forma pública, quan Illa proclama, sempre que pot, “estabilitat política i seguretat jurídica”, com de forma privada. El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, i el secretari d’Empresa i Competitivitat, Jaume Baró, són els que, amb més o menys discreció, ho estan movent en els cercles empresarials. També Foment del Treball continua fent gestions per la seva banda. El seu president, Josep Sánchez Llibre, va agafar aquesta bandera i la segueix brandant i defensant, però també defensa que cal anar més enllà i millorar la fiscalitat.

Ni les empreses –enteses com els centres de decisió i de producció–  han fugit de Catalunya, ni la inseguretat jurídica ha allunyat els inversors

Però no podem oblidar el que ha passat els últims set anys a Catalunya pel que fa a l’àmbit empresarial. Simplificant, ni les empreses –enteses com els centres de decisió i de producció–  han fugit del país, ni la inseguretat jurídica ha allunyat els inversors. Segur que hi ha projectes que es podrien haver fet i no s’han fet, com a tot arreu, però hi han jugat un paper més dissuasiu la burocràcia i la fiscalitat que el procés. I l’alta fiscalitat és en bona part conseqüència de l’escanyament que pateix Catalunya per part del govern espanyol pel que fa al finançament. En el cas de la burocràcia, no podem buscar culpables fora, som el nostre pitjor enemic. Catalunya manté el seu pes en l’economia espanyola i, si bé és cert que Madrid n’ha guanyat, ho ha fet gràcies al dumping fiscal, que pot exercir perquè es pot permetre el luxe de renunciar a ingressos perquè l’Estat hi inverteix abundantment.

Malgrat tot, el relat va anar per un costat i la realitat, per un altre. Es va parlar molt de les grans empreses que van marxar, però van quedar en un segon pla les que no es van moure, i no els ha anat gens malament. Per exemple, Almirall, que la setmana passada va celebrar el seu 80 aniversari. Farmacèutica, multinacional i cotitzada, tenia tots els números per patir un atac de pànic l’octubre del 2017 davant les proclames apocalíptiques d’alguns, però es va quedar. No ha patit cap conseqüència negativa.

No és un cas aïllat. Mirant l’Ibex, hi ha altres empreses catalanes que es van quedar i han crescut. Grifols és la més important, i tot i que ha patit turbulències enguany per qüestions de governança i comptables, factura ara 1.000 milions més que el 2017. Fluidra cotitzava però no estava a l’Ibex, i el fet que hi hagi entrat (el 2021) evidencia que el líder mundial de piscines i wellness segueix un camí ascendent. Puig ni cotitzava. I no continuo perquè la llista és inacabable.

S'espera un degoteig d'empreses tornant a Catalunya. El Govern hi treballa en públic i en privat i Foment continua fent gestions per facilitar-ho

Fa un any i mig, en la reunió anual del Cercle d’Economia, dos directius estrangers que havien obert oficina a Barcelona els darrers anys m’explicaven que estaven encantats de ser a la ciutat, que tothom hi volia venir a treballar, que s’hi vivia molt bé, que trobaven un clima emprenedor molt enriquidor i, sobretot, que tant els hi feia la política, que no era important per a fer negocis.

Vist amb perspectiva, treure la seu de Catalunya va ser una barreja de sobrereacció, protecció i acció comercial. A empreses amb un volum de vendes importants a Espanya, anunciar el trasllat de Barcelona a Madrid o a qualsevol capital de província les protegia. I quedar-se implicava el risc, fins i tot, de ser assenyalada i estigmatitzada. Els bancs catalans van patir la fuga de milers de milions, però ni van aturar del tot la sagnia amb el trasllat ni la pèrdua de clients es va notar de forma significativa en els seus comptes de resultats.

Ara, algunes empreses tornaran i d’altres no. Fa anys que es diu que mentre hi hagi un president independentista no tornaran perquè mai se sap. Ara pot semblar el moment, però l’independentisme continua representant gairebé la meitat del Parlament, i unes futures eleccions poden fer canviar de nou les majories. Llavors, les que han tornat, marxaran de nou? És tan obvi que no té sentit com el fet que la millor estabilitat que poden trobar a Catalunya és la cultura emprenedora, el talent, un ecosistema d’innovació i, també, qualitat de vida. Si hi afegim agilitat administrativa i al·licients fiscals per a la creació de riquesa, vindran moltes més empreses de les que en marxaran.