Fa uns dies es va clausurar a Cali, Colòmbia, la COP 16, la Cimera de Biodiversitat de Nacions Unides. La clausura es va fer enmig del més estrepitós fracàs, ja que els delegats de 190 països van ser incapaços, després de dues setmanes de negociació, d'arribar a un acord sobre com establir un pla financer que sustenti una estratègia mundial per reduir l'actual taxa d'extinció d'espècies, que sembla imparable, doncs només en vertebrats supera ja en 35 vegades la de l'últim milió d'anys. La cimera de Cali ha coincidit gairebé amb la COP 29 de Bakú (Azerbaiyan), centrada en el clima i en el que suposa l'enèsim intent de trobar finançament públic per combatre l'escalfament global.

La biodiversitat i el clima, formen, com se sap, els dos focus essencials d'actuació per a la preservació del nostre espai natural. Ambdues cimeres visualitzen la impossibilitat gairebé crònica dels estats per assolir mínims consensos sobre qui i com ha de pagar el deteriorament ambiental i evidencien cada vegada més com el món empresarial i financer, el sector privat, és peça clau per generar els recursos necessaris per abordar aquesta tasca ingent de preservació de la naturalesa. La pròpia ONU ha reconegut expressament que sense el suport de la iniciativa privada no hi ha manera de fer res eficient contra la degradació del nostre entorn. I encara que no s'assenyali explícitament, ha quedat bé clar que la intervenció i implicació de les empreses i els bancs en qüestions conservacionistes està directament lligada a la generació de negoci, a la monetització d'ambdós conceptes, el clima i la biodiversitat.

El sector privat és clau per generar els recursos necessaris per abordar aquesta tasca ingent de preservació de la naturalesa

És evident que en el tema del clima la intervenció d'empreses i bancs ha estat bastant eficient, ja que l'expectativa de negoci ha quedat ben patent des del primer moment. El desenvolupament d'energies renovables, els nous combustibles, l'impuls de l'hidrogen verd i tota la tecnologia que s'està generant per incrementar la descarbonització són, entre molts altres, exemples ben visibles que la implicació en tot el que suposa el canvi climàtic és bon negoci per a la inversió privada. El canvi climàtic està bastant monetaritzat per empreses i bancs i les perspectives de generació de recursos des del sector privat són raonablement optimistes.

Tanmateix, en el tema de la biodiversitat les coses no són tan fàcils. Unir diners i diversitat biològica és molt complicat ja que la rendibilitat no està gens clara. El món empresarial aborda el tema de la biodiversitat des d'una òptica bastant derrotista, per dir-ho d'una manera directa. No hi ha gaire negoci ara per ara en la biodiversitat i l'assumpte s'aborda des d'una perspectiva passiva de cost, contribució, ajuda, pagament per ús i similars. Ja el 2014 es va posar en marxa el conegut com a Protocol de Nagoya, que pretenia impulsar el repartiment just i equitatiu dels beneficis derivats de la utilització dels recursos genètics proporcionat per la pròpia naturalesa. Deu anys després amb prou feines són visibles els resultats pràctics d'aquest compromís.

A Cali també es va acordar un altre Protocol similar pel qual es pretén establir un fons finançat per una espècie d'impost global sobre els productes generats a partir d'informació genètica de la naturalesa, conegut com a Digital Sequence Information (DSI). Empreses amb ingressos superiors als 50 milions de dòlars o guanys de més de 5 milions anuals haurien de destinar una fracció dels seus beneficis a aquest fons, la meitat del qual seria distribuïda a comunitats indígenes i països en desenvolupament. Un altre protocol amb destí a la paperera, em temo, en no constar cap compromís dels grans, estats i empreses.

No hi ha visió de negoci en la biodiversitat i sí molta visió social per part de les empreses, com aquest invent de l'agrivoltàica que pretén l'aprofitament agrícola i ramader dels terrenys ocupats per les grans plantes fotovoltaiques o els parcs d'aerogeneradors i que ara per ara només ha aconseguit vistoses fotos d'ovelles sota els panells solars. No s'ha d'oblidar que per generar un megawatt en fotovoltaica es necessiten dues hectàrees de terreny i en el cas dels aerogeneradors s'arriba fins a les 24 hectàrees.

Unir diners i diversitat biològica és molt complicat ja que la rendibilitat no està gens clara

Em sembla que l'única esperança de monetitzar la biodiversitat és al sector financer, i bona part dels grans bancs mundials ho entenen així. Per primera vegada entitats com JP Morgan, UBS, Estàndard Chartered, Citibank, Bank of America, HSBC Hòlding o Deutsche Bank han enviat representants a la cimera de Cali per conèixer més de prop el tema i veure com impulsar aquesta monetització. Un portaveu de JP Morgan va assegurar que la seva presència pretenia "estudiar què es pot fer per desenvolupar nous productes i millorar els existents i comprovar si tenen sentit i hi ha demanda entre els clients".

Els bancs necessiten productes financers basats en la biodiversitat. Actualment n'hi ha molt pocs; entre ells els coneguts com canvis de deute per naturalesa que permeten als governs refinançar deute i destinar els estalvis a la conservació de la naturalesa. Fins fa tres anys eren productes financers destinats a les institucions públiques i ara, a través de Credit Suisse, són aptes per a inversors particulars. El seu volum de negoci és encara reduït, tot just 1.600 milions de dòlars anuals, però hi ha bones perspectives de creixement. Morningstar prediu un escenari possible de 4.000 milions de dòlars de negoci per a aquests productes a curt termini. Es busquen desesperadament nous productes financers lligats a la biodiversitat. Hi ha iniciatives per crear crèdits similars als crèdits de carboni, de manera que els compradors d'aquests productes financers podrien abordar la seva empremta de biodiversitat invertint en projectes de conservació.

En fi, és evident que no li falta creativitat al món financer per dissenyar models de monetització de la biodiversitat. Les empreses ho faran l'algun moment, estic segur. No en queda cap altra. Cimera rere cimera no aconseguim sinó constatar la ineptitud dels governs per assolir acords financers que permetin controlar el canvi climàtic i desaccelerar la pèrdua de biodiversitat. Ara per ara les esperances de generar recursos estan en el sector privat; mentre hi hagi benefici, per descomptat. Només cal buscar-lo.