El 9 de juny tindrem eleccions al Parlament Europeu. Davant d'aquesta important cita, crec útil sintetitzar en uns quants punts l'ahir i avui de la situació dels mons agrari i rural europeus i proposar algunes pistes de futur.

1. El Pacte Verd Europeu és una bona idea i una òptima estratègia. El futur de la societat europea, i per tant de la seva agricultura i el seu món rural, passa per l'adaptació al, i el mitigament del, canvi climàtic. El problema és que ha estat verd, ha estat europeu, però no ha estat pacte.

2. Cal reconèixer que els nostres dirigents polítics actuals, tant els uns com els altres, han estat de pega. S'han acumulat els impactes, alhora, del canvi climàtic (crèiem que estava per venir, però ja és aquí); de la COVID; de la guerra a Ucraïna, de la guerra a Gaza i les seves conseqüències sobre el trànsit marítim al mar Roig; l'escassetat d'aigua al canal de Suez; la inflació i la crisi energètica…

3. Estem vivint a tots els sectors de l'economia i la societat una revolució tecnològica. Al camp ja parlen de l'agricultura 5.0. Les grans explotacions estan sent capaces de mobilitzar les enormes economies d'escala que s'estan generant. Per això les macromagnituds del sector agrari són positives. Però aquesta visió general també mostra les dificultats que està travessant l'agricultura familiar professional, el que jo anomeno la “classe mitjana” del camp.

4. El distanciament cultural entre l'urbà i el rural, entre el camp i la ciutat, està creixent. Això genera una sensació de marginació i abandonament per part de molta població rural i agricultors, que ha reflectit bé Pimentel en el seu llibre.

5. El despotisme il·lustrat de la Comissió, en primer lloc, del vicepresident Timmermans però també de tot el Col·legi de Comissaris, que és responsable col·lectivament de les seves decisions, ha bufat sobre les brases del desconcert i del descontentament. Això ens recorda l'any 1968 i el Pla Mansholt, amb el nom d'un altre comissari neerlandès: un diagnòstic cert, però unes propostes presentades d'una manera inacceptable per als seus “beneficiaris”. Més val convèncer que vèncer.

6. Els ritmes d'“enverdiment” de les polítiques europees són molt dispars. S'ha volgut anar molt de pressa en polítiques internes, és molt més complex en polítiques externes i comercials.

7. És cert que l'agricultura del futur serà sostenible o no serà, però també ho és que avui no hi ha agricultura verda, no hi ha transició agroecològica en números vermells. Més val no oblidar que no hi ha agricultura verda.

8. Per acabar de complicar-ho tot, en aquest món dels 140 signes, els que diuen tenir solucions senzilles a problemes complexos són molt més capaços que d'altres de fer penetrar els seus missatges. La culpa, per a uns, la té Madrid, per a d'altres, Brussel·les, o l'OMC, o la globalització, o Sánchez, o els emigrants…

I demà?

Aportaré aquí algunes idees, de nou referides exclusivament als temes en els quals el meu nivell d'incompetència és menor, és a dir de nou els referits als mitjans rural i agrari.

1. L'Agenda verda continua d'actualitat. No llancem el nen amb l'aigua del bany. Cal fer socialment acceptable el que és necessari i, per a això, cal parlar de transició, de formació, d'investigació i innovació.

2. Com sempre, el debat sobre la futura política agrària comuna (PAC), en teoria post 2027, però crec més aviat post 2030, ha començat pel tema pressupostari.

3. La utopia realista serà per mi el manteniment del pressupost europeu per a l'agricultura i el medi rural, en termes constants.

4. Tanmateix, vista la magnitud dels reptes amb què s'enfronta Europa i els seus estats membres i vistes les reticències del “club dels garrepes”, em sembla més probable el seu manteniment en terme nominals.

5. Això reobrirà de ple el debat sobre el cofinançament nacional del primer pilar de la PAC, els ajuts directes. El debat sobre l'augment del llindar d'ajuts “de minimis” que poden donar els estats membres amb escassa supervisió de la Comissió i la multiplicació dels ajuts nacionals “excepcionals” aquests últims anys semblen anar per aquest camí.

6. Existeix una alternativa i és la inaugurada per a les fruites i hortalisses. En ella es conjuga l'organització comercial dels productors amb uns fons operatius cofinançats per la Unió Europea i els productors, sense cofinançament nacional.

7. La nova PAC 2023-27 permet ja l'extensió nacional del model a altres sectors, però cap estat membre no ha tingut el valor de fer-ho a gran escala. La meva amiga Karine Oswlad-Poulet m'indica que França ho tindria previst a partir de 2024 per a les flors i plantes ornamentals, les llavors oleaginoses i farratges dessecats però amb un pressupost molt modest (0,5% del pressupost francès d'ajuda directa).

8. Si el problema essencial amb el qual es confronten els agricultors és el desequilibri de poder al si de la cadena alimentària, és necessari consolidar i ampliar l'excepció agrícola a la llei de competència, ja prevista al Tractat de Roma des de la seva primera redacció. Els agradi o no als aiatol·làs del dret de la competència, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha consolidat aquesta excepció, no només per a les Organitzacions de Productors (OP) comercials sinó també per a les seves Associacions (AOP), fins i tot si no són comercials, fins i tot si són de governança.

9. Les OP comercials (la distinció és jurídicament de gran importància) poden encomanar les seves AOPs les funcions que considerin apropiades. En particular, la tasca d'“adaptar en quantitat i qualitat l'oferta a la demanda” pot ser duta a terme de manera més efectiva, eficaç i eficient (fins i tot per als fons públics) per una AOP que per una OP en solitari.

10. Alhora, el pressupost agrari s'hauria d'invertir i concentrar en ajudar la classe mitjana del camp a què m'he referit anteriorment, perquè es pugui unir i participar de les economies d'escala que està generant la revolució tecnològica.

11. Un mix entre concentració del suport públic a la classe mitjana, ajuda a les organitzacions de productors comercials per millorar l'equilibri de la cadena alimentària i ajuts a l'adopció de noves pràctiques culturals per a una agricultura sostenible, em sembla un bon punt de partida per negociar la futura PAC.

12. Abans d'inventar noves regles, assegurem-nos d'aplicar correctament les existents. Pot implicar, per esmentar només tres exemples, calcular correctament els preus d'entrada dels tomàquets marroquins, tornant al mètode tradicional inicialment acordat amb els marroquins basat en el preu dels tomàquets rodons. Això pot també implicar un major i millor seguiment del compliment dels límits màxims de residus (LMR) tant per als productes europeus com per als importats. També pot implicar reaccionar més ràpidament a les amenaces que plantegen determinades malalties presents a tercers països i no aquí. Això és el que fan la gran majoria de països als quals exportem amb els productes europeus i és el que nosaltres no fem o fem poc. La llarga batalla dels productors europeus de cítrics per imposar el processament en fred a les taronges procedents de Sud-àfrica és un exemple de coherència per part dels productors i de retards inacceptables per part d'alguns estats membres i de la Comissió.

13. Abans d'inventar noves regles, avaluem d'una manera participativa les polítiques existents. Donem-los temps perquè s'apliquin i analitzem després els seus resultats per proposar millores i modificacions.

14. Però per a això necessitem més Europa i una Europa millor. Primer, cal votar a les eleccions europees als qui ens presentin propostes per construir més Europa, una Europa més propera als seus ciutadans, però no només.

15. Europa és una cosa massa seriosa i important per a deixar-la exclusivament en mans d'eurodiputats i comissaris. Hem de continuar construint l'Europa dels ciutadans. Però encara estem lluny d'on podríem i hauríem d'estar. Quan tindrem Associacions d'Organitzacions de Productors europees que puguin de tu a tu amb els grans compradors i les centrals de compra? Quan tindrem una Associació europea de les Interprofessions nacionals existents?