Si existeix una qualitat que no es pot qüestionar a la ministra d'Hisenda és la seva gràcia per eludir responsabilitats i, de passada, endossar-se-les a l'oposició o al seu (no sempre còmode) soci de govern. El paradigma d'aquesta capacitat de maniobra és la seva gestió de la reforma del model de finançament autonòmic, caducat des del 2014 i que, com a mínim, no s'abordarà ja fins a la pròxima legislatura. Montero va reobrir el meló a finals del 2021 amb una proposta inicial a les comunitats autònomes sobre el càlcul de la població ajustada, un punt clau a negociar perquè és motiu d'enfrontament entre dos grans blocs autonòmics. Però des d'aleshores, en lloc d'arremangar-se la brusa, la ministra d'Hisenda ha abaixat els braços i només els ha aixecat per assenyalar culpables de la seva falta d'avenços. Tanmateix, l'única responsable que catorze mesos després aquell "esquelet" inicial no hagi evolucionat a una proposta formal del Ministeri d'Hisenda per aprovar una nova llei de finançament de les comunitats autònomes és exclusivament seva.

Anem a pams. Seguint amb la seva metàfora, si aquell esquelet per a la reforma continua sent ossos és perquè María Jesús Montero ha fet abandó de funcions. Després de presentar la proposta i obtenir les al·legacions de totes les autonomies, el que li corresponia fer era analitzar-les i presentar la proposta definitiva del Ministeri d'Hisenda per discutir-la al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), el fòrum adequat per a això. Està clar que el que posés sobre la taula no seria del gust de totes les comunitats i que Montero hauria de mullar-se per atendre algunes de les peticions autonòmiques, però això no l'eximeix d'haver d'assumir la iniciativa que li correspon. Perquè d'això van els grans acords, de negociar i cedir, que cada part perdi alguna cosa perquè el conjunt surti guanyant.

En lloc de demostrar una veritable determinació per tirar endavant la reforma, Montero s'ha dedicat a intentar obtenir rèdit de la divisió autonòmica que es va evidenciar en les contrapropostes tan diferents que li van presentar. Ja se sap: allò que finançar l'atenció sanitària d'un càntabre requereix suposadament 700 euros més que la d'un valencià per motius d'envelliment, dispersió o orografia. Són sensibilitats difícils de conciliar, però Montero no és la primera ni serà l'última ministra d'Hisenda a qui li toqui exercir aquest paper.

Però la ministra ha estat tan ocupada a destacar les contradiccions dels barons del PP —com si en el costat socialista no existissin— i a acusar les comunitats autònomes de fer propostes pensant exclusivament en els seus interessos i no en els del conjunt del sistema —cosa no desitjable, però comprensible—, que ja no li han quedat energies per posar sobre la taula el seu model. Davant d'aquesta actitud és lícit plantejar-se si a la ministra no li convé mantenir oberta aquesta ferida per si necessita recórrer a ella com a element de confrontació partidista.

La llista de promeses incomplertes sobre aquest assumpte de Montero és dilatada. No només no s'ha molestat a contestar a les al·legacions de les comunitats autònomes, tampoc no els ha presentat la revisió d'aquest primer esquelet que els va prometre per al setembre de l'any passat ni ha convocat una reunió del CPFF monogràfica sobre finançament de les comunitats.

Per això sorprèn que ara, a les portes d'un període electoral durant el qual les opcions de conciliar interessos partidistes i territorials són ciència-ficció, la ministra hagi enviat de ronda per les comunitats autònomes el nou secretari d'Estat d'Hisenda, Héctor Izquierdo, per aparentar voluntat per desbloquejar la reforma. I dic aparentar perquè la lletania autoexculpatòria del Ministeri no ha variat. És obvi que l'acord no depèn només del govern espanyol, però presentar una proposta i portar la iniciativa, sí. Com també podria haver-se habilitat el Fons Transitori d'Anivellament pel qual clamen comunitats infrafinançades com la Comunitat Valenciana, Andalusia o Múrcia per igualar-se a la mitjana en finançament per habitant. La seva posada en marxa no requereix un acord al si de CPFF i depèn només de la voluntat del Ministeri, però ni tan sols ara amb la recaptació de l'Estat en nivells rècord no es decideix la ministra a posar aquest pedaç al sistema mentre arriba la seva reforma definitiva.

Amb les eleccions autonòmiques i les generals en l'horitzó, em permeto dubtar de les veritables intencions d'una ministra que es va passar mesos intentant convèncer-nos que era impossible abaixar l'IVA de les mascaretes o que reduir els impostos de la llum o el gas era cosa d'ultraliberals. De veritat Montero busca un tracte per desbloquejar la reforma o aquesta ronda de contactes bilaterals no és més que un truc per reobrir aquest meló per si cal recórrer-hi en campanya per llançar-lo al cap de l'adversari? M'encantaria equivocar-me, però entre truc o tracte, m'inclino per pensar que és truc.