Què tenen en comú les protestes de les últimes setmanes a Barcelona, Mallorca, Grècia, Portugal, els Països Baixos o Itàlia contra la massificació del turisme? Potser hi ha una onada d'odi al turista generalitzada?

Però la reacció no es limita als ciutadans, sinó que hi ha un creixent nombre de governs que han establert limitacions o taxes als visitants. O planegen fer-ho. Entre ells, territoris tan allunyats com el Japó, Seül o Venècia.

En alguns territoris, el turisme és la seva única font d'ingressos i, per tant, de progrés econòmic. En altres, com Espanya, és el sector més important, salvant els comptes públics, gràcies a l'impuls experimentat després de la Covid. Tanmateix, malgrat el que s'afirma a vegades per part del sector, aquesta predominança d'una indústria pot tenir efectes aïllats negatius en l'ecosistema econòmic. Nombrosos estudis demostren que el domini absolut d'un sector pot expulsar talent o iniciatives econòmiques d'altres sectors. Per exemple, en l'educació o la creació d'ecosistemes industrials, en aquest cas. Va ocórrer una cosa similar durant el boom de la construcció d'inicis dels 2000: molts joves deixaven d'estudiar perquè guanyaven més treballant en l'obra i multitud d'empreses menys professionalitzades sorgien aprofitant un sector hipertrofiat, aconseguint beneficis, amb poc esforç. El resultat es tradueix en la creació de sistemes de baix valor afegit. I aquests, generalment, estan exposats als vaivens del mercat, en gran manera que estratègies més consolidades.

Fa anys que sento representants polítics parlar del canvi de model turístic, de perseguir un model sostenible i de qualitat. Però, en realitat, l'apuntalament de les hordes de turistes a tots els territoris que esmentava a l'inici se sustenta en les mateixes estratègies: vols barats, proliferació d'apartaments turístics, creuers i turisme massificat a costos baixos.

Enrere queden aquestes modes passatgeres, com el turisme de congressos, les experiències autèntiques o els viatges a mida. Poc té a veure amb els comiats de solter, els botellots, les cues infinites per replicar la selfie que has vist a Instagram milions de vegades o els cinc mil creueristes segrestant una illa grega durant unes hores.

És impossible negar que aquest model té externalitats negatives. Les més evidents són la massificació dels centres històrics, les molèsties causades als habitants d'aquestes destinacions, els costos mediambientals i energètics i la pèrdua d'identitat dels territoris. Els que vivim en ciutats turístiques sabem perfectament de què es tracta.

Però tot el debat respecte al model, ens porta a pensar què es busca quan es viatja. Perquè si alguna cosa no té demanda, té poc recorregut al mercat. És a dir, si el que busques quan viatges és menjar en McDonald's, beure a Starbucks i comprar a les mateixes cadenes internacionals que són a la teva ciutat, en realitat vols conèixer alguna cosa del país al qual viatges? O simplement vols replicar el que fas cada dia, en un lloc on parlen un altre idioma?

Com a viatgera incansable, observo en els últims anys el que denomino l'efecte del minut: cues enormes en un monument, cafeteria o qualsevol altre lloc, per gravar un vídeo o buscar com posar per a una foto, on has vist un influencer en xarxes socials, sense tenir més interès o més informació sobre el lloc en el qual estàs, ni dedicar-li més temps, ja que cal anar a buscar corrent el lloc de la següent foto. La democratització del turisme s'assembla més a la generalització de la manera de viatjar dels grups de japonesos: vegin Europa (sencera) en set dies i recopilin 20.000 fotos, que després no sabran d'on són ni què signifiquen. Però ho has vist a algú a Instagram o TikTok.

Recordo amb molta nostàlgia la meva època universitària a Florència. La meva primera setmana allà vaig entendre perfectament Stendhal. Tanmateix, actualment em fa força pena veure en què es va convertir, amb grups de visitants que tot just deixen caminar pels carrers, milers de comerços i restaurants tradicionals versionats en llocs de souvenirs i establiments de poke i açai, així com un centre històric cada vegada més buit d'habitants, que es llangueix, quan els grups continuen el seu recorregut.

Plantejar-se un canvi de model turístic sembla necessari, però també fer una reflexió sobre la nostra societat i com ho consumim tot, com si fos fast food. Perquè una cosa és viatjar i una altra desplaçar-se. I jo, sens dubte, em quedo amb viatjar, la curiositat per conèixer una cosa totalment diferent, observar la gent local i aprendre de cada dia, gaudint de qualsevol destí.