El segon mandat presidencial de Donald Trump als EUA situa l’economia mundial en terreny desconegut. L’amenaça creixent de guerra comercial entre els principals blocs econòmics, la major incertesa en el terreny geopolític, així com possibles futurs augments de la inflació i del deute públic, enterboleixen el panorama econòmic internacional a partir de 2025 i en endavant. A l’altre costat de l’Atlàntic, els dos grans motors del continent, França i Alemanya, estan gripats, mentre que les forces polítiques més refractàries al projecte europeu, i més afins a les que ja són dominants als Estats Units, van guanyant influència i pes electoral.

Pels petits països molt interdependents i oberts a l’exterior, com és el cas de Catalunya, no són bones notícies. Ara bé, els nous reptes que es plantegen són també un incentiu per a l’acció. Encara que sigui per instint de supervivència. En primer lloc, faríem bé en no caure en la complaença pel fet d’assolir unes taxes de creixement molt superiors a la mitjana europea, ja que aquests augments del PIB no s’estan traduint en igual mesura en major benestar. L’informe Draghi posa els llums llargs i marca grans línies estratègiques per accelerar el creixement sostenible del PIB per càpita, però té el risc de quedar-se al calaix de les bones intencions si no serveix per establir prioritats que es tradueixin en accions de govern –adaptades a la situació concreta de cada regió.

Cal preguntar-se perquè a Europa –incloent Catalunya– les empreses inverteixen relativament menys en actius tecnològics

Malgrat el títol de l’informe ('El futur de la competitivitat europea') ni Catalunya ni Europa tenen realment un problema de competitivitat: venem fora molt més del que comprem de fora. Però sí tenim un dèficit de productivitat; és a dir, un problema d’eficiència en com s’utilitzen els recursos disponibles. Una possible llista de prioritats per rellançar la productivitat es podria resumir en cinc punts: (i) inversió, (ii) tecnologia, (iii) talent, (iv) regulació i (v) finançament.

Amb relació a la inversió, el percentatge que representa la formació bruta de capital sobre el PIB a Catalunya i Europa, de mitjana al llarg dels últims anys, no és molt diferent del que es registra als EUA. El veritable dèficit d’inversió europeu és el dèficit tecnològic. No per falta de recursos, sinó perquè no s’inverteix prou en les activitats amb més contingut tecnològic i major capacitat d’arrossegament sobre el conjunt de l’economia. De fet, la bretxa de productivitat entre les dues zones és particularment elevada al sector de les tecnologies de la informació i les comunicacions. En aquest sentit, un estudi recent de la Fundació Cotec i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques posa de manifest l’elevada correlació que existeix entre la inversió en actius intangibles –incloent els tecnològics– i el creixement de la productivitat del treball, per a una àmplia mostra de països.

La tecnologia no són només màquines i patents; són, sobretot, persones. El capital tecnològic d’un país és proporcional al seu capital humà

Cal preguntar-se perquè a Europa –incloent Catalunya– les empreses inverteixen relativament menys en actius tecnològics. I, també, perquè les grans iniciatives amb finançament públic –com seria el cas dels fons Next Generation– no sembla que estiguin aconseguint l’objectiu pretès de transformar el model productiu. Tres respostes: talent, regulació i finançament.

La tecnologia no són només les màquines i les patents; són, sobretot, les persones que operen amb aquests actius i els desenvolupen. El capital tecnològic d’un país és proporcional al seu capital humà. La necessitat de formar, atraure i retenir el talent és un lloc comú amb el que gairebé tothom està d’acord. El que falta és traduir aquest consens en iniciatives amb impacte real a curt i llarg termini. En part és una qüestió d’incentius, incloent una fiscalitat ben dissenyada que estimuli l’esforç i l’assumpció de riscos. Sense oblidar que a llarg termini la millor política per fer emergir tot el potencial de la societat és una educació d’excel·lència que garanteixi la cohesió social i una veritable igualtat d’oportunitats. Per això, entre altres coses, cal pagar impostos.

La necessitat de formar, atraure i retenir el talent genera consens. El que falta és traduir aquest consens en iniciatives amb impacte real

El capital humà és la base sobre la que es desplega la tecnologia, però qui mobilitza els recursos són les empreses. I les empreses operen en un món ràpidament canviant, en el que les economies d’escala associades amb els noves tecnologies estan alterant el terreny de joc. En aquest món canviant determinades normatives que podien estar justificades en el passat estan quedant desfasades. La regulació de la competència, per exemple, s’hauria de fixar més en com l’estructura de mercat afecta als preus del productes –com és el cas als EUA– i menys en la quota de mercat en sí mateixa –com passa a Europa. Entre d’altres raons, perquè els mercats de béns i serveis tecnològics són globals (tot i que cada vegada menys!). No es tracta d’afavorir “campions nacionals”, sinó de facilitar el creixement de les empreses, des de la fase startup fins l’escala multinacional. Afavorint fiscalment la reinversió de beneficis en activitats productives i reduint l’excessiva dependència del finançament bancari, que llasta l’accés al finançament de noves iniciatives empresarials amb elevat risc en el pas del prototip al mercat.

Aquestes prioritats no cobreixen, ni de bon tros, els grans reptes que té plantejats el país (descarbonització, immigració, cohesió social, re-industrialització, infraestructures, finançament públic, etc.). Tampoc ho pretenen. Però per algun lloc s’ha de començar. La música ja l’ha posat l’informe Draghi; la lletra ens correspon ara a nosaltres.