L'1 de gener del 2023, amb 2 anys de retard, va entrar en vigor una nova versió de la més antiga de les polítiques europees, la política agrària comuna (PAC). Des dels inicis de la seva negociació, el 2017 fins a la seva aprovació definitiva, a finals del 2022, ha passat molta aigua sota els ponts.

Aquest és l'argument presentat per, per exemple, el meu amic Donaciano Dujo, president d'ASAJA Castella i Lleó, per afirmar que aquesta PAC "ha nascut vella".

Afirma Donaciano que "neix vella perquè el context mundial i europeu és radicalment diferent al de quan es van iniciar les negociacions, el 2017. Esdeveniments com la crisi de la covid-19, la crisi energètica, la invasió de Rússia a Ucraïna, han escombrat el planeta i deixat un món molt diferent del de fa cinc anys. Però els buròcrates de Brussel·les, no sabem si perquè són optimistes i creuen que tot passarà ben aviat o perquè són incapaços de rectificar i segueixen el seu camí, mantenen el mateix exigu pressupost i unes línies mestres "verdes" i de països rics que sens dubte Espanya ni ho era ni ho és, molt menys, ara".

Té raó Donaciano quan recorda com ha canviat el món en aquests 5 anys, però als esdeveniments que ell assenyala, hi afegiria l'impacte cada vegada més visible del canvi climàtic. Les seves conseqüències estan sent cada vegada més greus i, si les comparem amb la forquilla de previsions del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, ens trobem clarament a la franja superior.

Un canvi de paradigma

La nova PAC es va anunciar com la PAC de la transició agroecològica. Les ambicions inicials, ja de per si limitades, han patit un procés d'erosió gradual al llarg, primer, de les negociacions a Brussel·les amb els ministres i els europarlamentaris i, després, a Madrid a la recerca de l'acord més gran possible amb i entre les comunitats autònomes.

Malgrat això, el que queda de la transició agroecològica requereix profunds canvis en els comportaments de tots els actors de la cadena alimentària, des dels productors agraris, la logística, la distribució, la indústria alimentària i de subministraments i els consumidors. Els canvis culturals i de mentalitat són els més difícils d'aconseguir.

Ucraïna com a pretext

Això explica per què, des dels seus inicis, la nova PAC (i no diguem l'Estratègia de la Granja a la Taula) va trobar resistències entre bastants agricultors i els seus representants. La guerra d'Ucraïna ha estat utilitzada per donar més aire als seus arguments, i es destaca la necessitat d'alimentar el món i la població europea en un context d'inseguretat alimentària.

Òbviament, la guerra i les seves conseqüències han de portar a reflexió. De fet, la mateixa Unió Europea ha implementat importants mesures de flexibilitat, permetent per exemple el cultiu del gira-sol a les terres en guaret. Però, posa això en dubte la necessitat d'una transició agroecològica?

La meva resposta és clarament que no, i això per dues raons. La primera és que la crisi actual ha posat de manifest la falta de resiliència del sector agrari europeu, amb una gran dependència (entre d'altres) dels fertilitzants produïts a Rússia. Com observem en el sector industrial amb la crisi de la covid, la globalització sense control de l'economia, en aquest cas de les indústries de productes per a l'agricultura, ha creat unes dependències que poden tenir greus conseqüències. Augmentar la resiliència de la producció alimentària a Europa és, doncs, més important encara avui que ahir. En altres paraules, la transició agroecològica està encara més d'actualitat.

La segona és que, per molt que duri la guerra a Ucraïna, per importants i duradores que en siguin les conseqüències, són de curt abast respecte a les conseqüències d'un canvi climàtic que s'està accelerant. Els mateixos que denuncien que la nova PAC i les estratègies europees limitaran les produccions en aquest vell continent, són els que pateixen la pitjor collita d'oli d'oliva de l'última dècada, la disminució de la producció de cereals, que protesten per les retallades en els volums d'aigua que es transfereixen entre conques, que no accepten els nous cabals ecològics als rius...

Les prioritats del dia a dia no ens han de fer oblidar el gran repte amb el qual estem confrontats. Com el tancament de mitja humanitat a casa amb la covid ha demostrat, al planeta li va molt bé que els éssers humans estiguem quietons a casa nostra. El planeta no està en perill, els que estem en perill som nosaltres, aquesta raça humana que va aparèixer en aquests últims i pocs segons en l'escala de la vida de la Terra.