Aquesta setmana hem celebrat el Dia de Tots Sants.

Parèntesi: com poden comprovar, no he escrit Halloween, perquè, tal com va expressar en unes declaracions el 2020 el governador de la Campània a Itàlia, Vincenzo di Luca, considero aquesta festa una "immensa idiotesa". Més enllà que sigui una festa importada dels Estats Units o que, gràcies a aquesta mateixa festa, s'hagi aconseguit una despesa en disfresses i llaminadures que supera els mil cinc-cents milions d'euros, considero que és una festa fora de lloc. Perquè no és d'aquí? Perquè es carrega la nostra castanyada i les nostres tradicions? No, no em faig tan gran i rondinaire. Continuo sent una persona de ment oberta i que comprèn els efectes socials de la globalització. El motiu és moral. El Dia de Tots Sants és aquell en què es recorda els qui ens van deixar, els éssers estimats morts. I em sembla una falta de respecte, de moral, d'ètica i un malbaratament de mal gust disfressar-nos de morts vivents un dia així. A veure, hi ha un dia mundial de tot. Existeix el Dia Mundial de l'Home del Temps, que és el 5 de febrer; el Dia Mundial de Saltar-se la Dieta, que és el 6 de maig; fins i tot el Dia Mundial de Saltar als Bassals, que és el 9 de setembre (hauria de ser a l'abril, que és quan més plou, però bé). Així que no veig quin problema hi hauria d'afegir a la llista el Dia Mundial dels Morts Vivents i vestir-se aquell dia d'esquelet, sacerdot assassí o carabassa del terror. Però el dia en què recordem els éssers estimats que van morir, la veritat, és una falta de tot acabar com hem acabat, disfressats de Freddy Krueger i la monja assassina.

Però anem al que ens interessa, l'economia.

El passat 1 de novembre, em van preguntar en alguns mitjans pel cost de morir-se a Espanya. Vaja, el negoci dels morts. A Espanya, enterrar una persona, més totes les despeses de tanatori i afegits, frega els cinc mil euros de mitjana. Potser una de les coses que sorprèn és que l'IVA no està exempt. Es paga el tipus màxim, com si fos un servei de luxe. La veritat que és poc elegant, però l'Estat no s'atura en aquestes coses, ja saben el que va costar anar eliminant l'impost de successions (viu encara en moltes comunitats autònomes). I és que la recaptació impositiva no distingeix de vius o morts i, en qualsevol cas, aquests últims es queixen poc i litiguen menys.

La veritat és que jo no considero cars els serveis funeraris. Ho sento, però no. Un fèretre no costa més que una llibreria per al saló feta per un fuster. El lloguer d'una capella i tanatori no és més car que el lloguer d'una sala d'hotel per a una conferència o reunió d'empresa. Les flors i corones valen el que valen. I les sepultures poden semblar cares, però s'avancen els diners de cinquanta anys.

El que crec que s'hauria de revisar no és això, sinó el fet, preocupant i alarmant, que el mercat de serveis funeraris, liberalitzat el 1996, continua sent oligopolístic en moltíssims municipis espanyols. Es tracta d'un sector amb traves a l'entrada de nous operadors, a causa de la complexíssima quantitat de requisits que cal complir per poder operar-hi.

D'altra banda, el "procés de compra" d'un servei funerari és absolutament asimètric entre comprador i venedor. El comprador se'l troba de sobte (encara que la mort de l'ésser estimat sigui previsible, ningú no es posa a informar-se del tema fins que no es produeix l'òbit); el comprador està anímicament incapacitat per prendre decisions objectives; i, finalment, hi ha una enorme pressió temporal, ja que amb prou feines hi ha dos o tres dies de marge per evitar una descomposició del cos del familiar.

Així que tot passa a través d'una sola trucada. O bé a la companyia d'assegurances amb la qual està contractada la pòlissa de defuncions o bé a un tanatori proper al domicili o una funerària que apareix al cercador d'internet. En aquella trucada, la primera, única i última, es dirimeix tot. Gairebé ningú no truca a dues possibles empreses funeràries o es dedica a comparar preus, ja que entén que, dins del catàleg, hi haurà una àmplia varietat de possibilitats per gastar el que entra dins de les possibilitats econòmiques de la família.

Els serveis funeraris estan formats per grandíssims professionals. A Espanya, són d'una elevadíssima qualitat i excel·lència. Però això no obsta perquè s'hagi assolit el grau de llibertat d'elecció que en tot acte de consum és bo, per a totes les parts, que es produeixi.

Excepte per al mort, a qui, com un taxista em va dir en certa ocasió quan vam ser envestits per un cotxe de morts, ja se li han acabat els problemes. I tot l'hi bufa.