Els mitjans de comunicació i les xarxes socials mostren posicions cada vegada més polaritzades sobre el protagonisme del privat o del públic, presentant-les en massa ocasions com a models enfrontats per solucionar els problemes de l'economia (i societat) espanyola. L'horitzó proper d'unes eleccions, en aquest caso generals, tensa encara més les posicions acompanyant-les d'una llarga relació de promeses, molt poques vegades complertes pels seus proposadors.

N'hi ha prou amb observar el nivell de presència del sector públic amb una despesa equivalent al 47,1% del PIB, per comprovar que a Espanya no governa un model neoliberal, com es denuncia des d'un dels pols. Tampoc no es pot dir que el sector públic estigui perdent protagonisme amb el pas del temps perquè la mitjana des de 2000, període en què hi ha hagut cicles expansius i de crisi, ha estat el 43,2% del PIB amb una tendència creixent (veure gràfic). El que sí que és cert és el poc afecte que li té la societat espanyola a la sostenibilitat dels comptes públics en acumular continuats dèficits sense que regni preocupació pel creixement del deute públic (113,2% del PIB el 2022).

graficotribuna
 

L'argument sobre una millor marxa de l'economia sense presència del sector públic també pot ser objectat. És conegut que, en ocasions, no poques, el mercat no funciona sota criteris de competència perfecta fins i tot en ocasions directament no existeix mercat, amb el consegüent excessiu poder d'algunes empreses. Les posicions oligopolistes i fins i tot de monopolis que imposen un preu superior a l'òptim, no ens són alienes. En aquests casos la presència del sector públic pot millorar l'eficiència de l'economia, és a dir, millorar la producció i l'equitat en la distribució dels esforços i els beneficis.

Sembla difícil que sense una regulació pública s'assolís una educació generalitzada fins als 16 anys o que tota la població pogués disposar de serveis sanitaris adequats i amb una mínima qualitat. Una altra cosa ben diferent és donar per fet, que per la sola existència del públic es compleixi amb els objectius pretesos (i publicitats) o que el preu pagat pels ciutadans (cobert amb impostos o deute) no es pugui millorar.

D'una forma intuïtiva es podria identificar un avantatge en la gestió pública derivada de la desaparició del benefici necessari per retribuir el capital privat invertit. Així, aquesta quantitat estalviada podria ser utilitzada per produir més béns o proporcionar-los a menor preu a les persones. A la pràctica, tanmateix, aquesta conducta no sempre és certa. No és així quan s'utilitza més ocupació del necessari en no complir les seves obligacions una part de les plantilles (que s'escaquegen sense risc de càstig), quan hi ha un abús de conductes burocràtiques en el funcionament, quan es genera clientelisme, s'incorre en corrupció en la contractació, o s'apliquen criteris estrictament electoralistes a les polítiques públiques.

En tots aquests casos ens trobem amb una figura, les fallades de govern, de forma que decisions adoptades per a en teoria superar les fallades de mercat no beneficien als ciutadans i el bé comú de la societat, l'únic objecte a buscar. D'aparèixer les fallades de govern, desafortunadament una mica massa habitual, els beneficis teòrics de la producció pública respecte a la privada es dilueixen en haver-se'ls apropiat una minoria en detriment dels interessos de la majoria de la població.

En ambdós casos, en el públic i en el privat, uns quants guanyen el que hauria d'anar a la majoria, amb la diferència de ser diferents els pocs. Alguns identifiquen com rics l'empresa privada davant considerar persones normals a les del sector públic. La realitat no és sempre així perquè els accionistes de les empreses privades també són persones normals i els aferrats al clientelisme poden no ser-ho tant. L'important en última instància és que el guany no arriba a la majoria i, per tant, la conclusió hauria de ser que cusis canviar perquè així sigui.

Crec que cap de les posicions radicals esmentades és una opció útil per a la societat espanyola, i una posició mixta seria més a prop de l'òptim, amb un pes entre el privat i el de públic que dependrà de les preferències de la societat i del grau d'eficàcia i equitat aconseguida en la gestió. Tot això, comptant amb un funcionament prou eficaç dels diferents agents d'aquí a un marc institucional sòlid i estable. Dit així, l'objectiu sembla fàcil d'assolir, però les condicions enumerades són de molt difícil compliment. Se m'ocorren algunes qüestions a debatre quin model d'estat volem? Disposem d'una estructura institucional sòlida? Les administracions públiques són eficaces i eficients i estan al servei dels ciutadans? L'estructura de despesa pública per polítiques és la millor per a la majoria? Quin patró impositiu volem per assumir les obligacions de despesa? Com es millora la productivitat per crear més renda? La formació té la qualitat necessària per facilitar la igualtat d'oportunitats de les persones? La negociació col·lectiva és eficaç per aconseguir flexibilitat interna i una distribució raonable de la renda generada? Es disposa d'eines per ampliar la dimensió i el valor afegit de les empreses? Em temo que cap d'elles no serà entre els temes que es tractaran a la campanya electoral.