Escric cada dimarts, de cada setmana, i procuro sempre fer-ho sobre temes de l’actualitat més immediata, sobre allò que ha generat grans titulars o que ens ha impactat o impactaran d’una manera o altra. Però en aquesta ocasió, en una setmana que podríem qualificar d’alt voltatge, he de confessar que m’ha costat i molt decidir de què parlar, sobretot quan tot és important i res ens pot deixar indiferents.

Hem viscut, per una banda, la investidura de Donald Trump com a president dels Estats Units. Un Donald Trump flanquejat per l’oligarquia de multimilionaris tecnològics i amb un discurs més amenaçador, més proteccionista i molt més populista que ara fa vuit anys. Però aquí, a Espanya, hem viscut també una derrota sense pal·liatius del govern de coalició al Congrés de Diputats. L’asfíxia legislativa es feia palesa aquest passat dimecres, quan Junts per Catalunya i el Partit Popular (PP) votaven en contra del reial decret llei, conegut com a òmnibus, amb què es pretenia donar sortida a mesures com la revaloració de les pensions aquest 2025, les ajudes al transport públic o el suport econòmic als afectats per la DANA, per citar-ne alguna d’elles. Una llei òmnibus que no deixa de ser un tot o res, un plat de llenties que ens hem d’empassar amb la cullera inclosa i sense mastegar. I aquest és el gran problema que té avui l’executiu de Pedro Sánchez, que la recepta no funciona quan es governa en minoria i se sobreviu a força de jugar als malabars. 

Una veritat tan evident com dolorosa, la invisibilització de l’adultesa avançada i la vellesa, en especial la femenina, relegada a una imatge estereotipada de decrepitud i passivitat

I ja a casa nostra, a Catalunya, aquesta setmana hem viscut també la dissetena edició dels "Premis Gaudí", una gran festa per reconèixer i celebrar el millor del talent cinematogràfic català, amb produccions que han captivat el públic i la crítica. I, si bé la cerimònia va quedar parcialment eclipsada per la controvèrsia que va desencadenar el discurs sobre els “xarnegos” d’Eduard Sola, guionista de Casa en flames, pel que fa a mi no puc sinó aplaudir les paraules de la grandíssima Emma Vilarasau, guardonada amb el premi a millor protagonista femenina. Un discurs per emmarcar. “Una dona que ni està malalta ni necessiten que la cuidin, que té problemes i vida pròpia. […] Cada vegada hi ha més dones de certa edat al cinema, però estem lluny d’arribar a la normalitat i no podem permetre de perdre la mirada d’aquestes dones que han arribat a una edat que han de decidir com volen gestionar els darrers anys de la seva vida i com volen arribar al final. Crec que el cinema, que ha posat llum a la foscor a tantes coses, que ens ha ajudat a entendre realitats diferents, que ens ha ajudat a viure, ens podria ajudar també i donar una pista de com es viuen aquests últims anys”.

L’actriu santcugatenca va expressar una veritat tan evident com dolorosa, la invisibilització de l’adultesa avançada i la vellesa, en especial la femenina, relegada a una imatge estereotipada de decrepitud i passivitat. I d’aquí ve la seva i la meva reivindicació: ni jubilades ni descartades. El talent sènior no tan sols és rellevant sinó que constitueix un recurs estratègic que redefinirà el nostre futur econòmic i social.

Ignorar l’aportació potencial dels professionals sèniors no tan sols agreuja la sostenibilitat del sistema de pensions sinó que condiciona i limita el creixement econòmic del país

En un context demogràfic de longevitat ascendent i transformacions econòmiques vertiginoses, el concepte de jubilació com a final inevitable de la trajectòria laboral mereix una profunda revisió. El mercat de treball, tradicionalment orientat cap a la joventut i la rapidesa, ha ignorat de manera sistemàtica una font inesgotable de valor: les persones grans. Les dades són alarmants i parlen per si soles. Segons l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE), la taxa d’ocupació dels majors de 55 anys és significativament inferior a la de grups més joves en molts països desenvolupats. Aquestes xifres revelen no només una discriminació sistemàtica, sinó també un desaprofitament col·lectiu d’habilitats, coneixements i experiència.

L’envelliment de la població no és un fenomen puntual, és una realitat estructural que transformarà les economies de les dècades que venen. Ignorar l’aportació potencial dels professionals sèniors no tan sols agreuja la sostenibilitat del sistema de pensions sinó que condiciona i limita el creixement econòmic del país.

En el context laboral actual, sotmès a contínues mutacions, l’experiència ha esdevingut una de les poques constants fiables. I aquest és el gran valor d’aquest capital humà, els coneixements adquirits al llarg de dècades i el desenvolupament de competències crucials, com la capacitat d’afrontar situacions complexes, el lideratge i l’adaptació a contextos canviants.

El mercat laboral continua aferrant-se a prejudicis anacrònics, ignorant que la innovació no sempre resideix en la novetat, sinó en la combinació intel·ligent de joventut i saviesa

Aquesta experiència, lluny de ser un llast, ha de ser considerada un actiu estratègic. Les organitzacions que incorporen talent sènior en els seus equips es beneficien d’una visió a llarg termini, d’una resiliència superior i d’una capacitat única per gestionar les transicions. Tanmateix, i per paradoxal que pugui semblar, el mercat laboral continua aferrant-se a prejudicis anacrònics, ignorant que la innovació no sempre resideix en la novetat, sinó en la combinació intel·ligent de joventut i saviesa.

La recepta és senzilla: empoderar per integrar. I això passa per desmantellar tots aquells estereotips, prejudicis i discriminacions associats a l’edat. L’edatisme retalla les oportunitats laborals dels grans i perpetua una visió esbiaixada que exclou un sector de la població capaç d’aportar una riquesa i un talent inestimable.

La diversitat generacional és un potent motor de progrés i les empreses més exitoses seran aquelles que tinguin la intel·ligència d’integrar generacions diverses en els seus respectius equips de treball. L’experiència dels sèniors, combinada amb l’energia i la creativitat dels joves, és una fórmula que afavoreix la innovació i la resiliència organitzativa.

El capital sènior no és en cap cas un recurs obsolet, ans al contrari. És un actiu indispensable per a una economia sostenible, innovadora i inclusiva

Dit això, cal redefinir el concepte de jubilació. En un món on l’esperança de vida supera els vuitanta anys i on cada vegada vivim amb millor salut, és absurd pensar que les persones han de retirar-se del mercat laboral als seixanta-cinc anys. Ens cal un sistema de jubilació flexible que permeti a les persones, a mesura que envelleixen, decidir com volen continuar contribuint al sistema i a la societat. Perquè el capital sènior no és en cap cas un recurs obsolet, ans al contrari. És un actiu indispensable per a una economia sostenible, innovadora i inclusiva. I quan ens omplim la boca amb això de “captar talent”, ni l’edat, ni el sexe, ni el color, ni la religió, han de ser obstacle de res.