L'encadenament d'eleccions a escala local, autonòmic i nacional acompanya la nostra vida d'una continuada propaganda dels partits polítics per convèncer-nos de la bondat de les seves propostes. Aquesta campanya interminable ha convertit també l'anàlisi política en gairebé una especialitat en els mitjans de comunicació. Aquesta columna és una prova d'això.

En aquest context seria lògic pensar que aquest llarg procés ha generat àmplies i profundes anàlisis sobre tota mena de polítiques que incumbeixen a la qualitat i benestar dels ciutadans espanyols, acompanyats de competents debats plantejats des de tots els punts de vista possibles. Hauria de ser així, però segons la meva opinió no ho ha estat i serà molt difícil que ho sigui en aquesta època on "el pensament líquid" té cada vegada més protagonisme. Així, continuem sense conèixer qüestions tan necessàries com quin és el model d'estat que es proposa incloent per exemple què s'entén per un model federal? Tampoc no coneixem el nivell de serveis públics necessari per assolir el difús i inquantificable terme de digne, per a així conèixer el model tributari adequat aquest patró redistributiu. Seria també molt útil conèixer com es pot millorar l'educació per avançar en productivitat però també en disminució de la desigualtat en la població.

Analitzar els motius d'aquest comportament seria molt interessant, però aquesta tribuna d'opinió té un objectiu més modest i vol cridar l'atenció en un espai determinat: la incidència de la gestió de l'ocupació pública en l'eficàcia del sector públic.

Com comentava en una tribuna anterior la presència del sector públic en l'economia espanyola és molt important amb una despesa mitjana anual del 43,2% del PIB. Derivat d'una opció de política econòmica triada per la majoria (encara que tinc dubtes que es faci de forma tan analítica), aquests recursos es dirigeixen a desplegar moltes polítiques, entre les quals es troben la sanitat, educació i pensions com a destins amb pressupostos més voluminosos.

Atès el gran protagonisme del sector públic en ocupar un percentatge tan rellevant de la producció (renda) nacional i el seu finançament amb els impostos pagats pels ciutadans o amb l'emissió de deute que també han d'afrontar aquests, semblaria convenient parar-se una mica a pensar en el seu funcionament, per tal d'aconseguir millores en l'eficàcia i eficiència. Es tractaria de superar la seva valoració al pes, és a dir, limitada tan sols a despesa en punts de PIB.

Evidentment, avaluar el funcionament del sector públic és una tasca hercúlia que, en primer lloc, necessita voluntat, un propòsit també massa ambiciós per a una tribuna d'opinió. Em concentraré en un aspecte concret: la gestió de l'ocupació pública, des de la meva experiència de 5 anys com a alt càrrec en dues administracions públiques diferents.

El primer que vull rebutjar és l'asseveració que els empleats públics són tots uns ganduls i no treballen. Aquesta acusació és una llegenda una urbana, una falòrnia llançada per algunes persones que els asseguro no podran provar. Una bona part compleixen amb les seves obligacions, i un percentatge no petit treballa per sobre d'aquestes obligacions. Evidentment, hi ha una porció que no compleix amb les seves obligacions, i aquí apareix una matèria de reflexió associada: és gairebé impossible penalitzar aquesta actitud. En la norma cap la possibilitat de fer-ho, però a la pràctica, facin-me cas, és pràcticament impossible perquè aquest col·lectiu sol gaudir d'una gran protecció, sustentada habitualment que a l'objecte que pretén qui inicia el procediment és privatitzar el servei públic. Assumpte solucionat, una cosa menor es tapa amb una altra de major (encara que no sigui certa).

En la realitat són subjacents arguments molt més potents. En una ocasió un treballador m'ho va explicar de forma rotunda, ell era indefinit i jo temporal. Tenia raó, el meu mandat tenia terme abans o després i el seu s'esgotava quan accedís a la jubilació. És veritat que la funció pública (no confondre amb tots els empleats públics) necessita estabilitat per evitar captures partidistes, però totes les posicions necessiten límits per no incórrer en abusos individuals.

Com a detonador de la situació del mal (o nul) compliment de les obligacions per aquesta part dels empleats públics, apareix també la possibilitat de la incompetència del cap que complica la feina dels empleats públics a càrrec seu. No obstant això, també existeixen persones amb responsabilitat de direcció competents i honestes que han d'afrontar la situació descrita.

L'existència d'empleats públics que no compleixen les seves obligacions té diverses conseqüències negatives. La primera és de simple justícia en el tracte perquè reben una remuneració sense assumir la necessària contrapartida. Aquesta seria suficient, però n'hi ha pitjors; una d'elles que mina la moral de les persones que treballen i més encara de les que treballen molt i, bé, a les que desgraciadament tampoc no és fàcil millorar la seva retribució. En tot cas com em deia un amic, no es tracta d'incrementar el cost per al ciutadà pagant més als qui compleixen amb les seves obligacions sinó de penalitzar els qui no ho fan.

Continuo amb aquesta incòmoda reflexió. Les persones responsables dels departaments solen fer ràpidament una lectura de la situació (no podré amb els que no treballen) i acaba per encarregar cada vegada més tasques les persones que més treballen. És cert que el caràcter i voluntat de la persona són elements molt influents en l'actitud davant de la feina, en l'àmbit privat i públic, però també ho és que hi ha l'esgotament davant del greuge comparat. També davant d'un tracte injust del responsable de torn. Aquest perill existeix i la conseqüència fatal és la pèrdua d'interès de les persones valuoses, dit en paraules més col·loquials, el problema és cremar aquestes persones amb la consegüent pèrdua en l'eficàcia del sector públic.

Per aquesta raó és decebedor que els partits i organitzacions socials que més defensen la presència del sector públic en l'economia no incloguin en els seus programes i actuacions propostes detallades per abordar aquest problema. La seva posició habitual és resoldre el tema demanant més recursos públics sense obrir un mínim debat sobre aquest problema superant la maniquea fórmula de diferenciar els bons (tots els treballadors sense excepció) i els dolents (els gestors i/o el sistema capitalista).

Per això, seria molt útil que com a programa de mínims s'incorpori l'obligada avaluació professional dels alts càrrecs, però també i al mateix nivell incorporin les mesures (no són només normatives) per evitar disparar (i possiblement) matar el pianista, perquè aquestes persones són imprescindibles perquè funcioni el sector públic. Una coda, no menor, la defensa del públic per la societat està directament relacionada amb la seva utilitat per a la població. La falta de solució a les greus deficiències en l'eficàcia pot tenir repercussions perilloses sobre el paper i protagonisme del sector públic en el futur.