Els éssers humans som animals de costums, ens adaptem al nostre entorn i establim rutines que repetim una vegada i una altra, de vegades fins i tot arrossegats per la mateixa inèrcia. No necessitem veritables conviccions o ferms arguments del perquè, senzillament ens hi avenim, pel simple fet que tothom ho fa. Per Nadal toca ser feliç, toca oblidar rancúnies i entaular-nos hores i hores amb la família, somriure aquell cunyat o aquella sogra que no aguantem i edulcorar-ho tot de torrons, cava, boles i garlandes. Per Sant Jordi, mal que sigui per sol un dia, ens reivindiquem veritables enamorats de la lectura, i ens regalem novel·les, contes, assajos i poesia que sí, que aquesta vegada de veritat llegirem, encara que massa sovint no passem de les deu o vint primeres pàgines. I per Tot Sants, trista i hipòcrita realitat, homenatgem qui ens falta per bé que tenim 365 dies per recordar els moments viscuts i l’absència estimada. Però som així, vivim de cara a la galeria i ens hi hem abonat estúpidament.

I aquest final d’any, novament, hi hem tornat. Una immensa majoria de nosaltres hem acomiadat el 2024 amb els dotze grans de raïm, la copa de cava i un més o menys extens repertori de desitjos i bones intencions. Aprendre anglès, anar al gimnàs, perdre alguns quilos, menjar millor, deixar de fumar, canviar de feina... Els mateixos vells coneguts que sempre són a la llista i que ens entossudim a mantenir.

Encetar el nou any amb una motxilla de reptes personals a l'esquena pot esdevenir una font de motivació i un bon motor de canvi

Val a dir que fa certa gràcia, això d’encetar el nou any amb una motxilla de reptes personals a l’esquena. És evident que per algunes persones aquesta pila de propòsits pot esdevenir una font de motivació i un bon motor de canvi. Però si fem un exercici de sinceritat, per una gran majoria de nosaltres aquest llistat en el millor dels casos quedarà oblidat al fons d’algun calaix o, fins i tot, ens empaitarà en forma de culpa durant mesos. Certament, som manifestament reincidents, en això de disparar-nos un tret al peu. Col·leccionem inassolibles i frustracions, i no ens en cansem.

Però massa sovint, i cada vegada més, som especialistes a desballestar-ho tot. Ens agrada posar el dit a la nafra i crear polèmica de tot i per tot, encara que allò que assenyalem amb el dit sigui a 200 km de distància i no tingui cap culpa de res.

Amb l’entrada de l'any nou retornen les clàssiques tradicions dels primers dies. I, per desgràcia, tot apunta que una d'elles enfila posicions per esdevenir un costum tòxic d'insults xenòfobs. Es tracta justament de la notícia dels primers nadons nascuts a Catalunya.

Agradi més, agradi menys, dos de cada tres nadons que neixen avui a Catalunya són de mares estrangeres, i si hem crescut com a país ha estat gràcies a la immigració

La xarxa X, molt especialment, s’ha rebotit com mai d’una allau de comentaris incendiaris i racistes pel nom dels primers nadons i per la procedència dels seus pares, en la majoria dels casos d'origen estranger. I sant tornem-hi. Un anunci que hauria de viure’s per tots amb certa tendresa i dolçor, ha rebrotat novament la teoria conspirativa del reemplaçament.

Podem enfadar-nos, indignar-nos, estirar-nos els cabells i cridar fins a quedar-nos sense veu, però la realitat a casa nostra és la que és. La taxa de fecunditat de la Catalunya dels vuit milions d’habitants es troba avui en estat terminal. Segons el darrer informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’IDESCAT, les dones amb nacionalitat espanyola residents a casa nostra tenen 1,06 fills de mitjana, en oposició als 1,32 fills de les dones d’origen forà. Dit això, agradi més, agradi menys, dos de cada tres nadons que neixen avui a Catalunya són de mares estrangeres, i si hem crescut com a país ha estat gràcies a la immigració.

El pes creixent del desenvolupament personal i professional deixa en un segon terme el propòsit de crear una família

I no, no es tracta ara de buscar culpables o raons per justificar el perquè sí o el perquè no, de tenir fills. Tothom és lliure de triar com viure i la maternitat és una d’elles. No negaré, perquè fer-ho seria faltar a la veritat, que determinats factors econòmics i socials, com la inseguretat laboral, el cost de la vida i les desigualtats de gènere en termes de conciliació, condicionen amb més o menys mesura aquesta decisió de tenir fills. Tenim, per una banda, l’endarreriment de l’edat de maternitat, que aprima el temps biològic de la dona per ser mare. I tenim, per una altra, aquest pes creixent del desenvolupament personal i professional, que deixa en un segon terme el propòsit de crear una família. De fet, i he de confessar que en això els envejo, les generacions actuals es preocupen cada vegada més per la seva felicitat i per la seva estabilitat emocional i econòmica, que sovint els aboca a la idea que es viu millor sense fills. Gaudeixen el present i es miren la vida des de l’aquí i l’ara, perquè en el fons això és l’únic real i palpable. El passat ja no hi és i el futur és imprevisible.

Catalunya, igual que altres regions d'Europa, ha experimentat en les darreres dècades una caiguda sostinguda de la natalitat i, alhora, un significatiu ascens de l'esperança de vida. Aquesta combinació de fets ha portat a un envelliment progressiu de la població autòctona, una tendència que posa pressió sobre el sistema de pensions, la sanitat i altres serveis públics.

I en aquest context, que tots coneixem, benvinguda sigui la Nayeli, el Derek, el Saül, l’Erola, el Leo, la Siena o el Samuel. Perquè totes aquestes criatures, es diguin com es diguin i tinguin els pares que tinguin, són el nostre present i el nostre futur.

La transformació demogràfica requereix adaptació i polítiques públiques sòlides que fomentin la integració, protegeixin la llengua i la cultura catalanes, i garanteixin la sostenibilitat econòmica i social a llarg termini

La transformació demogràfica a Catalunya, que es produeix aquí i arreu, no només és un desafiament sinó també una ocasió per construir una societat més plural, solidària i resilient. I això requereix adaptació i polítiques públiques sòlides que fomentin la integració, protegeixin la llengua i la cultura catalanes, i garanteixin la sostenibilitat econòmica i social a llarg termini.

Obrim les mires i transformem els problemes en oportunitats. L’odi i la deshumanització no poden ser part de la Catalunya d’avui ni la del demà.