Pel que ja hem pogut veure en els poc més de cent dies del mandat de Salvador Illa, tot fa preveure que aquest serà el seu tarannà, la institucionalització i l’exemplaritat com a bandera, per bé que de vegades certes decisions facin olor de ranci i semblin preses de cara a la galeria, sense cap mena d’evidència ni dada ni mecanisme d'avaluació que les sustentin.

Fa escassos dies el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, feia pública la instrucció d’eliminar, a partir del 29 de gener d’enguany, la possibilitat de treballar des de casa per a secretaris, subsecretaris, subdirectors generals i càrrecs equivalents de la Generalitat i els seus organismes, tot adduint que la modalitat de teletreball difícilment és compatible amb la naturalesa i les responsabilitats dels respectius llocs de treball.

No tan sols hem canviat la nostra manera de treballar, marcada per la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) i la hiperconnexió, sinó també la forma com liderem i mesurem l’èxit

Podem estar-hi més o menys d’acord, en això no hi entro perquè de segur hi trobaríem defensors i detractors per igual, però no deixa de sorprendre el com i el perquè. La mesura, que no oblidem ve de la mà d’un govern que es vanagloria d’actuar sempre i per tot amb esperit conciliador, s’ha dut a terme de forma unilateral, sense cap mena de diàleg, ni consens, ni elements mesurables. I el més desconcertant de tot plegat, la contradicció d’aquest gir de volant, és precisament l’argument que la Generalitat posa ara damunt la taula, ni més ni menys perquè des de fa quatre anys aquests poc més de dos-cents directius ja treballaven remotament dos dies a la setmana.

Aquesta decisió, que segons fonts de la mateixa conselleria, d’inici no es farà extensiva a la resta del personal de l’administració, ha encetat la polèmica entorn de la idoneïtat del treball en remot, que si bé va créixer i amb força durant la pandèmia, no sempre ha generat la unanimitat que molts voldríem.

La productivitat s’ha de definir per l'impacte i els resultats més que no pas per la presència física o el nombre d'hores treballades

És indubtable, i tots els estudis així ho traslladen, que l’experiència del teletreball durant la pandèmia va ser un èxit rotund que en cap cas hauríem de viure com una simple anècdota. El que no comprenc és aquest picar el cap contra la paret d’alguns, una vegada i una altra, tossudament. Aquest tapar els ulls davant una realitat que res té a veure amb la del 2019, per no tirar massa enrere. Tot evoluciona vertiginosament, de vegades massa, i el que fins ahir era vàlid i funcionava, avui és caduc i ens resta competitivitat. La societat actual es troba immersa en una de les més complexes i disruptives revolucions. Ha sacsejat la seva escala de valors i busca un equilibri sa entre la vida personal i la professional. I el mercat laboral no n’ha quedat exempt, d’aquesta transformació profunda: no tan sols hem canviat la nostra manera de treballar, marcada per la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) i la hiperconnexió, sinó també la forma com liderem i mesurem l’èxit. I és aquest escenari el que ha situat tres conceptes clau a l’epicentre del debat: la productivitat, el teletreball i els lideratges.

Tradicionalment, la productivitat s'ha quantificat en termes de temps esmerçat a una determinada tasca. Però és evident que aquesta perspectiva, hereva de l'era industrial, ha quedat obsoleta en un món eminentment digital. En el nostre moment actual, la productivitat s’ha de definir per l'impacte i els resultats més que no pas per la presència física o el nombre d'hores treballades. Perquè del que es tracta és de treballar bé i de forma eficient, i no pas treballar per omplir hores. I aquest és el gran repte que han d’abordar les empreses i també les administracions: adaptar-se i donar resposta a les necessitats del mercat i de la societat.

El teletreball ha esdevingut un emblema del progrés, una revolució que empodera les persones, modernitza les empreses i contribueix a una societat més sostenible i equitativa

Pel que fa a mi, ho tinc clar. El teletreball és possible i hauria de ser àmpliament acceptat i implementat en tots aquells entorns i per totes aquelles professions en què la tecnologia ho faci possible. Oi que cap de nosaltres tornaria avui a posar un fax a l’oficina per comunicar-se amb una altra empresa? O, per posar un altre exemple, qui rentaria els llençols i les tovalloles a la pica tenint com tenim una rentadora? Aleshores, per què ens obstinem a fer passes enrere en lloc de configurar un país de futur i de captació de talent?

El teletreball és molt més que un canvi logístic, ha esdevingut un emblema del progrés, una revolució que empodera les persones, modernitza les empreses i contribueix a una societat més sostenible i equitativa. Lluny de ser una moda passatgera, aquest model de treball representa una transformació majúscula en la nostra manera de concebre la feina, la productivitat i el benestar personal.

És evident que aquesta nova manera de treballar ens obliga a tots a sortir de la nostra zona de confort, a introduir nous mecanismes en la planificació i el seguiment de les tasques, a formar-nos i a canviar les formes d’interactuar amb els equips, a delegar i a assumir més i majors compromisos. El repte és gran, sens dubte. Només ens cal valentia i voluntat clara de liderar el canvi.