El text que segueix, i que agraeixo que ON ECONOMIA, del grup de ElNacional.cat, s'avingui a la seva publicació, va ser censurat per El Confidencial. Aquesta insòlita negativa -mai abans no m'havia succeït- la prenc com a indicatiu que cada vegada són més els qui no volen llegir (ni deixar llegir!) ni escoltar opinions que contradiuen les pròpies. En un moment en què a més els posicionaments s'estenen sense debat (l'últim l'Informe de Col·legi d'Economistes de Madrid, sense una altra autoria que la del seu degà, i, per tant, assumit sense discussió per la majoria del col·lectiu col·legiat, ple de tòpics sense cap validació, i fins i tot amb el silenci del Col·legi d'Economistes de Catalunya, i amb la complicitat mostrada pel president del Consell General d'Economistes d'Espanya, que ens hauria de representar a tots), crec que és un error obviar el diàleg i el contrast d'opinions.

Certament, sé qui domina el panorama estatal de mitjans i que sovint s'és, des de Catalunya, poc més que cap de ratolí. Com que el meu voluntarisme supera de moment la contundència de la liquidació amb què Xavier Trías es va despatxar contra els que el van atropellar a l'Ajuntament de Barcelona, ofereixo la següent reflexió, en benefici d'inventari, per si algú més enllà de l'Ebre -és un dir- accedeix almenys a la seva lectura.

Els meus arguments per a l'acord de finançament

En aquest text analitzo algunes reaccions que ha generat l'Acord que proposa un nou sistema de finançament per a Catalunya i contraposo la meva opinió. Food for thought en una qüestió prou complexa. Parteixo per a això dels arguments de dos autors que respecto, però que no considero economistes "de bandera", de quilòmetre zero, en la percepció dels problemes que tracten.

Com veuen els autors esmentats l'acord PSC-ERC per a un nou sistema de finançament de Catalunya?

Fernández Villaverde i Francisco de la Torre són economistes que segueixo per les aportacions que fan, en ocasions, en el meu camp d'estudi. Recentment, ho han fet escrivint tres articles extensos a El Confidencial sobre l'Acord PSC-ERC de reforma del sistema de finançament autonòmic. Pel respecte que els tinc, comento en aquest text alguns aspectes des dels quals ells qüestionen la seva virtualitat. Els autors parteixen de la idea que hi ha d'haver unitat de sobirania fiscal i unitat de redistribució, des d'una determinada interpretació de la Constitució.

Cada vegada són més els qui no volen llegir ni escoltar opinions que contradiuen les pròpies. És un error obviar el diàleg i el contrast d'opinions

La Carta Magna és, en tot cas, prou flexible com per facilitar l'encaix de competències previstes en el Títol Vuitè i als Estatuts, i fins i tot per a l'encomanda per delegació de les competències pròpies. Això resulta coherent amb el concepte federal, que es basa en el pacte (foedus). Aquesta possibilitat permet validar la transferència de competències a les jurisdiccions en les quals el sentit de pertinença és prou accentuat —com és el cas de Catalunya—, valorant la voluntat de ciutadans que primer se senten catalans, per ser espanyols i europeus només després; i primer catalans que gironins, o abans catalans que habitants de Sarrià Sant Gervasi o de Ciutat Meridiana. Catalunya pot ser, així, una efectiva "unitat de distribució". En aquest sentit, és notori que a Catalunya no s'han condicionat mai els saldos fiscals entre Barcelona i Tarragona, o entre Les Corts i Roquetes dins de Barcelona, ja que primer s'és català que barceloní o gironí, amb una acceptació solidària entre tots els catalans. I això de manera prou diferenciada del que sí que és un qüestionament del saldo fiscal entre Catalunya i Espanya. Aquesta és la resposta a la pregunta que es fan els autors quan plantegen que no troben resposta des d'una opció política més d'esquerres —que, certament, no és la seva—:

"Mai no hem aconseguit que ningú als Comuns o en el Moviment Sumar ens expliqui per què els sembla bé redistribuir de Pedralbes a Hospitalet, però no d'Hospitalet a Mèrida".

Poc sentit federalista senten els autors quan afirmen que "cap perfectament dins de la Constitució l'eliminació de les Comunitats Autònomes o la recentralització de les seves competències", contràriament al que preveu la mateixa Constitució.

Poc sentit federalista senten Fernández Villaverde i De la Torre quan afirmen que "cap perfectament dins de la Constitució l'eliminació de les autonomies"

És, en tot cas, bastant real l'afirmació dels autors que "es poden malgastar molts diners si, per exemple, un ens territorial rep una transferència, però no carrega amb la responsabilitat de recaptar els fons que financen aquesta transferència". Però, en canvi, no fan cap aportació sobre això, aportació que sí que és en l'arrel de la proposta catalana: més sobirania fiscal i, per tant, menys garantia de cobertura de necessitats, i més risc financer.

Avui és obvi que l'Administració General de l'Estat, a través de l'Agència Estatal Tributària, recapta pràcticament tots els impostos i cedeix en forma de transferència part d'aquests recursos. "Com es reparteixen aquests 133.000 milions d'euros?", es pregunten els autors, per afirmar: "D'una forma complicadíssima que no és fàcil de comprendre ni d'explicar. Això en si mateix és molt criticable perquè es podria arribar al mateix lloc d'una forma que algú pogués entendre". Malgrat això, no presenten cap proposta sobre això, ni revisen les fórmules establertes en el model d'estimació de necessitats, amb despesa realitzada amb gairebé nul·la responsabilitat fiscal.

No s'esforcen massa els autors comentats a justificar la seva afirmació que "l'increment substancial de recursos de Catalunya suposa, necessàriament, una disminució substancial dels recursos de les altres comunitats autònomes i/o de l'Estat (presents o futurs si es finança amb dèficit addicional)". Plantegen un joc de suma zero horitzontal més que una revisió del desequilibri vertical entre l'Estat i les autonomies, prou documentat i per ells ignorat.

Madrid no es queixa del finançament autonòmic que rep perquè té una ciutadania que demana menys, i no més, descentralització fiscal

El rebuig de la proposta catalana es fonamenta en l'aplicació fins a l'absurd d'un cas contrafactual: Madrid. Aquesta Comunitat no s'ha queixat del finançament autonòmic que rep perquè té una ciutadania que demana menys, i no més, descentralització fiscal. Tot i així, afirmen: "Seguint la lògica del pacte entre PSC i ERC, una vegada descomptat el cost dels serveis prestats per l'Estat a Madrid, la quota de solidaritat de Madrid seria propera als 100.000 milions d'euros".

Un simple examen de consciència dels autors els obliga a confessar: "Per descomptat que hi ha injustícies en el sistema actual de finançament (i nosaltres som els primers en denunciar que la Comunitat de Madrid s'ha aprofitat del sistema, encara que per descomptat no ha estat l'única comunitat que ho ha fet, i que la localització de la inversió estatal en obra pública sovint no ha tingut molt sentit)". No hi ha, tanmateix, prou penediment com per fer una proposta de canvi. Igual passa amb el tema del concert i conveni forals: hi ha crítiques, però aquestes efectivament no comporten cap esmena de correcció. Això és així malgrat reconèixer que "El que va sorgir del Concert Econòmic del 1981 al País Basc i del Conveni de 1990 a Navarra té quelcom d'històric, però majoritàriament és més jove que els autors d'aquesta entrada i, per tant, la Disposició addicional primera de la Constitució no determina la seva existència en la forma actual. És la voluntat del legislador la que ha creat el sistema que coneixem. Quines són les conseqüències d'aquest sistema? La primera és que existeixen quatre hisendes forals per a una àrea i una població molt petites. Això no és ni barat ni eficaç per lluitar contra el frau".

Els autors no presenten propostes correctives a les deficiències que veuen en el model de finançament i impregnen políticament el seu text

Totalment d'acord. I segueixen per al cas foral: "La segona conseqüència és que es crea una asimetria a les Corts Generals. Els ciutadans del País Basc i Navarra elegeixen els seus 23 representants al Congrés dels Diputats que voten els impostos que s'apliquen al territori comú. Però els 327 diputats que representen al territori comú no poden alterar ni una coma de (a) els impostos forals, (b) el càlcul de la quota o de l'aportació, (c) els ajustaments (que com veurem són més importants que la quota o l'aportació), ni (d) de la Llei 12/2002, de 23 de maig, per la qual s'aprova el Concert Econòmic amb la Comunitat Autònoma del País Basc; de la Llei 28/1990, de 26 de desembre, per la que s'aprova el Conveni Econòmic entre l'Estat i la Comunitat Foral de Navarra, ni de les seves successives actualitzacions, que són aprovades en article únic i sense esmenes parcials. La Llei 12/2002 es va aprovar quan el PP tenia majoria absoluta al Congrés dels Diputats i la Llei 28/1990, quan el PSOE tenia 175 diputats. Ambdós partits, doncs, han considerat que aquesta asimetria entre els 327 diputats d'una part i els 23 de l'altra és legítima. En aquests moments, el País Basc rep transferències netes de la resta d'Espanya". Reconegut l'anterior, cap proposta correctiva sobre això.

Els autors, malgrat el descàrrec que fan sobre les no interpretacions polítiques de l'acord català, no dubten a impregnar políticament el seu text: "El concert per a Catalunya: la voladura del sistema de finançament autonòmic". I afegeixen: "Per desgràcia, la tragèdia ha posat en evidència fallades estructurals en l'organització territorial d'Espanya". Sempre des de l'òptica del fracàs del pacte, assumint la falta de coordinació i l'abús en la generalització de l'acord.

Certament, hi ha posicionaments polítics, amb acadèmics 'ad later', que no volen un reencaix de Catalunya amb l'Estat

Una altra al·legació comuna consisteix a excloure Catalunya de la distinció, legal o fàctica, per quedar fora de l'empara del text constitucional, d'una disposició que aviat tindrà cinquanta anys, com a "territori històric", com si aquest oblit condemnés per sempre una aspiració d'autogovern: "Recordem, d'altra banda, que la Disposició Addicional 1a, que empara i respecta els drets històrics dels territoris forals, no inclou Catalunya", encara que afegeixen que "una conseqüència clara de l'article 133 és que no hi ha una norma constitucional que empari que la Generalitat recapti tots els impostos. Fins i tot el paràgraf segon de l'article 150, que permet a l'Estat transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació".

Com a bons experts fiscalistes que són, els autors es mostren contraris al que criden "fragmentar l'estructura tributària d'un Estat en diferents agències tributàries [que] porta a costos abismals en termes d'ineficiència i recaptació, en particular, amb moltíssim més frau". Tot això extensiu a l'absurd de 17 Comunitats; utilitzant la impossibilitat o dificultat de la generalització poc assenyada a totes les CC.AA. com a coartada per negar la proposta catalana. Sempre des de la concepció de la uniformitat i del cafè per a tothom, des d'una realitat espanyola prou heterogènia, i prejutjant falta de col·laboració tributària. Negar aquesta heterogeneïtat és no veure la realitat, i des d'aquesta política negacionista, renunciar a una possible via de reencaix de la desafecció de tot un territori de l'Estat. Segons la meva opinió, no es tractaria tant de fragmentar l'Agència Tributària estatal, ni d'obrir una nova batalla corporativa (promoguda per inspectors estatals que busquen ser transferits amb millores retributives, o de l'homologació dels inspectors catalans amb les millors condicions dels de l'Estat), sinó buscar el consorci, la cooperació.

Unes paraules de com ho veig

1. Certament, hi ha posicionaments polítics, amb acadèmics ad later, que no volen un reencaix de Catalunya amb l'Estat, sinó la seva subjugació definitiva. Això certament és possible amb un canvi en la correlació de forces polítiques i un altre còmput numèric de majories en els Parlaments; però veig aquesta posició molt poc conscient de la realitat catalana, perillosa i contrària fins i tot a la gran Espanya que alguns pretenen i diuen defensar.

2. L'acord és un inici, que no trenca res; el seu desenvolupament és, de moment, igualment constitucional, i els compromisos de Catalunya de cobrir el cost dels serveis de l'Estat al seu territori i la contribució a la solidaritat mantenen aquell caràcter, sense que sigui homologable als règims forals de concert i, per descomptat, a la independència política i fiscal.

3. L'acord no és exclusiu ni excloent, i queda obert a qui vulgui una millora d'autogovern; però en cap cas no és gratuït, ja que a canvi d'aquesta millora augmenta la responsabilitat fiscal, el risc financer, i es perden les garanties existents en l'actual règim comú. No totes les Comunitats Autònomes semblen avui iguals en tots aquests aspectes.

L'acord és un inici, no trenca res, el seu desenvolupament és constitucional, i no és exclusiu ni excloent, està obert a qui vulgui millorar el seu autogovern

4. Moltes de les fal·làcies que s'anticipen derivades de l'Acord parteixen de supòsits o no explicitats (concreció de la solidaritat o del mecanisme de compensació del cost dels serveis, entre d'altres) o del prejudici de les deslleialtats i la falta de coordinació i cooperació.

5. És previsible al meu entendre un desenvolupament ple de l'acord per la via de l'IRPF, que és l'impost més territorialitzable i identificador de la responsabilitat fiscal, i un desenvolupament de menor abast per als impostos indirectes (d'abast simètric al qual ja realitza l'Estat avui amb Catalunya), i de menor recorregut encara en l'impost de societats (amb indicadors a l'estil basc, més virtuals de compensació que efectius en la gestió). Es tracta d'impostos que, o bé necessiten ser harmonitzats al mercat únic europeu, o que fins i tot podrien acabar configurant un impost de corporacions europees que nodrissin en el futur una Europa federal.

6. Més que una Agència Tributària totalment catalana, crec que és pensable un encàrrec de gestió de la recaptació de l'IRPF a la mateixa Agència Estatal. Per això aquesta és una Agència i no un servei administratiu de tributs, amb un estatus legal que així ho permet.

Reflexió final

Els economistes anomenem "pensament de suma zero" al "o ells o nosaltres", que significa que, si a ells els va bé, a nosaltres ens anirà malament. En principi, aquest pensament hauria de prevaler només quan no hi ha guanys nets en implementar una política. Però el que s'està observant és que aquest pensament fins i tot domina a l'hora de decidir sobre polítiques que sabem que poden tenir guanys agregats. Per què passa això? Aquesta és la pregunta que es plantegen els professors S. Nageeb Ali, M. Mihm i L. Seguiu a "The Political Economy of Zero-Sum Thinking", publicat a Econometrica. La idea és la següent: tenim dues polítiques, una que podem anomenar "l'statu quo" i una altra, en canvi, on hi ha un guany net de X. Però aquest guany X no està uniformement distribuït entre tots els afectats. Si tots perceben que poden guanyar o perdre amb la mateixa probabilitat, tots donen suport al canvi. Tanmateix, si un percep que un altre està més ben informat i que aquest altre està entusiasmat pel canvi, el primer votant comença a sospitar que li toca la patata calenta i vota statu quo. Si hi ha una majoria de votants suspicaços, no hi ha canvi. (Text extret d'Antonia Díaz a Nada es Gratis, 22 de novembre de 2024). També ha tractat el tema el mateix Fernández Villaverde a La Mano Visible.

Se m'acudeix que en aquesta trampa es troba avui l'Acord proposat.