Els temps estan canviant i l’evolució que vivim és imparable. Existeixen molts exemples per mostrar aquest canvi. Aquí us en proposo un relacionat amb els processos de reclutament i selecció: vuit dels deu perfils professionals més buscats a LinkedIn, avui, corresponen a activitats que no existien el 2014 (fa només deu anys!). 

La tecnologia, en un procés continu i cada cop més accelerat, ha aconseguit transformar, en els darrers 20 anys, el món del treball gairebé per complet i, en conseqüència, les relacions entre els processos de formació i aprenentatge. D’altra banda, tots els sectors econòmics han estat impactats per una digitalització encara més accelerada a conseqüència de les accions i reaccions que hem adoptat durant la pandèmia i amb posterioritat. Avui som ja conscients que, tot i les tensions i els passos enrere que estem fent per a la tornada a la normalitat, el futur no serà igual al passat. 

Els desafiaments que afrontem no són només els de caràcter tecnològic. La baixa natalitat, l’increment de la longevitat o el canvi climàtic, entre altres, posen ja en relleu la necessitat de modificar molts dels paradigmes del món del treball i consoliden, entre altres aspectes, la necessitat de dotar als individus de possibilitats d’actualització constant i permanent dels seus coneixements, habilitats i competències professionals.

Hem d’assumir que el passat no tornarà. I una de les transformacions més rellevants és la que resulta del canvi en la divisió i separació entre etapes de formació/aprenentatge i de treball. L’època en la qual l’ésser humà es dedicava durant un període de la seva joventut a activitats formatives i després a desenvolupar una activitat professional és ja part del passat. Avui no podem seguir amb aquest tipus de plantejaments quan tenim l’evidència que la majoria dels joves de l’actualitat hauran de desenvolupar un mínim de tres o quatre activitats diferents al llarg de la seva trajectòria professional. 

L’aprenentatge haurà de ser cada vegada més freqüent i episòdic. El que exigirà redissenyar els processos educatius en totes les seves fases i entendre que l’educació superior no és una activitat que (únicament) es desenvolupa durant tres a cinc anys sinó un procés permanent, amb rutes i camins diversos i amb un gran nombre de rampes d’entrada i sortida entre la formació i l’activitat professional. I això suposa haver de fer front al repte de com preparar a les persones per donar-los les capacitats i competències que demanden uns rols que encara no coneixem. Recordem que la incapacitat per predir el futur és l’argument que s’usa en determinats entorns acadèmics per resistir-se al canvi. 

És important que canviem la nostra forma de pensar i actuar. Resulta vital que organitzacions i empreses inverteixin més en formació i en l’aprenentatge dels seus professionals i que les institucions educatives en general (i les de nivell superior en particular) comencin a prendre consciència que el major mercat al que hauran d’atendre en el futur serà el del reciclatge laboral. En altres paraules, oferir respostes a les persones que, iniciada la seva trajectòria professional, requereixen noves habilitats per adaptar-se als canvis del mercat de treball. Cal modificar el perfil acadèmic del professor al mentor amb l’objectiu que aquest es converteixi en un assessor capaç d’oferir als individus els continguts d’aprenentatge i les habilitats i competències que precisen en un moment determinat. 

Per això el rol d’empreses i organitzacions serà cada cop més rellevant per definir el marc en què les institucions acadèmiques han d’actuar. Uns plantejaments sobre els quals no cap discussió possible i que a més estan alineats amb els formulats per Michelle Weise (una de les grans expertes mundials en aprenentatge) en el marc del Fòrum d’Innovació Educativa EnlightED 2023 organitzat per la Fundació Telefónica. 

Soc conscient que aquesta afirmació, relativa al rol de les empreses i organitzacions en la definició dels marcs educatius i d’aprenentatge, agradarà poc als “acadèmics” que es resisteixin a entendre i acceptar que el moment de la col·laboració entre ambdós sectors va més enllà dels criteris de màrqueting i d’alguns entorns puntuals. Les primeres han d’identificar les seves necessitats i proposar els coneixements, habilitats i competències de les que han d’estar dotats els professionals que necessiten, mentre que les segones han d’atendre aquestes demandes, inserir-se en l’activitat del seu entorn i, d’aquesta manera, donar resposta adequada a aquelles. Sigui com sigui, el futur passarà necessàriament per una major i més sòlida relació entre ambdós entorns.