L'evolució de l'ocupació en un país és important en ser una variable que indica la capacitat de les persones per accedir a una renda, una altra qüestió diferent és la quantia i la capacitat de compra que se'n deriva. Els resultats, d'altra banda, són utilitzats des de diferents perspectives i amb diferents lectures, intentant en molts casos rendibilitzar-los per enfortir una conclusió determinada o ressaltar favorablement una gestió.

La millor font d'anàlisi de l'ocupació és la Seguretat Social en ser un cens continu, però ja que la informació disponible són afiliacions no persones afiliades, l'Enquesta de Població Activa (EPA) pot complir millor l'objectiu d'aquest article, entre altres qüestions perquè, almenys en teoria, sempre ha recollit l'economia submergida.

La comparació de l'actual situació de l'ocupació amb l'any 2019, l'anterior a la pandèmia, elimina alteracions que eviten conclusions parcials influïdes per l'evolució de la covid-19. En el període delimitat pel segon trimestre de 2019 i 2023, el nombre de persones ocupades s'ha incrementat significativament (+6,3%; gairebé 1,3 milions). La primera conclusió, per tant, és positiva: ara treballen més persones que abans de la pandèmia, si bé, el nombre total d'hores treballades mostra una taxa de creixement inferior a la de l'ocupació (+3,8%), un fet, per una altra part, que no té per què ser negatiu si augmenta la productivitat.

Aquesta major ocupació ha millorat la taxa d'ocupació en un punt (de 50,4% a 51,4%) i redundat en una menor taxa d'atur (del 14% a l'11,6%), amb el mèrit més important derivat d'haver-ho aconseguit amb més població activa en aquesta etapa (+783,7 milers).

Els assalariats expliquen gairebé tot el creixement de l'ocupació (93% del total) i dins d'ells, els que tenen un contracte indefinit han augmentat per sobre del total (+2.472,2 milers), mentre que els de contracte temporal han disminuït bastant (-1.306,8 milers), en lògica amb la nova normativa que prohibeix l'ús dels contractes temporals. Dins dels indefinits els qui tenen contracte fix discontinu explicarien l'11,6% de l'augment (+288,6 milers; una quantitat bastant inferior que els 651,2 milers d'afiliacions que pot reflectir una certa infraestimació de l'EPA).

Com a element curiós i notori, més d'una tercera part de l'increment total (36,6%) són persones estrangeres amb origen fonamentalment a Amèrica Llatina. És aquest un element que mereix estudi detallat no només en demostrar la necessitat de l'emigració en un país cada vegada més envellit sinó també per la seva elevada propensió a trobar feina.

La foto general es completa en conèixer que el 67% dels nous assalariats es localitza al sector privat (927,8 milers) i el 33% al sector públic (323,2 milers), dels que la majoria es concentren en les comunitats autònomes (74,2%), mentre que les plantilles de l'Administració General de l'Estat i la Seguretat Social augmenten molt lleugerament.

La desagregació per activitats del nombre més gran d'ocupats ens permet conèixer amb més detall el que ha succeït al mercat laboral espanyol. Les branques de sanitat i serveis socials, educació i el component general de les administracions públiques expliquen el 40,3% de l'augment de l'ocupació (21,9%; 9,7% i 9,0%). Atès que majoritàriament de caràcter públic és factible pensar que la consolidació de l'ocupació pública contractada durant la pandèmia és la principal causa del fort creixement en aquestes branques.

Les branques d'activitat més tradicionals com l'hostaleria, comerç i construcció també augmenten la seva ocupació, però amb una incidència inferior, explicant entre les tres tan sols el 16,1% del creixement total de l'ocupació en el període analitzat.

Es pot qualificar de sorpresa, per la qual cosa suposa de canvi respecte a anteriors conductes, el protagonisme de la branca d'activitats professionals, científiques i tècniques absorbint gairebé una cinquena part de l'augment de l'ocupació (+224,1 milers), igual com el de la branca d'informació i comunicacions (11,6% del total) i de transport i emmagatzemament (11,2% del total). La mala notícia és la pèrdua d'ocupació al sector manufacturer (-0,4% en el període) que sol tenir un nivell de valor més gran afegit de la producció.

Ara treballen més persones que abans de la pandèmia, però els salaris han disminuït un -1,2%, quan apliquem el deflactor del PIB, i la pèrdua augmenta fins al -3,2% si s'aplica la taxa mitjana anual de l'IPC

Una qüestió addicional a l'ocupació és observar la seva remuneració. No és fàcil fer-ho en existir diverses fonts estadístiques (negociació col·lectiva, enquesta de costos laborals, cotització a la Seguretat Social i comptabilitat nacional), totes elles amb limitacions metodològiques. En totes elles, no obstant això, l'evolució dels salaris reals ha caigut en el període 2019-2022.

M'he decantat per utilitzar els sous i salaris recollits en Comptabilitat Nacional dins de la remuneració dels assalariats i l'ocupació a temps complet també de la mateixa estadística. En el període delimitat pel segon trimestre de 2019 i 2022, la quantia dirigida a sous i salaris han crescut en termes nominals (+13,8%) però, ja que l'ocupació a temps complet també ho ha fet (6,2%), el guany per treballador a temps complet es reduiria al 7,6% nominal. Quan se li aplica un deflactor per conèixer la seva evolució real, els salaris han disminuït un -1,2% amb el deflactor del PIB i la pèrdua augmenta fins al -3,2% si s'aplica la taxa mitjana anual de l'IPC.

Una pregunta difícil de contestar és conèixer les causes de la millora de l'ocupació en aquest període tan convuls. Per a algunes persones ha estat la reforma laboral en atribuir-li l'efecte de canviar no només els comportaments empresarials sinó la seva pròpia estructura. Sent positiu l'enfocament afegit a la reforma ja en vigor de 2012 que afavoria la flexibilitat interna, intuïtivament és difícil assumir que un canvi normatiu, la prohibició de la contractació temporal, hagi modificat l'estructura del teixit productiu espanyol. Segons la meva opinió, per valorar la seva incidència fa falta més temps, i ja que la seva aplicació implica un augment del cost laboral via més indemnitzacions, és necessari conèixer l'evolució de la durada mitjana dels contractes indefinits i un detall més important de l'ús dels contractes fixos discontinus.

En l'anàlisi que estem fent no s'han d'oblidar els efectes de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris (avalada per a 2022 per l'acord de sindicats i patronal), que a més d'haver col·laborat a evitar efectes de segona ronda impulsant la inflació, pots haver actuat com a factor favorable en l'ocupació agregada. L'evolució salarial pot haver ajudat també les empreses exportadores a millorar la seva posició davant tercers països, ajudant a millorar la taxa de creixement del PIB espanyol.

El desplegament dels fons Next Generation, malgrat el retard en la seva aplicació, podrien ser també una causa de contractació en alguns sectors de consultoria. Finalment, la pandèmia sembla haver actuat com a detonador a l'ampliació d'algunes activitats, com és el comerç amb l'exterior davant de l'estretor i poc dinamisme del mercat nacional i el desenvolupament de noves activitats relacionades amb l'ús d'internet, entre elles les vendes de productes.

Segur que hi ha hagut més factors amb influència en la millora de l'ocupació des de la pandèmia, per això és convenient continuar estudiant el mercat laboral espanyol i col·laborar a augmentar les xifres d'ocupació i de productivitat, l'única font estable de creixement dels salaris sense provocar desequilibris macroeconòmics. Necessari exercici que cal realitzar-lo, si fos possible, sense apropiar-se dels èxits utilitzant arguments no contrastats.