Un dels grans debats de fons a la nostra societat és el de la composició del teixit econòmic. Aquesta discussió sobreviu a les converses mediàtiques de moda en cada moment, com pandèmies, geopolítica energètica, estratègia nacional de defensa, etc., que van i venen, però sempre queda el rum-rum de fons sobre el model de país, l’aposta –excessiva?– pel turisme low-cost i les seves conseqüències socials i econòmiques. Sense anar més lluny, Miquel Puig, regidor a l’Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana, insistia en la qüestió en un article de fa uns dies, en què afirmava que Catalunya pateix una “addicció a la mà d’obra barata”, no només pel que fa a la sobreexposició del turisme sinó també per models industrials de baix valor afegit i intensius en mà d’obra.

Sovint s’enfoca aquesta crítica de tal manera que sembla un dard orientat al despatx on es decideix la composició sectorial de la nostra economia. El problema és que aquest despatx no existeix. A Catalunya, talment com a Espanya i a Europa, la fortalesa o debilitat industrial, turística o del sector primari no són fruit d’una política d’assignació de quotes, sinó una conseqüència de la competitivitat de cadascun dels sectors. La competitivitat del turisme es defineix per vectors com la qualitat paisatgística, el bon clima o la facilitat d’accés –factors intrínsecs de Catalunya que no han requerit gaire esforç polític o social per possibilitar-los. La Costa Brava té l’agradable clima que té per un atzar del destí, i els seus preciosos paisatges ho són per la mateixa raó. En menor mesura, el sector primari depèn de la disponibilitat abundant de sòl fèrtil, aigua i una climatologia compatible, si bé en aquest àmbit comencen a pesar altres elements més proactius com la regulació fitosanitària, la càrrega burocràtica o l’eficiència logística.

En canvi, quan parlem d’indústria, hi ha pocs elements deixats a l’atzar: cal haver treballat de valent per possibilitar un context de competitivitat, on la suma de marc regulador, disponibilitat d’energia a un cost correcte, flux de capital accessible per dur a terme inversions elevades, infraestructures logístiques excel·lents i accés al talent són tant essencials com complicats d’assolir. El mateix Sr. Puig afirmava, en un article del 2021 titulat Energia i paisatge: “No podem deixar que la iniciativa privada dirigeixi l’enorme ocupació que les renovables faran d’un patrimoni comú com és el paisatge”. Evidentment, sense renovables no hi ha indústria. No és, de nou, un fruit de l’atzar o una relliscada del despatx de planificació sectorial sinó la manca d’elements essencials per a la competitivitat industrial, que genera la inevitable conseqüència d’engreixar els altres sectors d’aquest joc de suma zero: particularment el turisme, que és qui es pot beneficiar de la protecció paisatgística a la qual es fa referència.

Les coses no passen per casualitat. El sector privat és el primer interessat a participar d’activitats de major valor afegit i majors marges

Però si observem més enllà dels elements tangibles –energia, aigua, sòl, regulació, fiscalitat–, també hi ha qüestions intangibles que condicionen una determinada composició del teixit econòmic català. Em refereixo a la seguretat jurídica, l’estabilitat política, l’existència o no d'alts i baixos legislatius que poden enfonsar un determinat projecte de manera imprevista i sobrevinguda. Dit d’una altra manera, aquells qui han d’instal·lar les indústries que es reclamen són éssers humans i estan subjectes a pors i temors, que són un fre per a dur a terme els seus plans.

En aquesta esfera, és preocupant que setmana rere setmana llegim titulars sobre intervencions polítiques sobre l’empresa privada que semblen més pròpies d’altres geografies. Que una empresa de l’Ibex convoqués una junta extraordinària d’accionistes un dissabte a les 9 del vespre per canviar el seu president executiu per una persona àmpliament considerada afí al govern de torn no és homologable a Europa. Que aquest canvi faciliti l’ascens a vicepresident de la mateixa entitat al coautor de la tesi doctoral del president del govern tampoc semblaria una qüestió gaire alineada amb les bones praxis de governança corporativa. I encara menys exemplar sembla la maniobra d’enviar directors executius d’empreses privades agafats de la mà amb ministres en actiu a visitar a membres de l’accionariat de mitjans de comunicació privats per debatre més canvis al tauler de joc.

Tot plegat s’acaba de farcir amb un portafolis d’empreses públiques ampli, la majoria d’elles preocupantment deficitàries, que no responen a la mitigació d’una determinada anomalia del lliure mercat sinó que tan sols existeixen per canalitzar els interessos polítics i personals del govern de torn. La setmana passada en vam viure un capítol més amb l’impuls definitiu de la xarxa social pública que es planteja, amb total sinceritat, com a instrument per contrarestar els estats d’opinió que es generen a X/Twitter.

Així doncs, les coses no passen per casualitat. El sector privat és el primer interessat a participar d’activitats de major valor afegit i majors marges que servir cafès amb llet. Si Catalunya té una tendència al cafè amb llet no deu ser tant degut a la manca de proactivitat del sector privat com a la inexistència d’un context compatible amb indústries avançades: des d’una absoluta manca d’infraestructures energètiques fins a un marc polític massa habituat a potinejar la governança i la regulació de les empreses. Fora bo aplicar una pinzellada d’autocrítica i reflexionar sobre la manera amb la qual cadascú de nosaltres ha contribuït a possibilitar el creixement industrial o bé a foragitar-lo, abans de pronunciar-se sobre determinades addiccions que potser pateix el nostre petit país.