La pretensió d’una gestió catalana de l’aeroport del Prat ha esdevingut, amb els anys, un mantra que es repeteix de forma cíclica per una part rellevant de la classe política del país i per una no menys significativa representació dels agents econòmics i socials. Hi ha força consens al voltant de la idea d’una gestió propera al territori amb una majoria determinant catalana. Hi ha qui, fins i tot, s’atreveix a demanar un traspàs de l’aeroport barceloní a la Generalitat, com si d’aquesta manera, i tot d’un plegat, la gestió de la instal·lació hagués de millorar tant que aquesta se situaria entre les millors del Món, sense rival possible. El pas del temps i la tossuderia dels fets, però, han demostrat que el camí cap a una gestió catalana de l’aeroport és llarg i costerut.

Què volem dir exactament quan parlem d’una gestió catalana del Prat?

Però anem a pams. D’entrada, què volem dir exactament quan parlem d’una gestió catalana del Prat? Ens estem referint a l’explotació de les terminals? Al manteniment de les pistes? A fer possible el dia a dia del funcionament de la instal·lació? En definitiva, i per posar un exemple concret, a canviar les bombetes cada cop que es fonen? Si aquesta és la pretensió d’una gestió catalana de l’aeroport, anem pel camí errat. Ens equivoquem de totes totes. Mal els pesi a alguns, Aena és insuperable en aquesta qüestió. La participació de les institucions catalanes i dels agents econòmics i socials del país ha d’ésser més ambiciosa, ha d’anar molt més enllà. Sobre la taula hi ha un bon grapat de qüestions que condicionen de forma clara el futur de l’aeroport. Des de la seva ampliació o, com se sol dir ara, modernització, passant per la redacció d’un nou i necessari pla director o, des d’un punt de vista més operatiu, per la consolidació d’una àmplia oferta de rutes intercontinentals que transformin El Prat en un aeroport global, els reptes plantejats són majúsculs. Són reptes estratègics, reptes de futur.

És aquí on la participació catalana esdevé imprescindible. Està en joc la raó de ser de la segona infraestructura més important del país i cal identificar i dissenyar una fórmula que ens permeti prendre-hi part. L’any 2011, en el decurs del frustrat procés de privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona, es va establir una fórmula col·legiada per a fer possible una participació catalana en la presa de decisions estratègiques relatives a la infraestructura. El nom triat fou el de “Consell Rector” de l’aeroport del Prat i estava format per nou membres, dels quals cinc en representació de les institucions catalanes. Fou el primer cop que es constituïa un òrgan que se situava per sobre de la gestió del dia a dia i que tenia vocació estratègica. La seva creació, fins i tot, fou aprovada pel Consell de Ministres del Govern de l’Estat, tan sols nou dies abans de les eleccions generals. Aquelles eleccions, que va guanyar el Partit Popular, posarien punt i final al procés de privatització dels aeroports de Madrid i Barcelona i també significarien la fi de la singladura del nouvingut Consell Rector del Prat. Sense cap mena de dubte, una oportunitat perduda davant de les legítimes aspiracions catalanes de participar en la presa de decisions relatives a la instal·lació barcelonina.

La resposta a les aspiracions d’una gestió catalana del Prat, transformada en un mantra recurrent, resta pendent

No gaires anys després, el 2013, el Govern de l’Estat aprovava un Reial Decret que establia la creació de comitès de coordinació aeroportuària per a cada comunitat autònoma, a Catalunya també. Es tractava d’òrgans col·legiats, amb la participació de les institucions del territori, que havien d’intervenir en la presa de decisions relatives als aeroports de cada comunitat. A Catalunya, però, el comitè de coordinació aeroportuària no ha acabat de funcionar del tot, entre d’altres raons per la defensa d’una gestió individualitzada dels aeroports, duta a terme per bona part de les institucions del país, i per la demanda expressa d’una major implicació de les institucions locals en la seva gestió. Sigui com sigui, aquest model no ha acabat de quallar entre les institucions, públiques i privades, del país, i la resposta a les aspiracions d’una gestió catalana del Prat, transformada en un mantra recurrent, resta pendent. Serà capaç el nou Govern Sánchez de trobar la resposta a aquest trencaclosques històric? Tot és qüestió de posar-s’hi.