L’emprenedor neix o es fa? I encara més: què va ser primer, la idea o l’emprenedor?

Ens agrada pensar que les grans empreses neixen d’una idea genial, d’un moment d’inspiració que ho canvia tot. Però, realment, és així? O és l’emprenedor qui, amb la seva visió, amb la seva obstinació, amb la seva capacitat d’adaptació, fa que una idea acabi esdevenint en realitat? Sense aquest algú capaç d’assumir riscos, de liderar, de perseverar, una idea no deixa de ser res més que això, una idea.

Sense aquest algú capaç d’assumir riscos, de liderar, de perseverar, una idea no deixa de ser res més que això, una idea

Aquest és un dels grans mites de l’emprenedoria. Sempre ens ensucren les orelles amb històries d’èxit de persones que van tenir una gran idea i van triomfar. Però el que mai no expliquen, per allò de no empastifar la imatge idíl·lica de l’emprenedoria, és que per cada empresa que assoleix aquest èxit, n’hi ha unes altres mil que moren pel camí. Algú recorda els moltíssims projectes que s’han esfondrat? O els centenars, milers, desenes de milers d’autònoms que no arriben a final de mes? Els negocis que no passen del primer any de vida o tots aquells que han hagut de tornar a la feina assalariada amb més deutes que il·lusions?

Se’n parla poc, d’això, perquè la narrativa emprenedora es construeix sobre la il·lusió, no sobre la realitat. Es ven la idea que amb esforç i amb passió tot és possible. Però seríem uns veritables ingenus si féssim nostra aquesta recepta, si compréssim això que treballant molt, amb el somriure als llavis, sortirem l’endemà a la llista dels empresaris més destacats d’Espanya de la revista Forbes. Perquè si fos així de senzill, si aquesta fos la fórmula màgica de l’èxit, tots els comerços i pimes triomfarien, les startups tancarien rondes milionàries i els autònoms serien rics.

Es ven la idea que amb esforç i amb passió tot és possible. Però si fos així de senzill, tots els comerços i pimes triomfarien, les startups tancarien rondes milionàries i els autònoms serien rics

Però l’aventura d’emprendre és un joc d’atzar, una loteria que malauradament no podem controlar com molts voldríem. El talent i la dedicació són importants, sens dubte. Però sense capital, sense contactes, sense un mercat receptiu i, sobretot, sense el component “sort”, si no és del tot impossible, gairebé.

I és aquí quan recuperem de nou la pregunta inicial: l’emprenedor neix o es fa? O millor dit: qui de nosaltres està disposat a assumir el risc? Perquè aquesta és la clau. No tothom pot suportar el pes de la incertesa, la pressió de no saber si cobraràs a final de mes, la por de veure com s’ensorra allò que has construït. No tothom té la força i l’assiduïtat de carregar a l’esquena el pes d’aquesta motxilla. Emprendre no és per a tothom, no pas perquè es necessiti un determinat ADN, sinó perquè requereix conviure, dia rere dia, hora rere hora, amb una inestabilitat que pocs tenen la capacitat de suportar.

I tornem al joc dels dilemes: què va ser primer, la idea o l’emprenedor? És la idea la que impulsa algú a emprendre, o és l’esperit emprenedor el que transforma qualsevol idea en una oportunitat? Perquè podem tenir idees cada dia, per què no?, però no tothom es llença a executar-les. La gran diferència entre un somiador i un emprenedor és precisament això: l’acció.

La gran diferència entre un somiador i un emprenedor és precisament això: l’acció

I, tanmateix, sempre hi ha qui es tira a la piscina. Qui s’arrisca sense garanties, qui aposta per una idea quan potser moltes veus li diuen que no acabarà de funcionar. Com en diríem, d’això, valentia o inconsciència? Probablement una mica de cada cosa. Però el que és ben segur és que sense aquestes persones, sense aquests “bojos” que decideixen desafiar les probabilitats, avui no tindríem la innovació, el canvi i el progrés que defineixen el nostre país.

Massa sovint ens han fet creure que l’emprenedor és un heroi solitari, un visionari que ho aconsegueix tot individualment. Però també això és un relat de ficció. Ningú triomfa sol. Els grans noms que idolatrem —Jobs, Musk, Bezos— no van començar sols i, sobretot, no van assumir el risc sense una bona base de coixins. Quan un d’ells fracassava, darrere hi havia inversors disposats a donar-los una segona oportunitat. Quan les coses es torçaven, tenien una estructura que els protegia. Però el petit emprenedor, l’autònom, el que comença des de zero sense padrins, aquest és un llop solitari davant les brases. I si per atzar cau, no hi troba a sota cap xarxa que l’alliberi de l’impacte. I d’això no se’n parla, perquè fa lleig i embruta la foto. És més bonic, més simpàtic, vendre la idea romàntica de l’emprenedor fet a si mateix en lloc de reconèixer que el sistema és tossudament injust. Que no tothom té les mateixes oportunitats i que el talent sense recursos no arriba enlloc.

El sistema és tossudament injust. No tothom té les mateixes oportunitats i el talent sense recursos no arriba enlloc

I aquí ve l’altra contradicció. Aquí, a Catalunya, ens passem la vida emmirallant-nos en tot allò que ve de fora, glorificant les empreses que triomfen als Estats Units, admirant els unicorns tecnològics que aixequen milions a Silicon Valley. I, mentre ho fem, inintencionadament o intencionada, menystenim i empetitim el talent que neix i es fa al territori. Quants projectes amb potencial s’ofeguen abans de poder créixer? Quantes idees magnífiques queden sepultades perquè ningú no hi aposta? És clar que és més fàcil parlar de Google o de Tesla en lloc de donar suport a un emprenedor local que lluita per aixecar el seu negoci en un ecosistema que no el protegeix ni el reconeix.

Però el drama no acaba aquí. Quan una empresa catalana es consolida i es fa un nom, sovint acaba sent comprada per un gegant estranger. Ens venen la història com un èxit, però no és sinó el símptoma d’una malaltia: som un país on tot està en venda. Allò que no sabem potenciar nosaltres, ho acaben aprofitant els altres. No és que aquí no hi hagi talent, que n’hi ha i molt. El nostre gran problema és que no el dotem de les eines suficients per créixer, i quan ho fa en mans d’uns altres, és aleshores quan ens lamentem de l'oportunitat que hem deixat perdre.

Catalunya no pot conformar-se a ser un viver de bones idees que acaben en mans del millor postor. Hem de ser ambiciosos, ser al pòdium dels millors i posicionar el nostre país al mapa del món

Això ha de canviar i ja. Ja n’hi ha prou d’excuses de mal pagador. No podem continuar sent “La Masia” del talent que alimenta la resta de països. Cal dotar d’instruments suficients la nostra emprenedoria. Finançament, xarxes de suport, una fiscalitat adaptada i una cultura que els impulsi, que no entengui el fracàs com a derrota sinó com a aprenentatge.

Aquest anhel de ser i de marcar petjada ha de ser un desig col·lectiu, de tots. Catalunya no pot conformar-se a ser un viver de bones idees que acaben en mans del millor postor. Hem de ser ambiciosos, hem de voler ser al pòdium dels millors i posicionar el país al mapa del món.

L’ou o la gallina? Probablement, alguns tindran més predisposició a arriscar-se, d’altres necessitaran un entorn més favorable per atrevir-s'hi. Però el que està fora de tota discussió és que l’èxit emprenedor no és només qüestió de capacitat. És una barreja de resistència, oportunitats i, sobretot, sort.

I tornant de nou la pregunta inicial: què va ser primer, la idea o l’emprenedor? Potser l’interrogant no és quina d’aquestes dues coses ha d’arribar primer, sinó si som capaços de crear un país on hi hagi més persones disposades a convertir idees en realitats.