Són nombroses les queixes en aquests dies (setmanes i mesos) sobre la nova Política Agrària Comuna (PAC) que s'ha començat a aplicar a Espanya des de l'1 de gener del present any 2023. Uns parlen de "disbarats", d'altres parlen de "burocràcia" i els més parlen d'ambdues coses alhora. També s'afirma que s'estaria expulsant els jubilats del camp.

El tema és que totes aquestes queixes tenen un informe important de veritat, encara que es formulin de vegades d'una manera una mica provocativa i em sembla que mereixen detenir-se en elles i reflexionar amb serenitat.

El primer tema és el dels conflictes de temps amb el que s'ha negociat la nova PAC, malgrat que havia d'entrar en vigor dos anys abans, l'1 de gener del 2021, que s'ha retardat 2 anys. A totes les administracions, des de l'europea fins a les Comunitats Autònomes, els ha agafat el toro. Les coses de palau (i de Brussel·les) van a poc a poc. Tot això, malgrat que Espanya va ser el primer cap dels Estats membre que va aconseguir que la Comissió aprovarà el seu Pla Estratègic, és a dir el seu projecte d'aplicació de la PAC al nostre país.

Un Pla nacional, forçosament general, elaborat i negociat amb presses, pot convenir a una gran majoria del territori, però la seva aplicació grinyola en situacions concretes. D'aquí ve l'expressió encunyada amb gran èxit comunicatiu de els "desbarres de la PAC".

Un exemple val mes que mil paraules. Tots hem vist per la televisió, quan hi ha pluges torrencials, riuades d'aigua de color marró, que s'emporten el terra fèrtil tan important per a la nostra agricultura i ramaderia. Aquest terra tarda dècades a produir-se i el preservar-ho és la millor manera de retenir aigua, evitar que es curullin els envasos, limitar els danys als habitatges i preservar el nostre potencial d'alimentar la nostra població.

La nova PAC incentiva el manteniment d'una cobertura vegetal a les nostres vinyes, oliverars i altres explotacions de fruiters. Ara bé, gent que diu saber del tema (jo no soc més que un economista agrari) diuen que, en determinades situacions, per pendent o per pluviometria, aquesta no és la practica més eficaç per assolir aquest objectiu. Maestros té la ciència i els actors locals.

Malgrat que hi ha hagut una consulta pública en la que han pogut participar tot aquell que tingués una cosa per aportar, malgrat que (amb bon criteri) les diferents comunitats autònomes marges de flexibilitat per ajustar les noves normes a la realitat, malgrat que moltes d'elles han fet ús d'aquesta facultat, hi continua havent "disbarats". Des de l'administració central, també s'han fet grans esforços d'aclariment primer, i ajustaments després, sembla evident que, aquest primer any, estan apareixent tensions en algunes d'aquestes agricultures tan variades que formen l'Estat espanyol.

La muntanya burocràtica

Ningú no posa en dubte la necessitat en la ramaderia de continuar disminuint el consum d'antibiòtics. Tampoc ningú no posa en dubte la necessitat d'ajustar al màxim (o potser hauria d'escriure "al mínim") la utilització de pesticides i fertilitzants a l'estrictament necessari, per raons ecològiques i de rendibilitat de les explotacions.

Per a això, hi ha dues solucions. La més senzilla per a l'administració és la "xocolata per a tothom". S'imposa unes obligacions, s'envia a la Guàrdia Civil a controlar i s'imposen les corresponents sancions. Aquestes regles imposades serien decidides políticament al nivell "convenient" i, per tant, no podrien tenir en compte les múltiples realitats dels nostres camps. Els "disbarats" no només estarien assegurats, sinó que es multiplicarien.

Hi ha una alternativa més raonable però no més senzilla. Consisteix a obligar els agricultors que posin blanc sobre negre quines són les seves pràctiques actuals, en un quadern electrònic. L'administració després li facilita les seves dades comparades amb les dades harmonitzades dels seus veïns i, sobretot, d'aquells que ho estan fent millor. Amb això s'aconsegueixen dues coses.

La primera és animar i convèncer els agricultors i ramaders que hi ha marge de millora i que això no només és bo per a la salut pública (els antibiòtics) o el medi ambient (pesticides i fertilitzants) sinó també per a la rendibilitat de l'explotació. La segona és que, si fa falta legislar en algun moment, es partiria d'un coneixement precís de la realitat actual i es podria identificar aquells productors que requereixen més ajuda i acompanyament i aquelles pràctiques sobre les quals cal centrar l'atenció.

Òbviament, aquest salt tecnològic és un repte per a molts agricultors. Per això, la "professió", els tècnics de les cooperatives i les organitzacions professionals agràries, els tècnics de les autonomies, el servei d'assessorament de les explotacions...disposen de fons nacionals i comunitaris per realitzar aquesta tasca tan important d'acompanyament.

Però, per a mi sens dubte, el resultat hauria de ser una agricultura més professional, més respectuosa del medi ambient i de la salut humana, més rendible... i una disminució, fins i tot esperem la seva desaparició, dels "disbarats".

La transició agroecològica

Està clar que aquest primer any és un any de prova. La presidenta del Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA), el braç armat del Ministeri per a la gestió dels ajuts de la PAC, ja ha aclarit (amb bon criteri) que l'incompliment de les noves regles aquest any no portarà sancions i no ha descartat canvis i adaptacions per a l'any que ve.

No és cap novetat per a aquells que sabem com funcionen les institucions europees ja que hi ha una cèlebre sentència de la Cort de Justícia Europea sobre això. Aclareix que l'incompliment d'aquelles normes que no estiguin en ple coneixement del beneficiari en el moment de planificar les sembres no pot ser sancionat.

No és cap novetat, però convenia difondre i publicitar aquesta evidència perquè no s'escampi més inquietud, davant dels canvis que s'estan produint, de la legitima i inevitable.

Hem fet servir expressament la paraula "inevitable", i m'agradaria acabar aquest articulo explicant el perquè del seu ús. La inquietud és tan inevitable com ho és el canvi de paradigma a què estan sotmesos tots els sectors econòmics, els agrícola i ramaders també. Referint-nos a tots els sectors econòmics, parlem de "transició ecològica", referint-nos al sector agrari, parlem de "transició agroecològica."

El camp és causa i víctima del canvi climàtic. L'adaptació al, i la mitigació del, canvi climàtic imposa obligacions, però obre oportunitats també. Sobre allò de "mata", no es pot insistir, sent les proves ja tan evidents: la sequera a Catalunya; els incendis forestals el març a Castelló; les Diadas a repetició; la contaminació dels aqüífers per nitrats; el deteriorament del delta de l'Ebre o el Guadalquivir; la degradació del Mar Menor o de l'entorn de Doñana...

Menys conegudes són les oportunitats. Des de l'àmbit econòmic directe, ja hem parlat de vosaltres estalvis de costos que una millor gestió de les entrades pot generar. Però podem esmentar també el respondre millor a les demandes del consumidor del segle XXI, el diferenciar-se dels productes importats que no assoleixen idèntics nivells de qualitat, el diferenciar-se als mercats d'exportació dels productes competidors que no reconforten tant els consumidors locals, com hem vist a la Xina quan hi va haver la crisi de la llet adulterada...Desde l'àmbit mediambiental (i també econòmic indirectament), l'agricultura fixadora de carboni als seus terres i boscos, la ramaderia com a brigada de prevenció d'incendis (els ramats bombers), són ja avui una realitat palpable que convé potenciar.