Després de tot el que ha passat amb la filtració de les comunicacions entre l'advocat de la parella d'Ayuso i la Fiscalia, és interessant observar les reaccions dels diferents agents implicats. Em vaig posar a pensar sobre el tema bàsic, tan important i essencial com és la confidencialitat en qualsevol operació entre advocat i client.

Les negociacions que envolten qualsevol transacció, independentment de la seva modalitat en compres, vendes, fusions, escissions, OPV, etc., deriven en un procés complex, que involucren aspectes legals, financers i principalment emocionals.

La confidencialitat emergeix llavors com un principi clau que no només governa la relació entre advocat i client, sinó que també és essencial en les interaccions entre els mateixos advocats, per generar un clima de confiança que propiciï la transacció. A vegades, en aquestes es creuen limitis, es diuen certes coses que després mereixen ser rectificades, i és aquí quan l'advocat ha de ser conciliador —si així ho ha acordat amb el seu client— per apropar posicions de nou.

Aquí és on els lletrats funcionem com els superherois, jugant un paper clau com a assessors i facilitadors. La confidencialitat és una espècie de regla d'or en aquest joc, no només entre l'advocat i el client, sinó també entre juristes de diferents equips.

Segons el Codi Deontològic de l'Advocacia, la relació entre el client i el seu advocat es fonamenta en la confiança, i exigeix d'aquest una conducta professional íntegra, que sigui honrada, lleial, veraç i diligent.

La confidencialitat és una regla d'or, no només entre l'advocat i el client, sinó també entre juristes de diferents equips

De la mateixa manera que l'Estatut General de l'Advocacia Espanyola, així com la legislació espanyola, reconeix al secret professional com un dret i deure de l'advocat. Aquest manament legal estableix que els lletrats han de protegir la confidencialitat dels seus clients, com si fossin els seus propis secrets, assegurant la privacitat de tots els documents i interaccions relacionades amb el cas.

Encara que el secret professional i el dret a la confidencialitat són conceptes diferents, es complementen entre si, i són essencials per garantir la privacitat i la protecció de la informació.

Els advocats, per tant, hem de ser honestos, lleials i mantenir a salvaguarda el que coneixem. Potser ho expressa millor la meva filla: "Papa, com si fos un supersecret!"

Però endevina què? La confidencialitat no es limita només al que comparteixen els clients amb els seus advocats. També s'aplica a les converses i acords entre els advocats de les parts involucrades. Això és crucial per mantenir un ambient de cooperació i confiança que ajudi a tancar el tracte.

Explico una anècdota que il·lustra la importància de la confidencialitat en les negociacions de compravenda de dues empreses, viscuda en primera persona. En un cas en el qual representava un client que estava considerant l'adquisició d'una empresa competidora. Durant la fase de due diligence, es van compartir detalls financers i estratègics altament confidencials. La més mínima filtració hauria engegat en orris la compra. Va ser crucial mantenir un estricte control sobre aquesta informació per evitar qualsevol filtració que pogués posar en risc la transacció. Tots els empleats, proveïdors, estaven en "guàrdia". La confiança dipositada en mi, per part del meu client per protegir aquests detalls sensibles, va reforçar el meu compromís amb la confidencialitat, vaig aprendre en cada pas del procés de la seva importància per a l'èxit de l'operació.

Invertir en la protecció de la informació és una inversió en la confiança i la credibilitat dels advocats

També m'agradaria compartir una experiència no tan fortuïta com l'anterior, negociàvem la venda d'una companyia relacionada amb el sector aeroespacial, i una de les clàusules del contracte de compravenda reflectia explícitament la impossibilitat de fer públic el contingut dels acords, comprador, preu, etc. Això era de vital importància, el comprador (el nostre client) estava duent a terme una estratègia de build up i en conseqüència el "preu" era un tema molt rellevant. Què va succeir? Una vegada tancat l'acord i transcorregut 6 mesos, l'advocat del venedor va proporcionar les dades —sense mala fe i per a ús intern— al seu director de màrqueting i comunicació, conegut també com a DirCom, perquè aquest les ranquegés dins dels diferents rànquings jurídics. Però es va oblidar de comunicar-li que era de caràcter confidencial. En conseqüència, es va publicar la dada. Una vegada que els compradors ens vam adonar d'aquest error, es van activar els diferents mecanismes previstos al contracte, que van posar en una posició molt compromesa l'advocat del venedor, ja que encara que la responsabilitat era del venedor, aquest havia infringit el contracte mitjançant la intercessió del seu advocat. Imagineu-vos quina situació més desagradable per a tothom.

I sí, sé que, al món d'avui amb tota la tecnologia i la connexió constant, mantenir la confidencialitat pot ser difícil. Però ho veig com una oportunitat per millorar les nostres pràctiques de seguretat.

Crec fermament que invertir en la protecció de la informació és una inversió en la confiança i la credibilitat de la nostra feina. Només quan actuem amb integritat i respectem aquests "supersecrets", podem construir una base sòlida per a l'èxit de les transaccions comercials i mantenir relacions comercials fortes i duradores.

No es tracta només de mantenir la boca tancada sobre el que sabem, sinó també de respectar la privacitat de la informació de les altres parts involucrades, perquè la informació és seva, de fet, no nostra. És el que ens ajuda a construir relacions basades en el respecte i la confiança. Amb la firma de l'acord no s'acaba la transacció, no ho oblidem.