Seré molt clar i taxatiu. El tema del mercat laboral espanyol és una vergonya amb majúscules. Els fets, irrefutables, són els següents:

Continuem amb dos milions set-cents mil aturats. A part del mig milió que no consten com a aturats, però que apareixen com a demandants d'ocupació amb contractes fixos discontinus. El cas de les Balears és paradigmàtic. Hi ha més demandants de feina que aturats.

Següent: tenim la taxa d'atur juvenil més alta d'Europa, i amb escreix.

Un altre fet més: l'ocupació informal, economia submergida i diner negre pagant hores de feina a gent no assegurada és d'entre el 15% i el 20% del PIB.

Els empresaris tenen veritables dificultats per trobar transportistes, industrials o paletes. A l'hostaleria i el turisme hi ha manca de personal de neteja, cambrers i personal auxiliar. A l'altre extrem, a les professions més qualificades, problemes per trobar programadors, analistes o administratius.

Així que hem d'obrir l'aixeta de la immigració per portar més població. M'encanta la immigració. M'agrada que el meu país aculli altres persones i atraguem talent o gent motivada per produir, créixer i contribuir.

Però... portar més gent quan hi ha gairebé tres milions d'aturats i tenim la taxa d'atur juvenil més alta d'Europa? Quan tenim gent apuntada a l'atur i està fent feines cobrant en negre?

Ho diré sense embuts: a aquest país s'hi ve a treballar. No a utilitzar serveis socials sense cotitzar. No a cobrar en negre sense contribuir a la nostra seguretat social. No a apuntar-se a l'atur i a subvencions de tota mena per ser persona vulnerable i, d'altra banda, traficar i treballar sense declarar. Els contractadors, mal anomenats empresaris, que col·laboren amb aquest frau, són una altra vergonya per al país.

Aquesta setmana, vaig tenir l'honor d'impartir una conferència a l'assemblea anual d'AEFA, l'Associació de l'Empresa Familiar d'Alacant. Quan va arribar el torn de preguntes i respostes, un empresari em va demanar conèixer quina seria la meva recomanació per posar fi a l'atur a Espanya.

Autònom o empresari descobert amb ocupació informal, multa que se li'n vagin les ganes de defraudar durant la resta de la seva vida, més inhabilitació

La meva resposta va ser la següent. En primer lloc, autònom o empresari descobert amb ocupació informal, això és, tenint gent treballant sense cotitzar i pagant en negre, multa que se li'n vagin les ganes de defraudar durant la resta de la seva vida, més inhabilitació per tres anys com a empresari. Si cal, presó o treballs socials sis mesos.

En segon lloc, les persones inscrites a l'atur o demandants d'ocupació, per cobrar la prestació o el subsidi, han d'indicar un mínim de quatre sectors d'activitat on estan disposats a treballar a, almenys, cinquanta quilòmetres del seu lloc de residència. A la segona oferta laboral rebutjada de qualsevol d'aquests sectors, se li retiren els ajuts i subsidis.

En tercer lloc, no s'accepta cap entrada de cap estranger més basada en una oferta de treball que primerament no acceptin residents a Espanya que siguin demandants d'ocupació.

En quart lloc, qualsevol immigrant que durant sis mesos no hagi trobat feina a Espanya, ha de retornar al seu país. No se l'expulsa. Senzillament, no el podem mantenir si no contribueix al seu sosteniment.

A molts els semblarà que aquest conjunt de mesures és insolidari, desmesurat o xenòfob. Al contrari. Soc un economista que posa per davant la solidaritat, la redistribució de la renda, la igualtat d'oportunitats i l'acollida de l'estranger. En tots aquests àmbits he col·laborat professionalment i, de vegades, de manera desinteressada. Però hem oblidat que drets i obligacions, en un país, van de bracet.

Si es fes tot això, els asseguro que Espanya podria abaixar els impostos i el dèficit —amb la despesa pública actual no augmentada— seria zero.

Són mesurades dures. Ho sé. Però els països tous, laxos i que pequen de bonisme acaben esdevenint països pobres i decrèpits.