L'acord del nou govern espanyol de coalició preveu, entre una de les seves mesures més significatives, la d'impulsar una participació més eficaç dels treballadors en l'àmbit de les seves respectives empreses. Ho fa sobre la base del previst a l'article 129 de la Constitució, segons el qual, els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l'empresa; a la qual cosa seria d'interès prendre en consideració també l'ampli impuls donat a la participació en l'empresa a través de diverses Directives de la Unió Europea sobre implicació dels representants dels treballadors en l'empresa. Assenyala també l'acord que això tindrà lloc en el marc del diàleg social. Es tracta d'una proposta certament interessant, que va més enllà dels assumptes habitualment abordats per les reformes laborals i, especialment, perquè podria tenir un caràcter estructural de redisseny parcial del sistema de relacions laborals que ens hem donat des dels primers anys d'aplicació del model constitucional.

Tant la imprecisió de l'article de la Constitució al que s'apel·la, com l'escarit del text de l'acord de coalició, permeten que el compromís polític assolit pugui ser llegit de forma molt diversa, de manera que haurà d'estar-se a les propostes més concretes que s'avancin al llarg de la legislatura. Per començar, el compromís afirma que pretén impulsar una participació "més eficaç", la qual cosa suposa que no es parteix de zero, ja que efectivament des de temps enrere hi ha formes ja consolidades de participació dels representants dels treballadors en l'empresa.

Deixant a part fórmules en les quals probablement no s'està pensant en aquest context, com serien la participació dels treballadors en l'accionariat de les empreses, bàsicament la mirada es dirigeix a dos canals bàsics: 1) la participació externa, a través dels comitès d'empresa i delegats de personal regulats essencialment per l'Estatut dels Treballadors; 2) la participació interna, a través de la presència de representants dels treballadors als òrgans de gestió de les societats mercantils, especialment a través en els consells d'administració de les societats anònimes. Addicionalment, hauríem de valorar també l'impacte que una redefinició d'aquests dos canals pogués tenir respecte de la negociació col·lectiva, en concret, dels convenis col·lectius d'empresa, en la mesura que el funcionament del sistema de relacions laborals s'integra per diferents peces que experimenten influències mútues, on els canvis en un vessant repercuteixen en les altres.

No es parteix de zero, ja que ja existeixen formes consolidades de participació dels representants dels treballadors en l'empresa

En la situació actual, l'activitat sindical pivota essencialment sobre la dualitat entre participació interna dels comitès d'empresa i la negociació col·lectiva, sent marginal el canal de la participació interna en els consells de la societat mercantil.

Encara que respecte de la dualitat essencial esmentada existeix un model molt consolidat i d'acceptació bastant generalitzada del seu adequat funcionament en el fonamental, valdria la pena obrir un debat sobre la necessitat del seu perfeccionament, amb la finalitat de fer-ho més eficaç. Tant la participació interna com la negociació col·lectiva han anat adquirint en els últims anys funcions i comeses cada vegada més nombroses, amb el risc que puguin morir d'èxit. D'un costat, a través de normes de molt diversa naturalesa, als comitès d'empresa se'ls atribueixen competències tant d'informació i de consulta, fins i tot de negociació cada vegada més nombroses, diria que, de vegades, gairebé inabastables. D'altra banda, les successives reformes legals actuen de manera generalitzada sobre la base d'establir un tractament inicial de la matèria, però amb recurrent remissió als convenis col·lectius perquè aquests la desenvolupin o adaptin a les circumstàncies de cada empresa, igualment en termes tals que el catàleg de deures als negociadors comença també a ser de difícil resposta completa.

En vista d'això, seria convenient pensar si més no en dos canvis estructurals del model, amb vista a una efectivitat més gran del model i que la lògica d'actuació en cada àmbit sigui diferent. Es tractaria d'efectuar, si més no, tres canvis per separar millor cada una de les activitats: participació d'informació i consulta, d'una banda, i de negociació col·lectiva, per un altre. Primer canvi, atribuir la negociació del conveni d'empresa en exclusiva als sindicats, com succeeix per als de sector i en l'ocupació pública, de manera que els comitès d'empresa es puguin concentrar en l'activitat més estricta de participació via informació i consulta, que ja per si mateix resulta ingent. Segon canvi, eliminar la remissió per la llei que determinades matèries es puguin abordar bé pel conveni col·lectiu o bé per acord amb el comitè d'empresa, de manera que el que sigui negociació col·lectiva en sentit estricte s'atribueixi només al primer. El tercer canvi seria el de permetre una capacitat més gran d'adaptació dels comitès d'empresa a les noves formes d'organització empresarial, especialment col·locant en lloc central la representació en l'àmbit del conjunt de l'empresa, en detriment de l'excessiva centralitat actual de la representació pel que fa al centre de treball.

Caldria pensar com a mínim en dos canvis estructurals del model de participació sindical, amb vista a una efectivitat més gran

Finalment, el que podria ser més nou seria la introducció d'un sistema de participació dels representants dels treballadors en els consells d'administració de les societats mercantils, amb llarga tradició i influència en certs països europeus, sent a tal efecte emblemàtic el model de cogestió alemany a les grans empreses. Entre nosaltres, aquest sistema s'ha implantat en alguns períodes, si bé ho ha estat amb resultat desigual, en alguns casos, cal reconèixer-ho, de fracàs sense pal·liatius, bé en l'àmbit de l'empresa pública (1986) o bé entre les antigues caixes d'estalvis. Sens dubte, si es desitja implantar amb ple convenciment i efectivitat un sistema d'autèntica participació interna a través de la presència dels representants dels treballadors en les societats mercantils, necessàriament hauria de ser sobre la base d'arribar a un diagnòstic comú de les raons per les quals, en línies generals, els assajos realitzats fins al present no han prosperat, succeït de l'assoliment d'un important consens en l'àmbit de la concertació social, ja que, altrament, qualsevol intent pot estar abocat a un nou fracàs.

Per començar, la intervenció ha de ser modesta, per tal com que, seguint el camí de les experiències europees reeixides, s'han de concentrar a les grans empreses. Així, si prenem com a referència les estadístiques del DIRCE, s'hauria de començar per les societats anònimes a partir de 5.000 treballadors, en total unes 84 empreses, i només continuar amb les que assoleixen si més no els 1.000 treballadors, en total unes 390 empreses. D'altra banda, concebre la participació amb vista que la mateixa present una capacitat d'intervenció en els aspectes més estratègics de les empreses davant els desafiaments i reptes de la seva adaptació a les grans transformacions de futur: digitalització i intel·ligència artificial, transició energètica, gestió de la diversitat. En sentit contrari, que no reprodueixi l'actuació habitual dels representants dels treballadors tant en l'àmbit de la negociació col·lectiva com de la participació externa via informació i consulta. Possiblement, per a això, seria aconsellable que els concrets representants dels treballadors que participin en els òrgans interns de les societats mercantils no siguin els mateixos que ho fan en l'àmbit de la negociació col·lectiva ni dels comitès d'empresa.

Finalment, caldria que es produís també un canvi cultural entre els gestors empresarials, de manera que assimilin amb naturalitat la presència dels representants dels treballadors en els consells d'administració, de la mateixa manera que s'han integrat amb naturalitat els que tenen la condició d'experts independents i no representen l'accionariat. En la mesura que no es percebi la presència dels representants dels treballadors com l'adversari en confrontació permanent, no podrà deixar d'acceptar-se'ls com a mal menor, donant-li una presència merament formal, i no com un instrument d'enriquiment de la gestió de la societat mercantil, beneficiosa tant per a uns com per a d'altres.