La decisió del govern espanyol d'invertir en Telefónica obtenint una posició del 10% davant de l'entrada de la companyia saudita de telecomunicacions STC ha generat molt soroll i debat. Em sembla una decisió valenta per part del govern espanyol. Crec que és una bona decisió, però sobretot és una decisió valenta. Les decisions valentes solen comportar riscos. No estem acostumats a decisions públiques valentes i, per tant, ens desconcerten els riscos per part del govern. Segons la meva manera de veure-ho, és just el contrari, espero del meu govern que davant de reptes globals i complexos prengui decisions sofisticades.

Els crítics sobre la decisió s'hi oposen sobretot amb dues grans famílies d'arguments: els ideològics i els d'anàlisi empresarial o financera. Vegem primer els ideològics, molt respectables per descomptat: té sentit que el sector públic inverteixi els seus recursos escassos i destini la seva capacitat d'endeutament en una companyia privada rendible?, ha d'intervenir en el mercat lliure?, altera la lliure competència? M'agradaria un mercat prou lliure perquè no calgués, sí; tanmateix, el mercat no funciona en lliure competència en aquest camp en absolut.

La infraestructura de telecomunicacions és un actiu estratègic nacional i competim globalment amb companyies amb participació pública o suport públic, no només les dels països àrabs, com STC, on la propietat dels recursos privats i públics té fronteres difuses, sinó també amb les de la Xina, entre altres països amb esquemes de suport públic molt més profunds que els nostres. Però fins i tot entre les democràcies liberals occidentals, els Estats Units donen suport a les seves companyies amb marc legal i finançant el desenvolupament tecnològic. Dins d'Europa els estats nació continuen tenint més pes del que un paneuropeista convençut com jo desitjaria, però el tenen, cal assumir-ho. França, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i tants d'altres mantenen suport a les seves companyies estratègiques. Quan tots socialitzem i construïm gegants europeus amb participacions equilibrades, hi podrem renunciar, però mentrestant... Les grans tecnològiques, com les grans companyies d'infraestructures i energètiques, fins i tot, com es va comprovar durant la pandèmia, les grans farmacèutiques, tenen un caràcter estratègic per al benestar dels seus ciutadans, mantenir capacitat de control sobre les quals a falta d'un món més obert, just i amb competències lleials, és tan rellevant com tenir hospitals, seguretat i defensa pròpia i escola per a tots.

Entre els arguments financers trobem els que qüestionen la mida de la inversió necessària; si la millor manera d'influir és comprar accions o si la participació en tecnologia en aquest segle ha de fer-se en una companyia com Telefónica.

Privatitzar del tot les companyies que ara tornem a debatre si té sentit tenir controlades era un error, així que, certament, ara paguem car el que al seu dia vam vendre precipitadament

En el seu dia vaig pensar que privatitzar del tot les companyies que ara tornem a debatre si té sentit tenir controlades era un error, així que, certament, ara paguem car el que al seu dia vam vendre, segons el meu punt de vista, precipitadament. El vergonyós episodi de com es va avortar l'oferta de Gas Natural per Endesa, per acabar en mans d'una companyia participada per l'estat italià, és just el cas contrari a l'actual. Fins i tot diria que tot l'expedient de privatització d'Endesa va ser un cas de malbaratament d'actius nacionals i un cas clar de decisions equivocades des del sector públic a molts efectes. Així que actuar diferent al passat si aquest està farcit d'errors o d'efectes perniciosos, no necessàriament és una mala decisió empresarial.

La inversió a Telefónica no és, a més, un episodi aïllat, davant de l'envit d'inversors i companyies de fora de la Unió Europea, els grans països comunitaris (sigui dit de passada, tots ells amb carteres rellevants en energia, infraestructures, banca, telecomunicacions i fins i tot aerolínies) han reforçat en els últims anys les seves posicions en corporacions considerades estratègiques. Espanya ja és present en altres companyies, no és, per tant, un moviment tan estrany: Indra, Redeia, Enagás, Aena, Airbus —juntament amb altres països europeus—, i fins i tot Caixabank... El mateix que els nostres socis més representatius: França no ha deixat mai de ser un estat amb una presència rellevant en les companyies estratègiques, però en els últims anys la França de Macron ha augmentat la seva cartera d'interessos; igual que Alemanya o Itàlia, que, des d'opcions polítiques molt diferents, no només no han disminuït el volum de les seves participacions en companyies, sinó que les han augmentat.

La inversió en Telefónica no és un moviment estrany, Espanya ja és present en altres companyies: Indra, Redeia, Enagás, Aena, Airbus i fins i tot Caixabank

En el mateix sector de Telefónica, Alemanya és a Deutsche Telekom i Itàlia a Telecom Italia. Certament el mercat europeu i espanyol de telecomunicacions té altres moviments i reptes que impacten en la competència (Orange-MásMóvil; Zegona-Vodafone) però el regulador ha demostrat tant a Espanya com a Europa que funciona amb eficàcia fins al moment i no és un sector en el qual es pugui dir que el ciutadà hagi estat perjudicat o estigui amenaçat pels moviments.

Tornant al cas Telefónica, invertir en l'empresa en lloc de posar traves a la inversió de STC sembla una decisió més de mercat i una manera de contemplar la intervenció més ajustada. No deixa de ser l'Aràbia Saudita un país amb el qual mantenim bones relacions comercials que es troba en un moment interessant per potenciar-les.

Que els recursos públics s'inverteixin en actius que generen rendibilitat i dividends futurs tampoc és forassenyat. Els fons sobirans, els grans fons de pensions, no deixen de ser mecanismes de recursos d'origen i finalitat pública que obtenen rendiments al mercat del capital. No gaire diferent del que Espanya ha decidit fer a Telefónica.

El moviment espanyol no és una excentricitat socialista, sinó una resposta valenta i conforme amb els temps i els vents d'una Europa que avança amb els estats cobrint-se l'esquena.