La productivitat és com el riu Guadiana: se submergeix en forma de corrent subterrani i torna a emergir, però sempre és al paisatge, d’una forma o l'altra. De manera anàloga, el debat sobre la productivitat –o sobre la qüestió estretament vinculada de la competitivitat– és un debat sempre recurrent. Tanmateix, i malgrat que la productivitat està integrada de manera intermitent, com el Guadiana, en el paisatge del debat econòmic, la forma com s’aborda aquest debat de vegades pot portar a una certa confusió. D’entrada, el que s’acostuma a entendre per productivitat de manera intuïtiva al món empresarial no sempre coincideix amb el sentit que se li dona a l’anàlisi econòmica –que és on s’origina realment aquest debat.

La noció intuïtiva de productivitat en una empresa és, senzillament, fer més amb menys, o ser capaç de generar més vendes amb la capacitat productiva disponible, o millorar l’eficiència dels processos productius o comercials de l’empresa. En canvi, quan del que es tracta és d’analitzar l’economia en el seu conjunt, la productivitat és important en la mesura que contribueix a determinar el PIB per càpita, juntament amb la taxa d’ocupació, i per aquest motiu es considera el principal factor explicatiu de la prosperitat de les nacions a llarg termini.

La productivitat és la capacitat per generar valor econòmic a partir dels recursos, humans i materials, que intervenen en la producció

La confusió comença quan s’utilitzen diferents nocions de productivitat sense explicitar clarament les diferències –i sense aportar les claus que permeten entendre aquestes distincions i, per tant, poder valorar adequadament els resultats que es publiquen. En aquest article intentaré aportar algunes d’aquestes claus. Cal començar definint la productivitat com la capacitat per generar valor econòmic a partir dels diferents recursos, humans i materials, que intervenen en la producció. El valor econòmic es mesura als preus de mercat d’un any determinat, per eliminar els efectes de la inflació, però gairebé sempre el valor considerat és un valor de mercat. Si una empresa és capaç de produir molts béns o serveis amb pocs recursos, però aquests béns o serveis tenen poca o cap demanda, la productivitat d’aquesta empresa serà molt baixa i, en el límit, nul·la. Aquesta aparentment simple constatació té conseqüències importants.

Per exemple, la productivitat d’una persona que neteja habitacions d’hotel dependrà no només de quantes habitacions pugui endreçar per hora treballada sinó, sobretot, de quina demanda i en conseqüència quin preu relatiu comandin els serveis d’allotjament en un determinat mercat i en un determinat període (sempre eliminant els efectes de la inflació general al país en qüestió). Si aquests serveis comanden un major preu relatiu a Suïssa que a Catalunya, per la raó que sigui, la productivitat d’aquesta persona serà superior al primer país en comparació amb el segon, tot i que la seva destresa i eficàcia a l'hora d’endreçar habitacions sigui la mateixa als dos territoris. Una altra conseqüència important que es desprèn d’aquesta definició és la dificultat per mesurar la productivitat d’aquells béns o serveis que no tenen un valor de mercat ben definit. Aquest seria el cas, per exemple, de la majoria dels serveis públics que, a falta de millor alternativa, la comptabilitat nacional valora essencialment als costos de producció, que són principalment els salaris dels empleats públics.

És molt difícil mesurar la productivitat dels béns o serveis que no tenen un valor de mercat ben definit, com són la majoria dels serveis públics

La segona clau important és que la productivitat sempre es predica respecte d’un recurs determinat: el treball, el capital, o el progrés tecnològic que permet combinar aquests recursos entre sí i amb altres factors de producció per generar valor en el mercat. Sovint els mitjans de comunicació reporten els resultats de la productivitat del treball, que és simplement el valor afegit per hora treballada o persona ocupada, però altres vegades es fan ressò de l’anomenada PTF (Productivitat Total dels Factors), o fins i tot també es fa referència a la productivitat del capital, sense que quedin del tot clares les diferències i quin sentit té utilitzar diferents mesures del que suposadament hauria de ser una “mateixa cosa”.

Una forma d’entendre la relació entre aquests conceptes i descodificar els resultats estadístics de manera comprensible és a partir de la productivitat del treball. Per exemple, segons dades publicades per Idescat, el valor afegit (a preus constants) per hora treballada a Espanya ha augmentat un 12,6% entre els anys 2000 i 2022, mentre que a Catalunya ho ha fet un 17,3% en el mateix període. Al seu torn, aquests augments es poden explicar com el resultat de dos factors. El primer és una major dotació de capital per persona ocupada (és a dir, una major inversió acumulada per lloc de treball). Durant aquest període l’augment de la dotació de capital per hora treballada ha estat del 39% a Espanya i del 31,7% a Catalunya.

Per fer créixer un punt la productivitat a Catalunya i Espanya ha calgut augmentar en molta major proporció la dotació de capital

En ambdós casos per fer créixer un punt percentual la productivitat del treball ha fet falta augmentar en molta major proporció la dotació de capital per unitat de treball. Per tant, el grau d’incorporació del progrés tècnic que permet combinar eficientment aquests dos factors de producció, capital i treball, expressat per la productivitat total dels factors –el segon element explicatiu– ha estat relativament baix a Catalunya (només un 3,8% en 22 anys) i fins i tot negatiu a Espanya (–1,3% en el mateix període) –molt per sota dels valors registrats a la majoria de les principals economies desenvolupades.

A qualsevol economia la productivitat del treball s’incrementarà a mesura que augmenta la dotació de capital per unitat del treball; és a dir, la productivitat del treball tendirà a augmentar com més i millors instruments de producció disposin les persones ocupades. Per tant, aquells sectors que siguin més intensius en capital registraran una major productivitat del treball i, en conseqüència, aquells països amb un major pes de les activitats més intensives en capital reportaran una major productivitat per hora treballada o persona ocupada. Ara bé, la productivitat del capital també varia: depèn, entre altres factors, de la tipologia dels actius que componen l’estoc acumulat al llarg del temps. En el cas de les economies catalana i espanyola, el fet que el pes de l’estoc de capital invertit en actius com l’habitatge i altres construccions, que contribueixen en menor mesura a incorporar el progrés tècnic, sigui major en comparació amb altres països, mentre que és menor el pes dels actius intangibles associats amb la innovació, explica en gran part el diferencial amb les economies més avançades.

La productivitat del treball tendirà a augmentar com més i millors instruments de producció disposin les persones ocupades

El diferencial de productivitat de Catalunya i Espanya amb altres economies desenvolupades no és només el resultat d’una estructura productiva en la qual els sectors més intensius en capital tenen un menor pes relatiu, sinó també d’una menor productivitat diferencial a tots els sectors d’activitat (amb algunes excepcions), que al seu torn està vinculada amb una menor inversió acumulada en actius principalment intangibles associats amb la generació d’innovació i la difusió de les innovacions.

Finalment, cal considerar que la inversió en capital extern a les persones, tangible o intangible, és complementària del capital integrat en les persones, o capital humà, que al seu torn depèn del nivell d’educació i formació i, en última instància, del capital social i de la qualitat del marc institucional que faciliten i al mateix temps condicionen la interacció productiva entre persones i les decisions d’inversió en una economia de mercat. Al final de tota aquesta cadena d'interrelacions causals i complementarietats trobem, condensada en una única xifra, la productivitat. Però per poder revelar tot el sentit d’aquesta xifra cal remuntar-se al llarg de la cadena i copsar que, com en el cas d’un termòmetre, la productivitat és també un símptoma de fenòmens més profunds, i que són les causes últimes que expliquen aquest símptoma les qüestions principals que ens haurien d’ocupar i centrar el debat.