Els ministres de Pesca de la Unió Europea (UE) van aconseguir dimecres 11 de desembre passat un acord sobre les possibilitats de pesca en aigües comunitàries de l'Atlàntic i la Mediterrània el 2025. Com assenyalàvem en aquestes mateixes pàgines, el Consell va precisar que "respecte a la Mediterrània occidental, els ministres van acordar reduir l'esforç pesquer dels arrossegadors en un 66% en aigües espanyoles i franceses i en un 38% en aigües franceses i italianes per protegir les poblacions demersals (en particular el lluç i la gamba vermella), tenint també en compte l'impacte socioeconòmic en les flotes". No obstant això, s'han aprovat 11 mesures "compensatòries" que, si es compleixen, podrien augmentar els dies de captures.

És veritat, com va reconèixer el mateix ministre Luis Planas "que les mesures 'compensatòries' aprovades per mantenir els mateixos dies de feina que actualment són 'complicades' de posar en marxa". També és veritat que "el sector ha acollit amb malestar l'acord firmat, que qualifiquen de confús" i que l'acord no convenç les confraries.

Els pescadors es troben entre els primers interessats a salvar la Mediterrània. Amb ells, cal fer possible el necessari

Jo no sé gairebé res de pesca, però crec que aquest acord és un bon punt de partida per reflexionar de manera més general sobre els reptes de sostenibilitat que ens esperen, a nosaltres, els humans que volem seguir sobre aquest planeta Terra.

  1. La Mediterrània es mor. Ens ho explica l'explorador de National Geographic i biòleg marí, Manu San Félix, una de les veus més destacades en la conservació de la Mediterrània i dels oceans, en general. És el resultat de l'escalfament global; de la sobrepesca; de la contaminació per plàstics, de pol·lució per abocaments d'aigües residuals, d'abocaments de productes químics i minerals com el plom o el mercuri i de la destrucció de l'hàbitat que afecta sobretot els voltants de la costa.
  2. Aquest punt de partida central és molt sovint absent del debat: si es mor la Mediterrània, si desapareixen (o disminueixen significativament) les poblacions de peixos, desapareixen les captures i els pescadors.
  3. En aquest, com en tants altres temes relacionats no només amb el canvi climàtic, cal escoltar la ciència. El negacionisme ens porta a la catàstrofe. Recorden vostès aquella Consellera de turisme del País Valencià que, uns quants dies abans de la Dana, afirmava que el canvi climàtic era una gran oportunitat?
  4. Els pescadors es troben entre els primers interessats a salvar la Mediterrània. Amb ells, cal fer possible el necessari.
  5. Entre les mesures que s'hauran d'adoptar, la premsa destaca, a les xarxes, la seva mida i portes voladores i la imposició de vedes o el tancament temporal d'algunes zones per protegir a les espècies demersals. De fet, no són pocs els pescadors que ja les havien adoptat.
  6. Aquesta transició ecològica de la pesca de la Mediterrània ha de ser inclusiva. Molts pescadors són empreses familiars que poden tenir dificultats per realitzar les inversions necessàries. S'ha calculat en uns 120 milions d'euros el cost total d'aquesta transformació. Tindria sentit que, per al que anomenaria la "classe mitjana de la pesca", hi hagi ajuts significatius que la facilitin.
  7. Cap acció individual no serà suficient per salvar la Mediterrània. El canvi ha de fer-se a gran escala, començant per tots els pescadors europeus que hi pesquen.
  8. Però no n'hi ha prou que l'esforç sigui europeu. Hem de convèncer, animar i subvencionar que els altres països tercers que comparteixen aquests caladors també entrin en aquesta dinàmica. Estem parlant aquí de coherència entre política pesquera comunitària, política d'ajuda al desenvolupament i política europea de veïnatge.
  9. La coherència, per difícil que sembli la tasca, també ha d'estendre's a la política comercial. Tenen raó els pescadors europeus quan assenyalen que s'importen peixos capturats sense respectar les regles que a ells se'ls imposen. Europa ha de moure fitxa en aquest sentit.
  10. El fet que els altres no facin esforços (o els mateixos esforços que nosaltres) no pot justificar la inacció. Tots hem de fer, en el nostre camp de responsabilitat, el que podem per salvar el planeta.

Bé, aquest article es refereix a la pesca a la Mediterrània. Però gairebé totes aquestes reflexions són pertinents, almenys per al tema en el qual el meu nivell d'ignorància és una mica més petit: escoltar a la ciència, actuar amb decisió, convèncer més que imposar, un suport públic centrat en la classe mitjana del camp, la necessària coherència entre polítiques...