La veritat és una víctima més dels conflictes bèl·lics. I no només perquè la guerra sigui l’art de l’engany, tal bcom afirmava Sun Tzu, el cèlebre pensador xinès. Fa gairebé cent anys, Arthur Ponsonby, l’activista i polític anglès, ja publicava un decàleg de la propaganda de guerra que, vist en perspectiva, té encara avui una vigència indiscutible.

En la commemoració del primer any de guerra a Ucraïna, Putin va declarar davant l’Assemblea Federal que les sancions imposades pel gruix de països occidentals havien tingut un impacte irrellevant en l’economia russa. És un fet observable o bé una mostra més de l’estratègia de comunicació que sempre acompanyen les guerres?

És evident que les sancions no han provocat el col·lapse de l’economia russa ni tan sols han impedit el flux constant de recursos cap a la seva maquinària bèl·lica. Ras i curt, la davallada del PIB durant l’exercici haurà estat menor que l’impacte negatiu de la crisi financera o la pandèmia.

Diferents motius expliquen aquesta aparent resiliència davant el flux continuat de restriccions i sancions imposades per les principals economies occidentals. La causa principal probablement sigui la política del vol i dol, tan característica de la Unió Europea. Durant tot l’any 2022 la gran majoria d’exportacions energètiques des de Rússia no patiren restriccions severes perquè la Unió Europea, el principal mercat d’exportació, necessitava temps per a cercar nous proveïdors, acumular reserves de cara a l’hivern i impulsar fonts d’energia alternatives. Com que, a més, la incertesa envers l’evolució del conflicte disparà els preus de l’energia al mercat internacional fins assolir registres històrics a l’entrada de l’estiu, l’economia russa ha obtingut un superàvit exterior considerable i el govern una injecció notable de recursos. Entre gener i setembre, el país havia multiplicat per 2,5 cops el superàvit exterior fins arribar als 200.000 milions de dòlars. I cal tenir present que els ingressos derivats de l’explotació i comercialització de gas i petroli representen més del 40% dels ingressos del pressupost públic.

Un segon argument el trobarem en el paper jugat per països tercers. A mesura que els mercats occidentals progressivament reduïen la demanda de productes russos, altres economies han emergit com destinacions alternatives per al gas natural, carbó, petroli i derivats. La Xina, l’Índia i Turquia s’han significat com a mercats d’exportació molt dinàmics durant l’exercici. Conjuntament, han millorat en 20 punts el seu pes en les exportacions russes d’energia.

Finalment, la política econòmica extremadament acomodatícia aplicada pel govern i el banc central del país. Restriccions a la sortida de capitals, injeccions massives de liquiditat al sistema bancari, controls del tipus de canvi, rebaixes d’impostos, subsidis a tort i a dret i un fort augment de la despesa pública han evitat l’aparició d’una crisi financera i moderat l’impacte de la davallada en el consum familiar i la inversió empresarial.

Però restringir l’anàlisi només al que hem observat fins ara sense considerar el què està per venir és confondre la gimnàstica amb la magnèsia. L’economia russa està patint l’efecte de les sancions internacionals i, en perspectiva, sembla que ho farà encara més intensament en el futur. Anem a pams.

La dependència energètica europea i les dissensions internes han endarrerit l’aplicació de les sancions, però mentrestant la Unió Europea ha anat fent feina i ha assumit el cost del procés de transició. L’impuls al consum de gas natural liquat procedent dels Estats Units, Qatar o Nigèria ha fet que el pes de Rússia en les importacions de gas hagi disminuït gairebé a la meitat. Certament, el retard en les sancions europees pel que fa al comerç de productes energètics ha donat molta vida a l’Administració Putin, però finalment ha arribat l’embargament europeu de les importacions de petroli i derivats russos i la imposició pel G7 d’un preu màxim que ben segur afectaran el flux d’ingressos exteriors.

I, malgrat que la demanda de petroli i gas natural per part de la Xina o l’Índia es mantingui, ni compensarà el descens del consum europeu ni tampoc es podran oferir els preus pagats per la Unió Europea. La utilització de tercers països com a intermediaris per accedir al mercat europeu evitant les sancions tampoc sortirà de franc ni proporcionarà un rendiment elevat. Significativament, Rússia ja està exportant petroli fora de la Unió Europea a un preu molt inferior al topall màxim establert pel G7. És cert que molts dels contractes de subministrament d’energia són a termini i amb preu fixat, de manera que el superàvit exterior rus sembla garantit enguany, però el temps del mannà caigut del cel pot haver passat a la història. El superàvit comercial recent no és necessàriament un indici de fortalesa econòmica.

A més, la millora de la posició exterior durant el 2022 ha estat també el resultat del fort descens de les importacions russes de productes que foren objecte de restriccions. Essencialment, de tots aquells que podien ser considerats com tecnologies d’ús militar. D’aquesta manera, les adquisicions de material electrònic, maquinària elèctrica, equips de telecomunicació, instruments de precisió o material de transport han patit un descens considerable. És difícil substituir aquestes tecnologies amb aportacions de proveïdors alternatius, encara més quan el procés de difusió tecnològica s’ha vist críticament interromput per l’abandonament massiu de les principals empreses multinacionals europees, nord-americanes i del sud-est asiàtic. Pensar que Rússia pot endegar un procés de substitució d’importacions protegint la indústria nacional sense que en surti perjudicat el seu nivell de productivitat és una quimera.

En un nou exercici de transparència, el país ha suspès la publicació d’algunes estadístiques econòmiques, el que dificulta fer previsions acurades. Però hi ha indicis que fan pensar en un deteriorament del quadre macroeconòmic durant 2023. Les sancions progressivament podrien dificultar la capacitat per a generar un major creixement econòmic en el país. Haurem d’estar pendents d’alguns indicadors. El primer té a veure amb l’equilibri pressupostari. Menors preus de l’energia i dificultats per accedir a nous mercats d’exportació complicarien l’entrada d’ingressos a les arques públiques alhora que les demandes del front de guerra a l’exterior, de calma social a l’interior i de suport (o nacionalització creixent) del teixit productiu probablement continuen pressionant el pressupost de despeses a l’alça. Ja es preveu per enguany un augment sensible del dèficit públic que necessàriament conduirà a major endeutament, l’alça dels tipus d’interès i, en darrera instància, canvis a la política fiscal i tributària.

El segon està relacionat amb l’estabilitat financera, pel que fa a l’evolució de la inflació i del tipus de canvi. Amb l’accés congelat als actius dipositats a l’estranger, el banc central ha fet un esforç considerable per gestionar l’evolució del ruble dins de paràmetres favorables. Malgrat la gran entrada de capital procedent de les exportacions d’energia, ja ha consumit gairebé una quarta part de les seves reserves i no disposa de massa actius líquids per continuar intervenint al mercat de divises. De manera que, si l’entorn internacional és menys favorable, les restriccions a la mobilitat de capital aniran a més i la captació d’inversió estrangera es veurà encara més compromesa. Les tensions inflacionistes també són a l’ordre del dia, amb un IPC estancat a nivells del 12%. Més dèficit públic i menor fortalesa del ruble poden agreujar la inestabilitat de preus. Els efectes de les sancions avancen, doncs, a poc a poc i no sempre amb bona lletra, però el cop més fort probablement encara ha d’arribar.