El passat 1 de juliol de 2022 va entrar en vigor la Llei 12/2022. El seu objectiu és regular i impulsar els Plans de Pensions d'Ocupació, responent a la recomanació que, any rere any, ha vingut proposant per unanimitat la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo. Com també, any a any, aquest objectiu ha format part dels Acords per a la Negociació Col·lectiva que han firmat les Confederacions Sindicals de CCOO i UGT i les Patronals CEOE i Cepyme.

S'ha plantejat en termes clars i positius des de l'Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva de l'any 2007, així com en el III Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC) 2015-2016-2017. En termes pràcticament idèntics, s'ha reiterat de nou en el V AENC per a 2023-2024-2025, firmat aquest mes de maig i que afirma: "Les organitzacions signants d'aquest acord compartim una valoració positiva sobre els sistemes de previsió social complementària i hem considerat convenient abordar el desenvolupament dels mateixos en el marc de la negociació col·lectiva. Per això, plantegem fomentar als convenis col·lectius els plans de pensions d'ocupació, si escau, a través d'entitats de previsió social empresarial (EPSE), com a mesura d'estalvi a llarg termini, de caràcter finalista i de complement de les pensions públiques."

La pregunta que ens podem fer ara, amb una llei que contempla nous avantatges fiscals per als plans de pensions d'ocupació, tant per a les empreses com per als treballadors, i un règim jurídic que considera aquest sistema d'estalvi com a alguna cosa més que un mer producte financer, és si aquesta vegada s'aconseguirà incorporar als convenis col·lectius el dret dels treballadors i treballadores a gaudir d'un pla de pensions d'ocupació. Un dret del qual a Espanya es gaudeix a comptades grans empreses o multinacionals i que afecta a menys del 10% de la població ocupada, mentre que a Europa, segons les particularitats de cada país, són el 25% al 90% els treballadors i treballadores que tenen un pla de pensions d'ocupació.

Però al nostre país hi ha una realitat particular que mereix ser considerada amb molta atenció. Es tracta d'Euskadi, on el 48% de la seva població activa empleada té un fons de pensions d'ocupació, encara que amb una desigual distribució, diferent segons sectors i províncies. Està cobert el 100% de les persones treballadores del sector públic, mentre que als sectors privats, les persones que en gaudeixen, negociat als diversos convenis col·lectius provincials, són el 50% a Guipúscoa, quan a Biscaia i Àlaba aquest percentatge és de 15%.

Hi ha consens entre totes les forces polítiques sobre la necessitat d'impulsar els plans de pensions d'ocupació, el denominat segon pilar del sistema de pensions. Però amb tot, l'èxit o fracàs de la seva extensió dependrà de la negociació col·lectiva, ja que aquesta constitueix l'adequat instrument per impulsar-los com a part dels convenis col·lectius que regulen les condicions de feina i salari.

És un repte per als sindicats la seva capacitat per situar com a objectiu important de la seva taula reivindicativa la implantació de plans de pensions d'ocupació en aquells convenis col·lectius sectorials que ho fan possible per les seves característiques, salarials i professionals, econòmiques i de correlació de forces. Ho és també, possiblement més difícil, realitzar la pedagogia i explicació rigorosa per foragitar la desconfiança instal·lada en amplis sectors de la classe treballadora. I deixar enrere els prejudicis ideològics presents encara en alguns sectors del moviment sindical, així com en una part de l'esquerra política, que identifiquen l'extensió dels plans de pensions d'ocupació, l'avenç en la previsió social complementària, com una via que debilita el sistema públic de pensions, quan en realitat es tracta d'un sistema complementari, mai substitutiu de la Seguretat Social, una forma més de salari diferit.

Tanmateix, ja existeix un exemple important recent, el Conveni Col·lectiu General del Sector de la Construcció, que ha creat el seu pla de pensions d'ocupació sectorial. El primer gran pla de pensions col·lectiu a Espanya, que afectarà 130.000 empreses i beneficiarà a pràcticament la meitat del milió quatre-cents mil treballadors del sector de la construcció.

Fins avui hi ha hagut evidents dificultats per a la seva generalització, que s'expliquen i que fins i tot es poden justificar tant pels baixos nivells salarials com per l'immens pes de la microempresa al nostre país i, sobretot, per l'enorme atomització que existeix de convenis col·lectius que fa fet que a molts sectors de la nostra economia la seva negociació col·lectiva sigui extremadament feble.

Tenim una llei recent, que regula l'impuls dels plans de pensions d'ocupació, s'ha firmat el V Acord per a l'Ocupació i la Negociació Col·lectiva que crida a crear i estendre els plans de pensions d'ocupació als convenis col·lectius. És possible que ara s'obri una nova etapa que recuperi el temps perdut sobre el dret de tenir un pla de pensions d'ocupació a tots els sectors econòmics, també per a les persones que treballen en les petites i mitjanes empreses, i que no quedi com un privilegi per a aquelles que treballen en les administracions públiques i les grans empreses multinacionals.

Un repte per a la negociació col·lectiva.