S'acaba de crear un pla de pensions d'ocupació per a 1.400.000 treballadors de la construcció en el primer gran acord que es basa en la llei de regulació per a l'impuls dels plans de pensions d'ocupació (LRIPPE) del 2022. Són plans de pensions complementàries. És a dir, els treballadors percebran els ingressos que els proporcionin aquests plans a més de l'import que els assegura la pensió de la Seguretat Social. La magnitud d'aquesta reforma ens sembla que obliga a comentar-la.

La idea d'un fons públic de pensions complementàries podria ser interessant, malgrat que plantejaria força preguntes. Per exemple, augmentaria la renda dels pensionistes. Però la pròpia redacció de la LRIPPE dificulta comprendre si els fons projectats tindran un caràcter públic o privat. La LRIPPE es refereix a fons de pensions d'ocupació de promoció pública, però immediatament s'assenyala que seran gestionats pel sector privat. "El govern espanyol serà l'encarregat de promoure els fons col·lectius, encara que la seva gestió dependrà de gestores de fons. Aquestes s'elegiran per concurs, de manera que s'incentivi la competència i ofereixin comissions baixes per als seus partícips. La licitació estarà oberta per a totes les gestores, sense importar-ne la nacionalitat".

La pròpia redacció de la llei dificulta comprendre si els fons projectats tindran un caràcter públic o privat

Què significa realment potenciar els fons de pensions de promoció pública, gestionats per entitats privades? Que les pensions complementàries estaran en mans dels ens financers privats. Es lliurarà amb safata als ens financers una part molt important de l'estalvi col·lectiu generat pels treballadors i les treballadores.

Per què aquest interès de destacar durant tot el preàmbul el caràcter públic dels fons —"un nou marc jurídic que impulsi els plans de pensions d'ocupació i contempli la promoció pública de fons de pensions"— quan realment van directament a ens privats? S'intenta confondre els possibles partícips perquè no sospitin de la manipulació a què estan sent sotmesos?

Quins són els arguments econòmics, socials, polítics, que justifiquin la privatització de l'estalvi i de les pensions? Vegem les probables conseqüències d'aquest sistema:

En els salaris. Aquestes pensions complementàries suposen una aportació empresarial i fan possible una aportació voluntària dels treballadors. L'aportació empresarial no tindrà incidència en les negociacions sobre els nivells salarials, disminuint els augments de salaris de conveni? Formalment, és l'empresa la que fa l'aportació al pla de pensió d'ocupació (PPE); però, a canvi d'acceptar un augment salarial més baix, la qual cosa redueix la base de cotització sobre la qual es calcularà la futura pensió pública. De vegades es diu que les pensions públiques a Espanya són massa altes, s'atreveixen a sostenir el mateix quan la mitjana (i és només una mitjana) supera tot just els mil euros?

L'empresa fa l'aportació, però a canvi d'acceptar un augment salarial més baix, cosa que redueix la base de cotització sobre la futura pensió

Al Conveni de la Construcció actual s'acorda una pujada salarial acumulada per al període 2022-2024 del 9% amb una revisió salarial amb efecte l'1 de gener de 2025. A més, les empreses faran aportacions als fons dels treballadors partícips. Si aquestes aportacions fossin substituïdes per augments salarials, la pujada acumulada seria del 12,4%. D'altra banda, la inflació acumulada en els anys 2021-2023 va ser del 16%. Fixeu-vos que en els dos casos es produeix una pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. Però més intensa en acordar-se la desviació de part de la possible pujada salarial a aportacions al PPE. Per a un peó ordinari o una treballadora de la neteja (nivell XII del conveni), l'aportació empresarial serà de 570 euros en tres anys. Si tota l'aportació empresarial es convertís en salari, aquest seria el 2024 de 583 euros més alt.

En la desigualtat. Sobretot, els plans d'empresa augmentaran la desigualtat entre aquells pensionistes que tinguin pensions complementàries privades i els que no les tinguin. Aquells treballadors que no puguin estalviar per millorar la seva pensió complementària o pertanyin a empreses que no les vulguin establir, quedaran a mercè d'una 'més mala sort', sinó sotmesos a la idea que no gaudeixen de millors pensions per no haver estat previsors? De què dependrà l'aportació empresarial a les pensions dels treballadors? Què passarà amb aquells treballadors que no vulguin integrar-se a les pensions complementàries? Fins on es respectarà la seva llibertat? És molt greu que les pensions complementàries introdueixin un important element de desigualtat entre els pensionistes, dividint-los segons la capacitat d'estalviar.

Per què un sistema que s'autodenomina públic recorre a potents gestors privats només preocupats pels seus beneficis?

Gestors privats. Ens trobem aquí amb una important paradoxa: Per què un sistema que s'autodenomina públic recorre a potents gestors privats només preocupats pels seus beneficis? No hauria estat més adequat establir un sistema d'estalvi voluntari veritablement públic que permetria orientar-lo cap a les principals necessitats socials? És més fàcil que ho facin els bancs, moguts per l'ànim d'obtenir beneficis, que una entitat pública? Sembla que s'han oblidat de les enormes fallides que han experimentat recentment els ens financers privats i els molt abundants fons públics que han estat necessaris per rescatar-los i no s'han retornat. Vol dir que el govern espanyol actual adopta el precepte neoliberal que tot el que és privat és per definició millor que el que és públic? O és que no se senten capaços de gestionar els fons col·lectius?

Així mateix, entre els objectius de la LRIPPE s'inclou promoure l'increment de l'estalvi col·lectiu, que reunirà recursos per "invertir i augmentar la capacitat productiva, i, amb això, poder elevar els ingressos i el nivell de vida de la societat espanyola". Tanmateix, allà on els plans de capitalització són hegemònics, els capitals acumulats es concentren en el 10% més ric i no en els salaris mitjans i baixos, ni en els joves precaris. Als Estats Units de la propietat dels actius dels fons de pensions només el 3% correspon al 50% més pobre, 43% al 40% de rendes intermèdies i el 54% al 10% dels més rics, i el sistema no ha funcionat millor al Regne Unit. El foment dels plans de pensions d'ocupació no contribuirà a millorar les prestacions de jubilació per a les treballadores i treballadors de salaris baixos, ni a augmentar la inversió en activitats socialment i ecològicament útils, sinó que constitueixen fons molt importants posats gratuïtament a disposició del capital financer per potenciar els seus beneficis sense cap obligació respecte a les inversions a realitzar.

Exempcions fiscals. Per incentivar el sistema se li assignen importants desgravacions fiscals: 1) reduccions de la base imposable de l'IRPF, 2) exempció per a les entitats gestores en l'impost sobre transaccions financeres, 3) deduccions per a les empreses en l'impost de societats (IS), i, 4) l'exempció de la cotització social de les aportacions al PPE.

Els assalariats poden ampliar les aportacions i les desgravacions que hi estan vinculades i els autònoms podran desgravar-se fins a 5.750 euros anuals

Els assalariats poden ampliar les aportacions i les desgravacions que hi estan vinculades (el treballador reduirà la seva base imposable a tipus marginal de l'IRPF, amb un 30% per a l'empleat mitjà), els autònoms podran desgravar-se fins a 5.750 euros anuals. Els assalariats amb salaris molt alts podran desgravar-se fins a 8.500 euros anuals pels plans d'empresa i uns altres 1.500 euros si decideixen subscriure un pla de pensions individual. És a dir, 10.000 euros anuals de desgravacions.

Més important, per a les empreses es reintrodueix la no-cotització de les contribucions a la Seguretat Social en les aportacions a aquests plans (que va estar vigent fins al 2013), limitada a 120 euros mensuals/1.456 euros anuals per empleat, cosa que suposa un estalvi de gairebé 400 euros per treballador. Es premien les aportacions privades millorant les bonificacions a les empreses, a costa de deteriorar les contribucions a la Seguretat Social. No és sorprenent que les empreses siguin molt favorables a aquest sistema.

Si l'any 2024 l'acord s'apliqués a tot el sector, l'entitat gestora, VidaCaixa, rebria més de 380 milions d'euros en dipòsit, la Seguretat Social renunciaria a 90 milions d'euros de cotitzacions i l'administració central deixaria d'ingressar gairebé 40 milions d'euros de l'IS.

La pèrdua d'ingressos públics seria superior a 1.800 milions d'euros, 1.290 milions de cotitzacions socials i 550 milions de l'impost de societats

En cas de generalitzar-se a totes les treballadores i treballadors assalariats aquest esquema, l'aportació anual podria arribar a 5.500 milions d'euros. Aquesta quantitat és superior a la previsió d'ingressos del Fons de Reserva de la Seguretat Social per a l'any 2024, uns 3.500 milions d'euros. La pèrdua d'ingressos públics seria superior a 1.800 milions d'euros, 1.290 milions de cotitzacions socials i 550 milions de l'impost de societats. Amb aquestes dades, com es pot afirmar que no hi ha diners per a les pensions?

Per què no millorar les pensions públiques, augmentant els ingressos, si fos necessari, en lloc de demanar que augmenti l'estalvi mitjançant les pensions privades d'empresa? Una de dues, o les públiques no són suficients o si són suficients, per què són necessàries les complementàries?

Obrir pas a la privatització? És preocupant que es pretengui desenvolupar les pensions complementàries per facilitar el deteriorament de les pensions públiques. Perquè, si es generalitza la idea que s'ha d'estalviar complementàriament per millorar el nivell de les pensions, què passarà amb les pensions públiques? Aquestes passaran a considerar-se un mínim de subsistència i els treballadors més estalviadors tindran les complementàries. Què passarà amb les reivindicacions de les pensions públiques? Si molts treballadors disposen de pensions complementàries, no s'argumentarà que no és necessari augmentar les pensions públiques?

El patrimoni gestionat en els fons de pensions d'ocupació (un sistema minoritari en el conjunt de formes de plans de pensions) ha perdut pes relatiu respecte del total de fons de pensions, ja que representaven un 50% del total de la previsió social complementària a l'inici dels anys noranta i ara només arriben a un percentatge lleugerament superior al 25%. Amb la reforma, es pretén augmentar els fons que es dirigeixen a satisfer els ens financers que les gestionen? És preocupant que aquest sigui un element de gran importància en aquest procés.

Què porta CCOO i UGT a acceptar els plans d'empresa que suposen la privatització de l'estalvi dels treballadors?

Responsabilitat sindical. La LRIPPE habilita la creació dels fons de pensions d'ocupació de promoció pública en el marc de la negociació col·lectiva, i en l'àmbit sectorial, i hi implica fortament els sindicats. Caldrà preguntar als dirigents sindicals que firmen aquests convenis (de CCOO i UGT en aquest cas) per les raons que els fan firmar-los admetent aquest projecte. Què els porta a acceptar els plans d'empresa que suposen la privatització de l'estalvi dels treballadors? Volen, s'atreveixen a ser còmplices destacats en la privatització de les pensions públiques? Caldrà exigir les responsabilitats corresponents als responsables sindicals per acceptar i no oposar-se a aquesta dinàmica.

Atès que els fons seran gestionats privadament, quina capacitat d'incidir-hi tindran els òrgans de control? Es reforça la Comissió Promotora i de Seguiment i la Comissió de Control Especial, però una vegada integrats els fons als fluxos financers, en mans de potents agents privats, tenen els representants dels treballadors la capacitat i la possibilitat d'incidir realment en les decisions que prenguin els dirigents dels ens financers?

No són un sistema de protecció social. S'hi poden afegir altres raons que mostren que aquest sistema només servirà per millorar els negocis de les institucions financeres, satisfer la UE i perjudicar molt seriosament l'interès a millorar les pensions públiques. Sota la dura pressió de la UE i els ens públics internacionals, el govern espanyol aposta per lliurar els estalvis dels treballadors i les treballadores a un sistema molt més arriscat, car i difícil de controlar que el sistema públic. Mostren així, amb una argumentació totalment falsa i manipuladora, el poder dels ens financers, que són capaços de dominar els governs, les institucions públiques internacionals i influir en algunes forces sindicals, perjudicant directament l'existència i la gestió d'institucions, com la Seguretat Social, creades per potenciar els interessos col·lectius i el benestar dels pensionistes.

És un autèntic escàndol que s'estimuli la privatització d'una part del sistema de pensions sota la iniciativa i amb la complicitat activa de l'Administració pública i alguns sindicats: primer legislant i després incentivant fiscalment els PPE, intensificant el que sens dubte serà un llarg procés a favor de la privatització de les pensions, ja que actualment el percentatge de persones cobertes amb plans d'ocupació a Espanya és d'un 10,2%, si bé assoleix un 48% d'assalariats al País Basc, on es va iniciar aquest sistema per mitjà de les Entitats de Previsió Social Voluntària (EPSV). Es calcula que per arribar al nivell del País Basc caldria una dècada o més, en funció de la generalització dels plans d'empresa en els propers anys. Sembla evident que aquest és l'objectiu d'aquesta llei.

Enfortir el sistema públic de pensions. Considerem que la promoció de plans de pensions complementaris ha de ser abandonada i substituïda per garanties de manteniment de les pensions públiques i el sistema de repartiment en què es basen, i proposem per a això quatre eixos d'actuació:

1. La negociació col·lectiva s'ha de centrar en el manteniment i recuperació del poder adquisitiu.

2. Per a la immensa majoria dels salaris inferiors a la base màxima de cotització del sistema públic, la prioritat ha de ser l'augment salarial i de la base de cotització per permetre la millora en el nivell de les pensions.

3. Per als salaris més alts, s'ha d'estudiar la creació d'un fons sobirà de promoció i gestió totalment pública.

4. El fons sobirà tindrà per objectiu prioritari les inversions relacionades amb la transició energètica i ecològica, la creació d'un sector públic de les cures i la participació en un programa europeu per a la construcció d'un sector públic de les TIC amb l'objectiu d'independitzar Europa de l'imperialisme tecnològic de Silicon Valley i de la captació de rendes pel capital al núvol.

*Article escrit per Miren Etxezarreta i Xabier Pérez Davila, economistes i activistes en defensa de les pensions públiques