En el segon aniversari de l'entrada en vigor de la reforma del Text Refós de Llei Concursal, toca fer balanç. Estan sent els plans de reestructuració un mecanisme efectiu de reestructuració preventiva, per salvar les empreses? Segons la meva opinió, sí. Per a qualsevol empresa? No, únicament per aquelles empreses econòmicament viables.

Recordem al lector, que la vigent Llei Concursal va venir a traslladar en el nostre ordenament jurídic espanyol la Directiva Europea 2019/1023, sobre reestructuracions i insolvències, amb l'objectiu d'incentivar els mecanismes de reestructuració preventiva, per afavorir la continuïtat d'aquelles empreses el negoci de les quals és viable però que travessen dificultats financeres, evitant així la destrucció de l'ocupació i del teixit empresarial al nostre país.

L'esmentada reforma va suposar un canvi de paradigma. Va substituir els antics acords de refinançament i acords extrajudicials de pagaments, pels plans de reestructuració on la formació de classes i el principi de no discriminació entre creditors són la seva pedra angular o la clau de volta del sistema.

Com tota nova normativa, aquesta no està exempta d'evolució pel que fa a la seva interpretació i aplicació pràctica

En una primera fase més incipient de l'entrada en vigor de la norma, alguns autors intervinents en aquest tipus de procediments, mitjançant una interpretació segons la meva opinió oportunista o malintencionada de la norma, consideraven que els plans de reestructuració eren "cafè per a tothom" i per tant aplicables a qualsevol empresa, sense tenir en compte si el seu negoci era viable o no. Simplement amb l'acord d'una minoria del seu passiu -els denominats "creditors comercials aportadors" o "necessaris per a la continuïtat de l'activitat de la deutora" - i la creació artificiosa de classes, en molts casos classes unipersonals, s'aprovaven i homologaven plans de reestructuració arrossegant a la majoria del seu passiu, normalment entitats financeres, a suportar tot el sacrifici de la reestructuració.

D'aquesta manera ens trobàvem amb empreses no viables, el destí de les quals hauria de ser el concurs de creditors, i tanmateix aconseguien aprovar i homologar en primera instància els seus plans de reestructuració, imposant quitances als seus creditors majoritaris que podien arribar fins a entre el 80 i el 90% dels seus crèdits; quan als creditors anomenats "necessaris" o "aportadors", malgrat ostentar el mateix rang concursal que aquests creditors majoritaris, tot just patien esperes i zero quitances dels seus crèdits.

Aquestes situacions injustes i discriminatòries per a determinats creditors no es corregien fins que no es produïa un control judicial ex post dels esmentats plans de reestructuració en seu d'impugnació o oposició promoguda pels mateixos creditors dissidents afectats.

Tanmateix, amb el pas del temps, hem vist que s'ha acabat l'anomenat "cafè per a tothom" i com aquests comportaments oportunistes, o fins i tot de frau de llei, estan desapareixent. Tot això principalment gràcies a un control més exhaustiu o de més verificació ex ante, per part dels jutges i tribunals, rebutjant d'ofici, sense necessitat d'impugnació posterior dels creditors afectats, l'homologació judicial d'aquells plans de reestructuració on no s'acredita la viabilitat de l'empresa després de la reestructuració, patint no només d'un dels principals requisits exigits, sinó a més de la mateixa finalitat dels plans de reestructuració com a institució preconcursal.

Amb el temps, hem vist que s'ha acabat el "cafè per a tothom" i els comportaments oportunistes o de frau de llei estan desapareixent

Per tant, hem arribat a un punt de maduració de la norma i nivell d'experiència dels diferents professionals intervinents en aquest tipus d'operacions que afavoreix la reestructuració primerenca per a aquelles empreses viables, però que igualment pateixen dificultats financeres motivades per un nivell d'endeutament financer o comercial excessiu o insostenible en els seus balanços.

Per al bon èxit o fi de la reestructuració, aquest procés ha de ser sempre d'una forma consensuada i fruit d'un procés de negociació amb els creditors afectats, on els assessors legals i financers implicats, com la figura de l'expert en la reestructuració, juguem un paper fonamental.

D'una banda, els assessors legals en col·laboració amb els financers, i partint d'un pla de viabilitat elaborat amb rigor per la deutora, han de dissenyar un pla de reestructuració i el seu perímetre d'afectació, respectant en tot moment la correcta formació de classes, el principi de no discriminació entre creditors, i altres requisits legals exigits per a l'aprovació i homologació dels plans de reestructuració. Per l'altre costat, l'expert en la reestructuració, com a part independent, a més de certificar les majories i els informes necessaris de valoració, ha de poder contrastar les hipòtesis i projeccions econòmiques contingudes en actitud de negoci de la companyia, aportant certa neutralitat i transparència en el procés. Tot això, amb l'ànim que existeixi el convenciment entre les parts que les mesures de reestructuració sol·licitades als creditors, per a la viabilitat i continuïtat de l'empresa, estiguin justificades i responguin a criteris objectius, siguin necessàries i proporcionals entre els creditors afectats.

En aquest context, i no en cap altre, és on els creditors i, especialment, les entitats financeres espanyoles, com a principals creditors de la majoria de les empreses del nostre país que presenten dificultats financeres, estan disposades a assumir sacrificis i provar d'afavorir la formalització dels plans de reestructuració, sempre com a millor alternativa a un escenari concursal.