El nom de Hans Magnus Enzensberger no ha aparegut gaire en la memòria del món de la comunicació els darrers dies, tot i que va tenir una molt bona relació amb la cultura espanyola des dels anys 50. Va morir a Múnic el proppassat 24 de novembre als 93 anys. Els obituaris habituals han destacat la seva faceta erudita, compaginant poesia, assaig, novel·la, i també edició de llibres, a més de traductor d’espanyol i periodista.

En la seva vocació divulgadora, Enzensberger va fer un parell de novel·les que sota el genèric de literatura de divulgació hi amagava la seva actitud crítica amb el món del capitalisme. La més clàssica és El dimoni dels nombres, divulgada en diverses llengües, on procura difondre la bona imatge de les matemàtiques entre el jovent malfiat de l’assignatura. L’altre, potser la més recent, és una novel·la curta (ell en deia novel·leta) titulada Sempre els diners!, (edicions 62, 2016. Il·lustracions de Javier Mariscal).

 Il.lustració de Javier Mariscal

Ve a tomb aquest doble recordatori perquè en la dita novel·leta hi ha un episodi interessant. La trama principal és la relació entre una tieta adinerada i plena d’intriga i els seus tres nebots. Els noms de tots els protagonistes comencen per F. És a dir, va de finances, però a la manera que li agrada a l’autor: divulgativa, propera, crítica. Comprèn el capitalisme, però no li agrada del tot, i sempre prevé als lectors joves sobre aquest model econòmic.

Anem a un passatge d’aquest relat. Passa a Zurich. La tieta Fé proposa a la neboda Felicitas anar a fer un tomb al Parc dels Planetes de la ciutat, on es comença per trepitjar el Sol i després es va per un camí prop del riu on es recorren els nou satèl·lits de l’astre. Important: cada passa equival a un milió de kilòmetres. Les dues dones, en començar, es pregunten, ¿arribarem a Plutó? La neboda avisa que és a una hora de caminada, a diferència del poc que triguen en arribar de seguida a Mercuri, Venus, la Terra... parlant d’economia.

Dies abans de la mort d’Ezensberger el catedràtic d’Economia emèrit de la UAB Josep Oliver participava en la tertúlia d’economia mensual que es fa a l’Ateneu i que ja suma 138 convocatòries. La invitació no era per recórrer planetes, però sí per contemplar el firmament de dades econòmiques i financeres més recents per saber tant què ha passat en el món més proper al llarg del darrer any com si es pot mesurar la distància fins a la nova prosperitat, al·legòricament el món distanciat de Plutó, el déu que viu en les tenebres en la mitologia romana però que a la grega representa els diners.

Oliver ha estat durant dècades l’economista dels números i les estadístiques, amb les seves memorables aportacions al servei d’Estudis de la Caixa de Catalunya a l’hora de representar amb gràfics l’estat global i general de l’economia, i ara ho segueix fent a través del col·lectiu EuropeG. Escoltar-lo i llegir-lo és un bany de realisme en front de les contradiccions diaris del món periodístic, polític i financer.

Sembla que no ens adonem que som davant d’un dels canvis més profunds des de fa 50 anys. L’epicentre simbòlic és la guerra a Ucraïna, però el destacat és que ha sacsejat tots el equilibris nord/sud i també est/oest. I l’efecte, en economia, se’n diu incertesa, d’una banda, i de l’altre, la reversió de la globalització que tant donàvem per feta a partir de finals dels 80, quan el mur de Berlín va caure, més perquè empenyien des de l’est que no pas perquè estiraven des de l’oest.

Aquí és on Josep Oliver avisa que tot allò ha quedat trasbalsat, la globalització presenta símptomes de reversió: Rússia es rebel·la contra la pèrdua de poder, augmenten les guerres comercials (microxips entre EUA i la Xina), reapareix el desequilibri financer però sobre tot el polític. Pugen tipus d’interès i també la inflació, a més d’altres tipus vinculats a ideologies passades: Meloni, Lepen, Abascal. Son vells planetes coneguts però amb rotació oposada.

Plutocràcia?  

Més dades del catedràtic per situar-nos. Qui mana en el món dels diners? D’alguna manera, a l’Europa democràtica podríem dir que el senyor dels diners és el Banc Central Europeu (BCE), protagonista principal i necessari en les darreres crisi. Calcula Oliver: “El 60% del PIB europeu és al BCE”. És a dir, si el PIB europeu es calcula en 12’3 bilions d’euros, al balanç del BCE ja arriba a més de 7 bilions, equivalent a la suma del deute públic dels països que comparteixen l’euro o en depenen en la seva comptabilitat, més els centenars de milers de milions que la banca privada té demanats o dipositats al BCE.

Ep! Amb una diferencia important. Hi ha països que demanen i amortitzen (retornen) com Alemanya i Països Baixos, i d’altres que demanen i renoven el crèdit, però no amortitzen. En xifres: els més endeutats són el els del sud (França, Itàlia, Espanya, Portugal) i els que menys els ja citats Alemanya i Països Baixos. En model terraqüi: els del nord representen el 60% del deute al BCE i els del sud, el 120%. ¿Algú creu que això no té també efectes polítics?

Val a dir que hi ha també indicadors positius en relació amb la darrera crisi desfermada el 2007 i confirmada un any després, adverteix Oliver. Coses bones, en lectura espanyola: bancs, empreses i famílies estan molt menys endeutats, i la balança comercial exterior té superàvit (!) des de fa 10 anys, tot i que va minvant. També, la combinació de més ocupació amb la pèrdua global de poder adquisitiu de les famílies és un registre compensatori l’un de l’altre en xifres globals.

Però, atenció: tot i que ja al 2021 es va recuperar el nivell d’ocupació del 2019, el del PIB tot just s’està assolint ara, i d’això l’Oliver en sap prou de garbellar. La paradoxa té explicació: hi ha més ocupats totals, però treballen menys hores. Ningú ho havia dit tan clar. 

Oliver és poc partidari de les profecies sorgides de retorçar els números fins que diguin el que vols. Però sí que sap justificar un cert optimisme, basat en la recuperació sense complexes de les polítiques públiques com a compensadores de les pèrdues de les famílies de poder adquisitiu en les intervencions en els preus de l’energia o el transport públic, per exemple.

A la novel·la d’Enzensberg les dues protagonistes descrites al principi no arriben a Plutó, durant la passejada. L’autor s’ho fa venir bé per dir que la plutocràcia, el govern dels diners i els adinerats, no aconseguiran guanyar. De fet a Plutó, ens recorda la narració, se li diu planeta nan oficialment des del 2006, tot i ser el més gran del sistema solar, però també el més llunyà. Com els que manegen els diners, en tenen molts però no marquen l’òrbita dels altres elements que pesen en el món complex de l’economia, tal com els observa de prop el professor Oliver.

I ja avisava Enzensberger en una de les seves dites antològiques: “en l’economia regnen innumerables déus, com la casualitat o l’arbitrarietat”.