El president de la patronal ha proposat que les empreses puguin pagar als treballadors el cost real total que suposen per a les mateixes empreses; que rebin directament, juntament amb el salari net, el que es destina en aquests moments al finançament de la Seguretat Social. Proposa que sigui posteriorment el treballador qui s'entengui amb la Tresoreria General de la Seguretat Social. I ho justifica perquè els treballadors puguin conèixer què suposa per a les empreses el cost real del treball. Afirma que és important que els treballadors sàpiguen què representen les cotitzacions a la Seguretat Social, perquè a vegades arriba a representar el doble del que li arriba a la butxaca. D'acord amb la seva proposta, seria després el treballador qui faria la declaració davant de la Tresoreria General i, per tant, seria ell, i no les empreses, qui materialment abonés les cotitzacions socials; afirma que això seria tal com passa amb la declaració de la renda.

Molts cops els responsables públics, per justificar les seves propostes, distorsionen com funcionen les coses actualment, cosa que provoca importants errors en la percepció del que existeix realment i l'abast pràctic del que es proposa. I necessàriament, sobre aquestes declaracions és imprescindible fer certes precisions, per conèixer com es presenta la nòmina dels treballadors i com s'abonen els tributs a les arques públiques. Primer aclariment, des de l'any 2014, de resultes de l'ordre ministerial que estableix el model normalitzat de les nòmines de tots els treballadors, ha de figurar expressament en totes les nòmines el total de les cotitzacions que s'abonen a la Seguretat Social, tant les que van a càrrec de les empreses com les que corresponen als treballadors. És a dir, els treballadors ja poden conèixer amb exactitud el cost total de la seva feina per a les empreses, sense necessitat de fer cap dels canvis que es proposen.

En segon lloc, el total de les cotitzacions socials representa entorn del 39% del salari total, percentatge similar al dels països del nostre entorn que mantenen un sistema contributiu similar de Seguretat Social, percentatge, per tant, que de cap manera representa el doble del salari, fins i tot es troba molt per sota d'aquest doble, en cas de sumar a l'esmentada quantitat el que s'abona per la declaració de la renda. En tercer lloc, amb el sistema vigent des de l'inici del funcionament de l'impost de la renda, el treballador no rep el total del seu salari brut per després entendre's amb l'Agència Tributària a efectes de la declaració, perquè les empreses mensualment retenen als treballadors, com a forma de pagament delegat, la part corresponent que transfereixen a Hisenda i així consta en les seves nòmines.

El resultat és que la declaració anual de la renda a molts treballadors els surt fins i tot a tornar. Amb aquesta retenció a efectes de la declaració de la renda s'actua de manera similar a l'abonament a la Tresoreria General de la Seguretat Social, en forma de pagament delegat per les empreses de la part de les cotitzacions que correspon als treballadors. Es tracta d'una tècnica estesa com a mecanisme de gestió eficient del conjunt dels tributs, siguin impostos o siguin cotitzacions socials, que seria d'una enorme ineficiència si els haguessin d'abonar mensualment els treballadors, cosa que provocaria impossibilitats pràctiques de recaptació per part dels poders públics. Ni tan sols les aportacions als fons de pensions d'ocupació, que gestionen les corresponents entitats d'assegurances privades, no són abonades pels treballadors directament, sinó que ho fan les empreses, sense que aquestes en cap moment hagin defensat que es faci d'una altra manera. Portar aquesta lògica fins als últims extrems és com si establís que, perquè els consumidors fossin conscients del que suporten com a impostos indirectes, haguessin d'abonar l'IVA directament a l'Agència Tributària i no a través de les empreses a les quals compren els corresponents productes i serveis; fórmula que a ningú no se li escapa que seria inconcebible a la pràctica.

Les cotitzacions socials representen entorn del 39% del salari total, percentatge similar als països del nostre entorn

Al final és cert que les cotitzacions socials són percebudes per les empreses com a part del cost total del treball, mentre que els treballadors es fixen en essència en els diners que efectivament els entren a les butxaques com a salari. Però això és una cosa ben diferent del que s'ha d'establir com a repartiment entre empreses i treballadors a efectes del finançament a la Seguretat Social i qui, en termes formals, ha de fer front a segons quin percentatge de les cotitzacions. Des d'aquest punt de vista, el més il·lustratiu i decisiu és que el model imperant al nostre país, en el qual el percentatge més elevat de les cotitzacions socials va a càrrec de les empreses i el que correspon als treballadors s'abona en forma de pagament delegat per aquestes a la Tresoreria General, és el model generalitzat als països europeus occidentals i, sens dubte, el vigent als grans països europeus des que s'instaura el model dominant a partir del gran pacte social solidificat des de la segona postguerra mundial.

Dissenyar un model diferent suposaria trencar amb aquest gran pacte social que tants bons resultats ha proporcionat i tanta legitimitat política ha assolit. Encara més, fins i tot en aquells models mixtos, inclòs l'espanyol, on tenen un important pes els plans privats de pensions empresarials, el seu finançament es distribueix en percentatges similars als de les cotitzacions socials entre aportacions de les empreses i aportacions dels treballadors, sense que tampoc ningú hagi posat en qüestió un repartiment d'aquesta naturalesa respecte dels plans privats de pensions.

Convindria tenir present que una proposta d'aquesta naturalesa, a part de les dificultats de l'aplicació pràctica per l'impacte que tindria sobre els convenis col·lectius, que lliurement determinen els nivells salarials, provocaria una enorme tensió afegida en els processos de negociació col·lectiva cada vegada que el govern espanyol decidís un increment o una reducció de les cotitzacions socials. Una cosa que s'ha de situar al terreny de les estrictes opcions de política legislativa dels successius governs, es traslladaria amb una tensió accentuada als ja complexos processos d'acord en la negociació col·lectiva.

Deixem el model tal com està, que funciona correctament d'acord amb un pacte social aconseguit després de moltes dècades

Més encara, la materialització d'aquesta proposta dificultaria determinades polítiques que actualment es desenvolupen via la regulació de les cotitzacions socials o, fins i tot, provocarien efectes que no és imaginable que fossin ben acceptats per les empreses. N'esmentem només algunes. Cal pensar que, traslladant el total de les cotitzacions als treballadors, no es podrien mantenir les bonificacions en les cotitzacions per incentivar les empreses a contractar demandants d'ocupació amb més dificultats d'ocupació. Encara que caldria reconsiderar el disseny general d'aquestes polítiques de bonificacions, a causa del gran pes mort, sens dubte, les empreses no veurien amb bons ulls la supressió total, que provocaria més costos. A més, els poders públics no podrien mantenir les fórmules existents de més cotització a la Seguretat Social per contractes de molt curta durada inferiors a la setmana, o de cotització superior per atur als treballadors temporals, o tindria especials dificultats per justificar l'existència de diferències en la cotització segons la perillositat o penositat de les feines i que això anés a càrrec dels treballadors. Així mateix, determinades indemnitzacions que han d'abonar les empreses als treballadors, començant per les indemnitzacions per acomiadament, experimentarien un notable increment, ja que la quantia es calcula amb referència al salari percebut.

Finalment, fins i tot caldria tenir present que la legitimació perquè les mateixes organitzacions empresarials participin en els processos de concertació social en els quals s'aborden les reformes del Sistema de Seguretat Social, es basa directament en el fet que les empreses assumeixen una part important de les cotitzacions socials. Una cosa va unida a la resta, i és convenient que també els empresaris siguin influents en les reformes de la Seguretat Social, cosa que precisament es justifica en aquests moments per les aportacions que les empreses fan al finançament de la Seguretat Social.

En definitiva, deixem el model tal com està, que funciona correctament d'acord amb un pacte social aconseguit després de moltes dècades d'assentament del nostre model d'estat social i democràtic de dret. Pensem dues vegades, abans de llançar-les públicament, tot el que suposen certes propostes originals.