És un fet palpable, i així també se n’han fet ressò els moltíssims titulars de mitjans de comunicació nacionals i internacionals, que Barcelona és atractiva a escala mundial perquè té la marca, l'ecosistema i la qualitat de vida que ho fan possible.

Segons dades del 2022, l’informe de l’Observatori Barcelona concloïa que aquest mateix any, la capital catalana se situava entre les vint ciutats amb més atractivitat, captació de talent i competitivitat global del món. Es posicionava a més entre les cinc primeres en l'àmbit mundial per a la celebració de congressos, i el seu aeroport, tot i no comptar amb aquesta ampliació avui tan anhelada per una gran majoria d’agents econòmics del país, recuperava la setena posició d’entre les principals instal·lacions aeroportuàries d’Europa.

Per afegir alguna dada més, aquest 2023 l’informe de l’Startup Heatmap Europe situava Barcelona, per sisè any consecutiu, en el segon lloc del rànquing de hubs preferit pels fundadors d’empreses emergents a la Unió Europea.

En conclusió, i malgrat no comptar amb l’efecte capitalitat, a Barcelona i a Catalunya tenim suficients elements per enorgullir-nos d’on vivim, i del talent i el teixit empresarial que les conformen.

Avui, però, voldria deixar de banda aquest estat d’autocomplaença i fer un exercici honest d’autocrítica.

En què podem millorar? Com podem afavorir la creació d’empreses i la seva consolidació? Com podem transformar el nostre actual model productiu, encara excessivament subordinat al turisme, en un model basat en la recerca, el desenvolupament i la innovació? Com podem incentivar la competitivitat de les empreses i alhora millorar la qualitat de vida de les persones? Com podem captar, però també molt important, retenir aquest talent tan demandat i tan necessari?

Una de les grans mancances que hem de canviar si volem realment progressar com a ciutat i com a país és la formació en emprenedoria. Emprendre no és necessàriament complicat. El gran repte és que aquesta emprenedoria sigui exitosa. Monetitzar, créixer sòlidament i sostingudament suposa un desafiament gens menor. En aquest sentit, és del tot imprescindible que les nostres administracions i agents econòmics facin un veritable acompanyament, una mentoria que doti aquest talent de les eines suficients per transformar les idees en projectes sòlids, viables i de futur. Analitzar bé el mercat, crear bons equips, gestionar adequadament el deute i disposar del pertinent assessorament legal.

Aquest passat 22 de desembre de 2022 es va publicar al BOE el text definitiu de la tan esperada Llei de foment de l'ecosistema de les empreses emergents, per tothom més coneguda com a Llei de Startups, després de deu mesos de tramitació legislativa. És un primer pas, indiscutiblement, però denota notables mancances que cal abordar de forma activa i sense complexos.

Un dels primers esculls d’aquesta Llei de Startups el tenim en la mateixa definició del concepte “d’empresa emergent”, que d’entre els molts requisits d’obligat i simultani compliment requereix avaluació i la certificació d’ENISA. I vet aquí on topem amb la llosa de l’administració, en la seva lentitud i el funcionament feixuc que en comptes de sumar eternitzen la tramitació de qualsevol mesura.

Un altre punt qüestionable, precisament pel que fa al seu impacte real, és l'ampliació de la reducció de l'impost de societats del 25% al 15%, fins a 4 anys des que s'obtenen beneficis, sempre que la societat mantingui la condició d'empresa emergent. Tota una paradoxa quan sabem sobradament que aquestes empreses no obtenen resultats positius els primers anys i que la certificació “d’empresa emergent” té la caducitat al cap de cinc anys (set en el cas de determinats sectors estratègics). En aquest context, doncs, Barcelona no és prou "amigable" amb els temes impositius pel que fa a l'IRPF i d’incentius.

Un element que també introdueix la nova Llei de Startups, i que va adreçat a l’atracció de talent, és l’aposta pels teletreballadors de caràcter internacional amb la introducció d’un marc laboral més amable. Una proposta que celebro, per descomptat. Però manca i urgeix una col·laboració publicoprivada i una visió a llarg termini compartida no tan sols per atraure sinó per retenir talent.

Ens ho hem de creure. Catalunya té un millor producte que no pas marca. Tenim un enorme talent nascut aquí, format aquí, que massa sovint troba les oportunitats de desenvolupament i creixement en països de fora.

Faig un clam públic i contundent. Quan farem aquesta aposta valenta pel que es crea i vol créixer a casa? Quan dotarem aquestes iniciatives de recursos i finançament per empoderar-les? Quan projectarem millor la marca de Catalunya al món amb el ferm convenciment que podem jugar i liderar les millors lligues?

Som i podem. Acceptem el repte?