La transformació de les activitats humanes, conseqüència dels processos de robotització i implantació de la intel·ligència artificial (IA), posa en risc l’Estat del benestar centrat en l’ocupació com el component essencial i provocarà, així mateix, canvis substancials en la vida dels éssers humans.

Un procés que és clarament irreversible i que avui afrontem des de tres diferents plantejaments basats en distintes prioritats: el model vigent a la Xina que té un enfocament centrat en el control estatal i la vigilància, el d’Estats Units que posa èmfasi en la innovació tecnològica i la productivitat, i el de la Unió Europea (UE), amb una posició en la que preval la protecció dels drets humans i la seguretat.

Mentrestant, assistim a la implantació imparable d’aquests processos i constatem el seu impacte en moltes activitats humanes, encara que desconeguem quin serà el model que vagi a imposar-se o si, finalment, n’hi haurà un de caràcter híbrid. Això no obstant, som del tot conscients que la solució final tindrà molt a veure amb el resultat derivat de la batalla política i econòmica en la que globalment estem immersos.

Un impacte que, si ens centrem en l’àmbit de l’ocupació, segueix un procés imparable i que ha portat a Marc Vidal a afirmar: “Qui consideri que obligant a mantenir el treball (humà) on sigui factible evitant que aquest sigui substituït per un robot, un automatisme o, senzillament, programari per la via sindical, legal o administrativa s’esmorteirà el problema, s’equivoca i demostra que no coneix de què va (...) l’economia de mercat. Si no se substitueix quelcom que produeix menys, més lentament i amb errors sistemàtics per alguna cosa que produeix més, més ràpidament i sense errors, la capacitat competitiva de qui ho faci (sigui empresa privada o organització del sector públic) serà nul·la”.

La robotització i la IA posen en risc l’Estat del benestar centrat en l’ocupació com el component essencial

És en el present context en què em plantejo la qüestió que dona títol a aquestes reflexions: l’opció dirigida a retardar determinades mesures amb l’objecte de mantenir de forma artificial les dinàmiques laborals (llocs de treball) que avui ocupen a molts éssers humans no serà, probablement, més que un pegat que no farà més que agreujar els problemes a mitjà i llarg termini.

Necessitem ser conscients que aquest procés de transformació en porta aparellat un altre dirigit al descens de la qualitat de l’ocupació i que afavoreix dinàmiques ineficients que incentiven actituds i comportaments que poden arribar a ser qualificats, fins i tot, com a corrupció econòmica. Es tracta d’un problema molt complex per al qual la solució no pot ser la de deixar que la situació es podreixi. Patricia Botín ha negat repetidament que la tecnologia vagi a destruir ocupació, al contrari “crearà milions de llocs de treball per als qui tinguin la formació i les capacitats adequades”. Al marge de reconèixer la rellevància dels processos formatius i d’adquisició de les competències que es demandin en aquest nou entorn, em permeto posar en relació aquestes afirmacions amb les que realitzo al començament d’aquest article i amb les que, per exemple, ha formulat Yuval Harari en el sentit que la transformació que vivim afectarà, tot i que en diferent mesura, el 80% de les actuals activitats laborals.

I mentrestant vivim situacions que semblen tretes del segle XIX. Una història explicada per Enrique Dans en el seu blog ens permet endinsar-nos en el problema que fa només 20 anys molts hauríem jurat que no era possible que anés a produir-se: “Era una nit plujosa de divendres d’un mes de maig inusualment plujós a Madrid. Vaig sortir d’una classe a última hora, passades les deu de la nit. Vaig passar pel garatge, vaig pujar al cotxe, i vaig sortir conduint a María de Molina amb intenció de tombar la cantonada del carrer Serrano com faig tots els dies. També com tots els dies, vaig passar pel davant dels restaurants que hi ha (en aquesta zona) i aleshores, els vaig veure. Eren uns set o vuit repartidors de menjar ràpid o menjar a domicili amb les seves motos o bicicletes, tots esperant fora dels restaurants, sota la pluja”.

Una situació que a molts ens pot semblar un afront i que pot motivar que ens preguntem com és possible que això passi en una societat desenvolupada com la nostra en ple segle XXI. La imatge evocada és una mostra d’alguna cosa que no és ni disruptiva ni un reflex d’un esperit emprenedor per "ser una altra cosa: pura i dura explotació”. No cal ser molt perspicaç per entendre com són les condicions laborals en aquest àmbit. Podem utilitzar o no aquests serveis –jo particularment m’he negat a fer-ho–, però en tot cas hem de reconèixer “el retrocés inacceptable en el que haurien de ser les condicions de treball d’un ésser humà, un autèntic afront a la dignitat”.

No podem construir la nova flexibilitat laboral basant-nos en la desprotecció, la consolidació de situacions irregulars o la pura explotació

És possible que el procés de substitució de treball humà per l’activitat que desenvolupin els robots o altres mecanismes basats en la IA estigui vinculat al que suposa la tendència a la baixa qualitat dels llocs de treball que som capaços de crear. Hem de rebel·lar-nos davant aquesta tendència. No podem admetre situacions que resulten més properes al segle XIX que al XXI, si bé convé tenir en compte que entre el segle XIX i el segle XXI han passat moltes coses, però ambdós s’escriuen amb els mateixos signes canviats únicament de lloc. 200 anys, vuit generacions i molts canvis després hem d’exigir que el futur de la transformació en els entorns laborals no ha de passar necessàriament per situacions que ens retrotrauen al passat. La que descriu Enrique Dans és una realitat que suposa una explotació laboral que avui no hauria de ser admesa en el nostre entorn.

Si la flexibilitat i la capacitat d’adaptació al canvi és un valor molt interessant i, en molts casos, suposa una bona proposta de valor en l’economia i representa una de les condicions perquè el progrés pugui desenvolupar-se, no podem avui construir aquesta flexibilitat basant-nos en la desprotecció, la consolidació de situacions irregulars o la pura explotació.

No és aquesta la “cultura laboral” que hem de permetre que s’imposi avui, ni que sigui la conseqüència inherent als processos de transformació i d’introducció de la intel·ligència artificial. Una demanda, a més, perfectament traslladable a l’exigència de majors nivells de responsabilitat en determinades decisions empresarials (que no poden estar centrades només en l’obtenció de resultats a curt termini) i un major compromís dels ciutadans i consumidors en l’ús o compra de béns i serveis. No podem posar portes al camp, però un cop instal·lats en ell hauríem de mantenir una posició oberta sobre la implantació de les noves realitats amb l’exigència que aquestes actuïn facilitant el desenvolupament dels éssers humans.