Estem assistint a un encès debat entre dos ministeris per reformar els subsidis d'atur. Segons la meva opinió, la posició del Ministeri d'Economia de compatibilitzar el cobrament del subsidi amb el salari si trobes una feina, està més a prop de millorar l'eficiència en ús dels diners públics i propiciar la igualtat d'oportunitats, davant la posició paternalista del Ministeri de Treball de protegir tant sí com no obrint en molts casos el pas a la trampa de la pobresa (romandre en el subsidi de forma permanent).

El problema de la proposta del Ministeri d'Economia està en confiar que amb l'actual legislació funcionaran les polítiques actives d'ocupació.

L'accés a una feina que permeti viure de forma raonable i l'educació són dos dels principals mitjans per millorar la igualtat d'oportunitats de les persones en una societat. La Xarxa Europea de Serveis d'Ocupació (European Network of Public Employment Services) ha publicat recentment un informe en el qual no deixa en bona situació l'acompliment dels serveis públics espanyols. Desgraciadament, la conclusió és certa i l'ampli marge de millora és extensiu a gairebé totes les polítiques actives d'ocupació: orientació i intermediació, formació i incentius a l'ocupació.

A Espanya hi ha 2,7 milions de treballadors en atur dels que una mica més de la meitat són de llarga durada. Addicionalment, s'observa un desajust entre l'oferta i demanda d'ocupació que es tradueix en un nombre significatiu d'ofertes sense cobrir. Sembla evident la necessitat de disposar de polítiques específiques que puguin ajudar a les persones i les empreses solucionant els problemes d'ambdós.

Se m'acut fer en veu alta una pregunta: vostè pensa que el seu pas per les oficines d'ocupació li servirà per trobar una feina? La resposta majoritària és "no". De fet, el nivell d'intermediacions és molt reduït, inferior al 3% de mitjana nacional. És necessari fer una segona pregunta: la seva empresa considera que traslladar la seva oferta d'ocupació li permetrà trobar una persona adequada? La resposta torna a ser negativa perquè no tenen cap garantia que la persona enviada compleixi amb les condicions del lloc de treball. Aquesta és la realitat, i és un veritable problema perquè els serveis públics d'ocupació (en els quals invertim molts diners) haurien de ser la principal eina per aparellar oferents i demandants de feina (ocupació).

Vostè pensa que el seu pas per les oficines d'ocupació li servirà per trobar una feina? La resposta majoritària és no. La seva empresa considera que traslladar la seva oferta d'ocupació li permetrà trobar una persona adequada? La resposta torna a ser negativa

Per valorar la seva actuació val la pena recordar que els serveis públics d'ocupació estan descentralitzats, de manera que a la pràctica el Servei Públic d'Ocupació (SEPE) sota competència de l'Administració General de l'Estat a tot Espanya es dedica fonamentalment a pagar prestacions econòmiques, és a dir, no desenvolupa tasques d'orientació i intermediació, competència dels serveis autonòmics d'ocupació. Ens trobem amb una primera distribució de funcions una mica desalineada quant a incentius compartits: qui tracta amb les persones en els processos d'orientació i intermediació no és l'encarregat de pagar les prestacions. Així, en l'hipotètic cas de rebuig d'una oferta adequada de feina per un aturat, pot en teoria traslladar proposta de revocació de la prestació econòmica al SEPE, però quin interès pot tenir un empleat públic per fer-ho, que s'ha d'enfrontar directament a la persona encausada, quan, a més, la comunitat autònoma no assumeix el cost econòmic?

Els serveis autonòmics d'ocupació són els encarregats de desenvolupar les tasques d'orientació als aturats per millorar la seva ocupabilitat, però perquè sigui útil necessiten conèixer en profunditat el teixit productiu del seu territori i d'altres comunitats autònomes perquè de cap altra manera no pots assessorar els aturats sobre la situació del mercat laboral o de la formació que necessita per ampliar la seva ocupabilitat. Em temo que a la pràctica no és així, de manera que és molt difícil que els seus esforços siguin reeixits. La deficiència n'afecta encara més en el procés d'intermediació que vacants d'ocupació s'oferiran si no hi ha relació amb el teixit productiu? Una addenda en aquest capítol, perquè les empreses confiïn en el servei públic és necessari que aquests enviïn a les persones amb l'actitud i aptitud adequades a les condicions de la feina que s'ha ofert, és a dir, cal deixar de banda justificacions presentades com a progressistes, però que més aviat cauen en el paternalisme, i no dirigir a les ofertes d'ocupació qualsevol persona aturada, menys encara als qui tenen més antiguitat a l'atur. El resultat és conegut, les empreses deixen de col·laborar.

La formació per a l'ocupació és un element capital per millorar l'ocupabilitat de les persones sempre que s'ofereixin els cursos adequats a les necessitats del teixit productiu i s'adapti a les capacitats de les persones. En cas de no ser així, hi ha la possibilitat de gastar els diners en una repetició anual de cursos que no compleixen aquestes característiques. Aquest risc no és menor.

Els incentius per a l'ocupació habitualment concretats en deduccions en el cost laboral tenen per objectiu ajudar els col·lectius amb més dificultat d'accés al mercat de treball i/o els més perjudicats en els mals moments del cicle econòmic. Per desenvolupar-les és necessari destriar bé els grups objectiu no quedant-se en els més fàcils (per exemple, centrar-se en els qui tenen menor grau d'incapacitat i no en els de més grau) i disposar de la informació necessària per afinar el disseny. En aquest últim aspecte les dades de la Seguretat Social poden ser claus i a la pràctica no sempre estiguin disponibles pels serveis de les comunitats autònomes. Cal recordar que totes les administracions formen part de l'Estat, de manera que la informació ha d'estar disponible per als qui tinguin competències sobre una política i de deixar d'utilitzar com a barrera la Llei de protecció de dades.

L'anterior govern va aprovar una nova llei d'ocupació que recull noves normes per als serveis públics d'ocupació, però que a la pràctica es limita a dues coses: crear una Agència Espanyola d'Ocupació que substitueixi al SEPE sense explicar els avantatges de fer-ho, i un catàleg de serveis garantits d'ocupació, elevant-los segons els autors a drets de ciutadans.

El problema pot raure en el fet que no es tenen en compte de forma realista les possibilitats de complir-hi en vista del desequilibri entre els drets i obligacions de les parts (i usuaris). Als serveis públics d'ocupació se'ls imposen obligacions molt concretes a complir en terminis breus (un mes, en algun cas), mentre que als usuaris, si bé s'observa un avenç en endurir les possibles penalitzacions (modificació del text refós sobre infraccions i Sancions de l'Ordre Social), es descriuen en termes molt vagues les causes per a la penalització (col·laboració activa, ocupació adequada, causa justificada...) i, per tant, són molt difícils d'aplicar a la pràctica.

La norma tampoc no soluciona la insuficient dotació de recursos financers i de personal amb els que raonablement es pot comptar amb l'actual sistema de finançament, i hi ha una llacuna insondable en quants a millorar les àmplies carències de l'administració pública diferents del nombre d'empleats públics (organització del treball, qualificació del personal i normativa associada).

Per orientar els aturats i interintervenir entre l'oferta i la demanda és imprescindible tenir una estreta relació amb les empreses, una cosa molt allunyada avui en els serveis d'ocupació

L'experiència demostra que la repetició d'un desig de forma parlada o escrita, la millora de l'ocupabilitat de les persones i la productivitat de l'economia, no es converteix en realitat pel mer fet de fer-ho, encara que es reculli en el BOE, si no es compta amb els instruments suficients i adequats, inclòs un entramat institucional sòlid i col·laboratiu entre administracions, que ajudi a millorar el teixit productiu i les oportunitats de les persones per accedir a una ocupació amb la millor remuneració possible, sigui com a assalariat o amb una feina per compte propi.

Com a alternativa, val la pena ressenyar que una gran part de les actuals deficiències de les polítiques actives d'ocupació podrien solucionar-se sense canvis normatius, escometent una modernització de les eines utilitzades per accedir a i processar la informació existent sobre el mercat laboral a qualsevol nivell territorial, millorant l'organització dels serveis d'ocupació i potenciant els seus mitjans materials i humans, i amb uns programes de formació i incentius per a l'ocupació ajustats a les necessitats reals del teixit productiu i les possibilitats de les persones.

Els empleats dels serveis públics d'ocupació s'han de sentir útils a la societat donant bones prestacions a la societat que millorin la vida de les persones. Per a això és necessari disposar de molta informació de les persones aturades i del teixit productiu; una informació que pugui ser aparellada en un adequat procés de perfilat per enviar les empreses les persones idònies.

M'agradaria equivocar-me, però no crec que les noves normes ajudin a millorar els serveis públics d'ocupació en haver oblidat un dels temes principals: per orientar els aturats i intervenir entre l'oferta i la demanda és imprescindible tenir una estreta relació amb les empreses, una cosa molt allunyada de la realitat actual en els serveis d'ocupació.