Sovint, les polítiques públiques confonen la ciència amb la innovació, un error greu però comú.

La idea és senzilla: si estiguéssim sols, crear nova ciència implicaria que aquesta s'aplicaria directament i es transformaria en innovació. Algú trobaria la manera de fer-se ric amb aquell nou invent, transformant-lo en productes i serveis que canviïn les nostres vides i capturin valor pel camí.

El problema és que no estem sols...

Bé, tot i que no estem sols, podríeu pensar que qui està més a prop se’n pot aprofitar més fàcilment que qui està lluny. Però no és així.

El primer problema és que la ciència, especialment la creada per organitzacions públiques o universitats, és global, lliure i gratuïta. Tot es publica i està a l’abast de tothom. Transformar-la en innovació, però, no és gratis. Requereix un ecosistema d’empreses, capital, emprenedors i tota una infraestructura per convertir aquell descobriment en brut en un producte comercial, millorant-lo, integrant-lo en una distribució global o creant-ne una i fent suficient soroll perquè tu el vulguis utilitzar.

Qui se n’aprofita de la ciència, doncs? Aquell que té un ecosistema d’innovació preparat, àgil i capaç de transformar aquelles idees en productes i serveis concrets.

On són aquests ecosistemes? Als EUA, a la Xina, arreu del món... Concretament, les grans multinacionals i també els organismes públics d’innovació d’alguns països han interioritzat molt bé les idees de la Innovació Oberta i exploren constantment noves idees i productes arreu. També han distribuït els seus centres de recerca al llarg del planeta per capturar amb més facilitat les diferències salarials i fer competir un centre amb un altre. Així, capturen aquella ciència i la transformen en innovació.

Quina és la paradoxa?

Que la ciència subvencionada amb diners públics, amb la intenció de millorar la qualitat de vida d’un territori, acaba capturada per ecosistemes més preparats molt lluny d’aquest territori.

No queda res per qui ho ha subvencionat? Sí, òbviament les externalitats, els científics que han fet aquesta tasca, la recerca produïda... però la major part de la captura de valor va a qui té l’ecosistema més preparat per fer-ho. Avui en dia, especialment les grans empreses i el sector públic dels EUA i la Xina.

Això provoca que les polítiques de ciència, per si soles, ja no condueixin a la prosperitat d’un territori per una simple raó: no estem sols.

Tradicionalment, les polítiques de ciència se centren en la creació de talent excel·lent, projectes de gran envergadura i àrees geogràfiques on aquest talent i aquests projectes es recombinin i xoquin creant-ne de nous. També sabem des de fa dècades la importància d’estar connectats amb els hubs de ciència globals. Sense connexions extenses, de llarga durada i sòlides, serà molt difícil produir res rellevant.

Les polítiques d’innovació són, però, una altra cosa.

No importa gaire si la idea ha nascut a prop de casa o a milers de quilòmetres de distància; el que importa és la capacitat de materialitzar-la en un producte o servei amb impacte que sigui àmpliament adoptat.

Per això és tan important la intensitat competitiva de les empreses existents, la seva capacitat directa o mitjançant organitzacions intermediàries d’adoptar i assimilar noves propostes i la capacitat de crear nou teixit en forma de startups.

Aquestes són les infraestructures bàsiques de la innovació. Ens importa la seva capacitat, però sobretot les seves dinàmiques, perquè es tracta de capturar noves idees, vinguin d’on vinguin, materialitzar-les i crear impacte global.

El lligam entre les polítiques de ciència i les polítiques d’innovació que existia fa dècades ja no existeix, només queden les externalitats.

Per això, les polítiques d’innovació se centren en l’ecosistema, la seva rapidesa i capacitat d’adoptar noves idees, mentre que les de recerca se centren en la creació de capacitats.

El problema europeu, espanyol i català és la innovació. La paradoxa europea és la d’un continent que fa molta i bona recerca, però la innovació, la captura de valor, es fa fora perquè no és capaç d’innovar.

Aquest és el principal problema a resoldre en polítiques d’innovació. La ciència és molt important, però també ho és que creï valor en el territori que la paga.

Recordeu una cosa, no estem sols!