Quan parlem de polítiques d’innovació, el primer que mirem és el percentatge d’inversió sobre el PIB. Fa anys que el comentari és el mateix: si bé la recomanació europea és arribar al 3%, només cinc estats la compleixen. Els Estats Units inverteixen un 3,5%, el Japó un 3,3%, la Xina un 2,4% i Europa un 2,2%. Espanya es queda al voltant de l’1,4%. Aquest any, gràcies als fons Next Generation, ha augmentat una mica; menys del que esperàvem, però ha augmentat. Ara bé, ha mogut l’agulla de la innovació? La resposta unànime és NO.

La llista de problemes és gairebé interminable i canvia poc d’una dècada a l’altra. La manca de capacitat per transformar la recerca en innovació —la coneguda Paradoxa Europea— i les dificultats que posa l’administració a tots els nivells són factors clau. Això inclou des de la regulació fins a la seva capacitat de ser motor d’adopció, passant pels estímuls fiscals i la rapidesa administrativa. L’“Estat innovador” del qual sovint parlem els europeus és, en realitat, un estat molt eficient a l’hora de crear anticossos contra qualsevol intent d’innovar.

Us imagineu un OpenAI europeu? Aquest nivell de dinamisme, accés al talent, diners i facilitat de crear projectes no sembla factible a Europa

També cal mencionar la baixa intensitat competitiva dels països i regions com la Unió Europea. A Europa, la competició acostuma a ser més local, petita i regulada. Les barreres d’entrada són importants i la capacitat d’escalar és baixa. Us imagineu un OpenAI europeu? Una empresa que, en poc més de 5-7 anys, passa del no res a valdre 1 trilió de dòlars, com pot arribar aviat. Ben segur que no. Aquest nivell de dinamisme, accés al talent, als diners i a la facilitat de crear projectes no sembla factible a Europa.

El món es mou a aquesta velocitat; si no som capaços de seguir-lo, simplement quedarem despenjats, amb tot el que això implica per a la prosperitat, la llibertat, les polítiques socials i la capacitat de decisió.

Problemes estructurals

Si ens fixem en tota la llista de problemes mencionats —i molts més que en falten—, veurem que tots són problemes estructurals. Són problemes que no es solucionen amb diners i que, fins i tot, els diners poden contribuir a agreujar. Aquests problemes estan relacionats amb els incentius i l’estructura organitzativa que els alinea.

Posem un exemple simple, encara que simplista: si la promoció a les universitats es basa en la quantitat de “papers” publicats a diferents nivells de qualitat de les revistes, independentment del seu impacte, no ens podem sorprendre que els professors universitaris dediquin poc temps a crear empreses o a fer scale-up de pimes. Si ho fessin, no progressarien dins del sistema universitari, que no valora formalment aquests esforços.

Cal afrontar els problemes reals, els estructurals, els que són difícils de resoldre. Hem de deixar de perseguir solucions màgiques

Aquest exemple il·lustra la importància d’alinear incentius amb objectius. Quan estan desalineats, alguns professionals aniran més enllà de les fites de l’organització per assolir-ne de socials. Però si aconseguir les fites de l’organització esdevé complicat, o si les fites socials es perceben com un esforç inútil, les abandonaran.

Què estem mesurant?

En innovació, sovint només es mesura l’esforç pressupostari. Darrere d’això hi ha la creença que, encara que hi hagi molts altres factors, millorar aquesta variable millorarà el resultat. Però aquesta creença només és certa quan els objectius estan alineats i l’organització és eficient.

Fixem-nos en un exemple proper: creieu que, si dotéssim l’administració de justícia amb molts més diners, sense canviar-ne procediments, incentius i estructura organitzativa, milloraríem res? Probablement tots estarem d’acord que no milloraríem gaire l’actual status quo. Doncs el mateix passa amb la innovació.

Canviar de perspectiva

Seguir centrant-nos en el percentatge d’inversió en innovació sobre el PIB és sovint una manera de defugir els problemes reals. Aquests problemes estructurals són els que podem i hem de solucionar. Insistir en un tipus de problema on el marge d’actuació és molt menor no només és poc útil, sinó que, fins i tot, si el solucionéssim, no ens faria avançar gaire.

Cal afrontar els problemes reals, els estructurals, els que són difícils de resoldre. Hem de deixar de perseguir solucions màgiques que finalment mai ho són.