Gestionar l’escassetat és una de les funcions essencials de la política, l’economia i la gestió empresarial. Totes tres disciplines comparteixen un nucli comú: l’assignació de recursos limitats. Tanmateix, la política sovint sembla viure d’esquena a aquesta realitat, operant com si els recursos fossin infinits. S’anuncien accions múltiples sense prioritzar, es promet fer més amb tot sense renunciar a res, com si no existís el cost d’oportunitat. Això genera una paradoxa recurrent: si era tan fàcil, per què no es va fer abans?

Un àmbit paradigmàtic d’aquesta contradicció és el de l’habitatge. Davant una oferta escassa i uns preus desbocats, molts governs han optat per limitar la demanda. Prohibir els pisos turístics, restringir el lloguer de temporada, vetar Airbnb o dificultar l'accés a llogaters temporals són exemples habituals. Aquesta aproximació és políticament rendible: genera titulars immediats, fa sensació de control i sovint transmet la idea —equivocada— que es protegeix la ciutadania davant "agents externs".

Però a economia, res és gratis. Reduir la demanda significa, en la pràctica, eliminar activitats econòmiques. I eliminar activitat significa reduir el PIB, disminuir la riquesa generada i eliminar oportunitats. L’impacte no és només directe. És sistèmic. Per exemple, els estudiants estrangers que ocupen pisos de lloguer temporal són, de fet, una exportació: aporten ingressos, mantenen ocupades places universitàries, sustenten serveis locals i contribueixen al dinamisme econòmic. Tallar aquest flux perjudica no només el mercat immobiliari, sinó també l’ecosistema acadèmic, el comerç de barri i l’atracció de talent.

Les polítiques de demanda generen titulars immediats, però no resolen els problemes de fons. Només ampliant l’oferta, amb visió de llarg termini, podrem construir una societat més pròspera i resilient

El gran problema d’aquestes polítiques és que no resolen el problema de fons. Un cop s’han prohibit els pisos turístics i restringit el lloguer temporal, la manca d’habitatge continua. L’elefant continua estant a l’habitació. Els preus no baixen significativament, la demanda insatisfeta persisteix i els sous locals continuen sent massa baixos per fer front a uns costos de vida cada cop més globals. A més, aquestes intervencions sobre la demanda tenen rendiments decreixents: cada nova regulació té un impacte menor i genera més distorsions. Per exemple, mentre prohibir pisos turístics problemàtics pot alleugerir conflictes veïnals, dificultar l’arribada de professionals i estudiants estrangers a ciutats amb vocació d’hub internacional fa més mal que bé.

L’alternativa existeix i és coneguda: les polítiques d’oferta. Aquestes, en lloc de repartir millor l’escassetat, amplien la capacitat del sistema. Generen riquesa, milloren el benestar col·lectiu i obren la porta a un futur més pròsper. Aplicades a l’habitatge, vol dir construir més pisos, fomentar la rehabilitació, requalificar sòl, incentivar la inversió en lloguer assequible o afavorir la col·laboració público-privada. A Rodalies, significa més infraestructures, trens més freqüents i fiables, i gestió eficient. A l’energia, vol dir apostar per fonts renovables, xarxes intel·ligents i sobirania tecnològica. A la IA generativa, vol dir capacitar el talent, invertir en centres de recerca i construir ecosistemes digitals que puguin transformar recerca en innovació i incrementin el PIB real per capita.

Ara bé, les polítiques d’oferta tenen tres grans obstacles:

  1. No són immediates
    Necessiten temps. Construir habitatge públic, desenvolupar infraestructures o formar especialistes en IA no es fa en sis mesos. Són polítiques de maduració lenta, amb efectes profunds però diferits. I això topa amb l’ansietat del cicle electoral curt, on els resultats han de ser visibles en un termini de legislatura. Sempre hi haurà qui dirà que és massa poc i massa tard.
  2. Requereixen visió de país i acords a llarg termini
    Perquè les polítiques d’oferta funcionin, calen pactes transversals que sobrevisquin governs. És un dels grans dèficits de les democràcies occidentals: la incapacitat d’acordar projectes de país duradors. A moltes economies asiàtiques, en canvi, això és possible. Es fixen prioritats nacionals —energia, educació, infraestructures, tecnologia— i es despleguen durant dècades. Aquí, en canvi, tot es redueix a cicles de quatre anys (menys un d’eleccions).
  3. Cal una administració orientada a resultats
    Una administració pública eficaç ha de tenir incentius alineats amb els objectius de país. A Corea del Sud, Singapur o la Xina, la promoció dels funcionaris depèn del compliment d’objectius concrets (KPIs). Això assegura l’alineament entre els interessos individuals i col·lectius. A Europa, en canvi, la carrera administrativa sovint es basa en l’antiguitat o en mecanismes burocràtics desconnectats del resultat final.

El cas xinès és paradigmàtic. Amb el pla Made in China 2025, el govern va establir una agenda d'objectius ambiciosos: liderar la producció d'automòbils, de bateries, d'electrònica, de biotecnologia i d'intel·ligència artificial. Per fer-ho, va crear desenes de marques locals, va subvencionar l'R+D, va protegir els mercats interiors, va imposar transferència tecnològica i va establir aliances amb universitats. Fins i tot va trencar la norma tradicional de requerir un soci local permetent que Tesla s’instal·lés de forma independent. El resultat? Tesla ha deixat de ser líder a la Xina. Avui ho és BYD, una empresa local amb millor tecnologia i capacitat de producció.

Aquest model —amb totes les seves ombres— mostra que l’èxit no ha vingut de limitar la demanda, sinó d’augmentar i transformar l’oferta. El somni xinès d’una societat d’abundància no s’ha construït prohibint, sinó produint. I ara, amb la IA i la robòtica a tocar, aquest somni esdevé també una oportunitat global.

Però només la convertirem en realitat si som capaços d’incrementar la nostra oferta de béns i serveis, tant públics com privats. Construir és més difícil que repartir. Però és l’únic camí cap a un futur millor.

Repartir l’escassetat mai ha estat una fórmula d’èxit per a cap societat. Augmentar l’abundància, sí!