A partir de tot el que sabem, podem anticipar que l’acord del govern de l’Estat amb el sobiranisme català per a la investidura de Pedro Sánchez, almenys en la part que correspon al finançament, sembla prou positiu. He d'entendre que es tracta, d'entrada, d'un pacte singular per a Catalunya, que obre la via a un nou modus de finançar l’autonomia catalana (aquesta és la carta exhibida per ERC). Que ha de concretar-se i ser extensible, si es vol, a un model addicional al preexistent per a les comunitats autònomes que s’hi vulguin acollir (la carta que exhibirà el PSOE). Tot plegat, ho podrem valorar com un èxit, ja que trenca el règim comú, que fins ara ha avortat qualsevol millora del finançament per a Catalunya. Si no és així, l'avenç serà minso i poc robust.

He dit moltes vegades —i fins i tot he fet aixecar acta en el vot particular formulat per mi mateix com a representant de les Balears en la darrera Comissió per a la reforma del sistema de finançament— que si no s’obria una via alternativa a l’actual del règim comú, seria impossible encaixar la reivindicació catalana. Amb l’acord que s'intueix, i en la mesura que es faci extensiu, es recuperen les dues vies que ja preveia la Constitució: la de nacionalitats i de regions del Títol VIII. I és que l’Espanya plural no vol dir només un equilibri entre competències centrals i descentralitzades, sinó també el reconeixement que la geografia espanyola inclou territoris amb distinta voluntat d’autogovern.

Inclou comunitats que amb la descentralització actual en tenen prou, i fins i tot els en sobra (així ho diuen reiteradament les enquestes del CIS), mentre que altres aspiren a una autonomia més gran. A les primeres, l’actual model, en què l’Estat arreplega gairebé tots els ingressos i transfereix recursos d’acord amb una estimació de necessitats de despesa que fa al Consell de Política Fiscal i Financera on té majoria, ja els hi va bé; que el govern central assumeixi els costos de la responsabilitat fiscal i que assigni als governs regionals els beneficis de la despesa. Altres, certament, visualitzen la cotilla del règim comú, el cafè per a tothom que representa, quelcom no desitjable. Semblen disposades a sortir-se’n al cost de jugar-se-la a una responsabilitat fiscal més gran per acabar amb el "qui no plora no mama" actual.

El govern central ja té preparada l’argumentació contra els qui parlin de discriminació i desigualtat, proposant que aquest nou ‘model’ —més basat en la capacitat fiscal— sigui extensible a totes les comunitats que vulguin

La reivindicació catalana, que ara es contempla, ha entrat reiteradament de la mà dels arguments de l’asimetria federal i la bilateralitat. I sembla que ara el govern de l’Estat està disposat a considerar-los. Ho fa, segur, com es diu, fent de la necessitat virtut, perquè ja els dic jo que voluntarietat i ganes d’entomar aquesta solució no n’ha tingut mai; des de la meva experiència, almenys, en els diversos comitès de reforma del finançament en què he participat. Però noteu, per altra banda, que el reconeixement singular no cal fer-lo exclusiu a la bilateralitat catalana. Anticipo que el govern central ja té preparada l’argumentació contra els qui parlin de discriminació i desigualtat, proposant que aquest nou ‘model’ —més basat en la capacitat fiscal per la banda dels ingressos que en les necessitats per la banda de la despesa— sigui extensible a totes aquelles comunitats que hi vulguin optar. Més autonomia i més risc fiscal com a antídot a la comoditat de la despesa pidolada. Passin i escullin. I pot passar que algunes comunitats governades pel PP s’hi apuntin... i s’esvaeixi així la suposada prerrogativa catalana.

Pel que fa a la condonació del deute, per l'estil. Certament, alguns es queixaran d’aquesta absorció estatal del deute autonòmic, que empitjorarà, diran, el compliment macroeconòmic de les regles fiscals. Això és un poc eufemístic, ja que crec que els mercats tenen més que descomptat qui és l’últim tenidor del deute autonòmic, especialment en el marc del model de finançament autonòmic actual, amb una autonomia tributària tan escassa. No crec que vegem, per això, un augment de la prima de risc del deute espanyol. Altres es queixaran del risc moral que aquesta mesura conté, ja que, suposadament, premia els que més havien gastat per sobre dels propis ingressos. Aquí el tema rau en quina regla s’estableix per distribuir aquesta condonació parcial. Una possibilitat consisteix a computar el diferencial produït entre ingressos i despeses arran de la crisi del 2008, i el retall de despeses a raó del desequilibri vertical entre els recursos financers transferits (l’Estat els reduïa per salvar els seus propis objectius de dèficit) i la pressió mitjana sobre la despesa social que carregava la crisi a les espatlles de les comunitats autònomes. Per tant, una indicació d’allò que "havia de poder ser i no fou" i que qui menys va retallar despesa, més va cobrir amb dèficits i deute. Fins que aparegué el Fons de Liquiditat Autonòmica. Aquest càlcul pot ser imperfecte, però a partir de la quantia relativa que es doni en el pacte d’investidura per a Catalunya (entorn d’un 20%), serà estès a les altres comunitats. Com que el PP té algunes comunitats autònomes molt mal finançades, ben segur que acceptarà amb la boca petita l’acord per salvar els mobles. I les més agosarades, amb aquesta lleva, intentaran tornar al mercat de capitals.

Com que el PP té algunes comunitats molt mal finançades, ben segur que acceptarà l'acord amb la boca petita per salvar els mobles

De manera que tot allò que ara sembla privilegi assolit pels catalans és quelcom extrapolable a altres a qui els pugui interessar acollir-s’hi. Com sempre, la recança i la literatura anticatalana s'engreixaran, però s’acabarà afavorint altres comunitats autònomes que se’n beneficiarien. Una història coneguda, certament, però que tindrà dues virtuts: haurà trencat el règim comú, fins ara forçós per a totes les comunitats autònomes, i, amb un poc de voluntat, aquest nou pacte fiscal podria aproximar el règim foral a les comunitats “mortals”, per la via de baixar-lo del cel i posar-li els peus a terra, havent de participar d’uns mínims de solidaritat. Està clar, això si els partits bascos no sobreponderen, de nou, els seus vots respecte dels catalans.

I pel que fa a taponar part del dèficit fiscal, més enllà de les mesures anteriors, l’Estat es reservarà l’acció directa de les seves inversions sobre el territori, que lluirà tan poc com pugui respecte de la resta de les comunitats, i que per als partits catalans serviran com a sensors per al manteniment o no del pacte de legislatura.