Fa unes setmanes en aquestes línies analitzava l’autonomia estratègica com a via que té la Unió Europea per afrontar els reptes i les amenaces dels propers anys, i com aquesta s’havia estès des de la defensa i seguretat a molts altres camps. Centrant-nos específicament en l’autonomia estratègica focalitzada en l’economia, un dels àmbits que té i que tindrà un interès creixent és la manca de primeres matèries, components bàsics i energies que pateix la Unió Europea. De fet, en el complex marc geopolític actual, la supervivència i la sobirania econòmica del continent comunitari depenen d’assegurar el subministrament d’aquests béns.  

Un aspecte cabdal en aquesta tessitura és l’escanyament que palesa la Unió Europea de primeres matèries que són crucials per a l’economia i la indústria comunitàries, per la qual cosa el fàcil accés a elles és objecte de preocupació creixent. Europa només produeix al voltant del 5% dels minerals mundials, enfront del 60% del continent africà, i en les darreres dècades aquesta rellevància ha disminuït significativament. D’entre aquestes es pot esmentar les anomenades “primeres matèries fonamentals”, que són aquelles molt importants, que escassegen o no existeixen al continent comunitari, que són importades de tercers països i que presenten alts riscs en el seu subministrament, cosa que s’agreuja pel fet que en nombrosos casos les taxes de substitució i de reciclatge són baixes, i que, a més, estan registrant i registraran un fort augment de la demanda a causa de les transicions verda i digital. 

Dependència i vulnerabilitat són els qualificatius més oportuns per definir la situació comunitària en aquest sentit, i per afrontar-los davant la possibilitat que tercers països utilitzin això, reduint l’oferta o apujant els preus, la Unió Europea ha posat en marxa mesures que intenten configurar una estratègia de seguretat econòmica i que persegueix una relativa autonomia. Aquesta aborda, entre d’altres, els fluxos d’inversió, les xarxes de subministrament sensibles, les exportacions/importacions de béns crítics, o les cadenes de proveïment per a materials i tecnologies bàsics per a la digitalització i la sostenibilitat.

La UE palesa un escanyament de primeres matèries que són crucials per a l’economia i la indústria comunitàries

L’any 2008 s’aprova la Iniciativa de Matèries Primes, encaminada a identificar i seguir l’accés a aquestes. Més tard, la Comissió Europea comença el 2011 a avaluar la criticitat per al continent comunitari d’un grup ampli de matèries no energètiques i no agràries i, així, inicia l’elaboració cada tres anys d’un llistat de primeres matèries sensibles per a la Unió Europea en base a la seva importància econòmica i al seu risc d’aprovisionament, llistat que amb el pas del temps ha augmentat pel que fa a nombre de materials (de 14 el 2011 a 34 el 2023), bona part d’ells estretament lligats a les tecnologies noves i a les tecnologies netes. Alguns exemples: terres rares en imants; liti, cobalt i níquel en bateries de vehicles elèctrics; gal·li en panells solars; bor en turbines eòliques; metall de silici en semiconductors; titani i wolframi en defensa i espai; magnesi i escandi en avions; i tungstè en vibració de telèfons mòbils.

A tot l’anterior cal afegir que l’oferta de nombroses d’aquestes primeres matèries fonamentals està molt concentrada en pocs països, alguns d’ells políticament inestables i que presenten greus problemes en el seu subministrament. El 63% del cobalt de les bateries que consumeix la Unió Europea s’extrau de la República del Congo, el 97% del magnesi de la Xina, el 99% del bor de Turquia, el 94% del ruteni, el 93% de l’iridi i el 71% del platí de Sud-àfrica, el 79% del liti de Xile, el 71% del fòsfor de Kazakhstan i el 63% de l’alumini (bauxita) de Guinea, mentre que la totalitat de les terres rares per a imants permanents es refina a la Xina. No es tracta tan sols dels llocs d’extracció sinó, també, dels indrets en els quals es concentra la resta de les cadenes de valor, com el processament o la fabricació i el reciclatge, i en aquest cas la Xina esdevé líder mundial en molts materials, com per exemple les bateries per a vehicles elèctrics. 

L’any 2017 es crea l’Aliança Europea de Bateries i el 2020 s’anuncia la posada en marxa de l’Aliança Europea de Matèries Primeres (ERMA), constituïda per associacions empresarials i governs per facilitar l’accés a 30 materials crítics, per la via d’augmentar la producció, el reciclatge i la cerca de proveïdors no comunitaris de confiança.

L’oferta de nombroses primeres matèries fonamentals està molt concentrada en pocs països, alguns d’ells políticament inestables

En el mes de març del 2024 el Consell Europeu aprova el Reglament de Primeres Matèries Fonamentals, com a resposta als riscs de subministrament de materials bàsics i amb l’objectiu de garantir l’accés comunitari a un proveïment segur i sostenible d’aquests béns al llarg de tota la cadena de valor, reduint la dependència de les importacions i consolidant la resiliència de les xarxes de subministrament, i poder complir amb els objectius digitals i verds, així com de competitivitat i de mercat únic. A més, es tracta de primeres matèries que registraran un creixement exponencial els propers anys amb l’avenç de la transició ecològica.

A tall il·lustratiu, les necessitats de níquel es poden multiplicar per 16, les de coure per 10,2 i les d’alumini per 6,4. El Reglament diferencia entre “primeres matèries fonamentals” (34) i “primeres matèries estratègiques” (17), aquestes últimes crucials per a les transicions verda i digital i per a la defensa i l’espai. Estableix les següents actuacions: fixar paràmetres de referència per a enfortir les capacitats nacionals al llarg de la cadena de valor fins al 2030 (un 10% de les necessitats anuals es cobriran amb extracció local, un 40% amb transformació interna i un 25% amb reciclatge); diversificar les importacions, establint que com a màxim un 65% del consum de cada material estratègic en qualsevol fase de processat hauria de provenir d’un tercer país concret; reforçar les cadenes de valor, des de la mineria fins al reciclatge (més exploració, concessió de permisos en uns terminis màxims, accés al finançament…); millorar la resistència front pertorbacions de subministrament (seguiment, reserves, inversió, avaluació de riscs…); invertir en recerca, innovació i capacitats; i promoure una economia circular de materials fonamentals (reciclatge, mercat secundari…).

A més, cada país haurà d’elaborar un Programa Nacional d’Exploració de Primeres Matèries Fonamentals. Val a dir que Europa disposa de reserves en alguns materials (liti, cobalt, terres rares…), però existeixen encara massa obstacles per a la seva explotació (poc atractiu per inversors, alt cost financer, escassa acceptació social, elevats tràmits i obstacles burocràtics, poca mà d’obra especialitzada…).

Europa disposa de reserves en alguns materials, però existeixen encara massa obstacles per a la seva explotació

Paral·lelament, i sent conscients de la rellevància del comerç internacional i de la diversificació de les fonts de subministrament, la Unió Europea cerca associacions amb els mercats emergents i les economies en desenvolupament, recolzant-se financerament per exemple en l’anomenat Global Gateway -iniciativa que pretén realitzar grans inversions en determinats sectors i a nivell mundial- i, alhora, intensifica les accions comercials (creació d’un Club de Primeres Matèries Fonamentals, enfortiment de l’Organització Mundial del Comerç, ampliació de la xarxa d’acords d’inversió…), treballant amb socis de confiança. Aquesta voluntat d’establir aliances internacionals en primeres matèries ha conduït a la Unió Europea a signar acords amb diversos països (Canadà, Ucraïna, Kazakhstan, Namíbia…), així com a impulsar fòrums multilaterals especialitzats.

En aquest context cal esmentar dos aspectes rellevants pel que fa a Espanya. Primer, que disposa d’importants potencialitats en mineria, amb jaciments i reserves significatives de certs materials (estronci, magnesita, coure, plom, wolframi…), en molts casos esperant a ser explotades, cosa que situa l’Estat en un bon posicionament en el marc comunitari, tot i que necessita una política específica activa al respecte (normativa, preus energètics, burocràcia, finançament, tecnologia…). I, segon, que el govern espanyol ha incorporat l’interès per l’autonomia estratègica i la seguretat econòmica entre les seves prioritats. Així es recull, per exemple, al projecte de Llei d’Indústria i Autonomia Estratègica aprovat recentment pel Consell de Ministres.