L’actualitat econòmica i política a Espanya continua sent protagonitzada per múltiples fronts que s’arrosseguen des de lluny, i que res porta a pensar que s’hagin d’alleugerir, ans al contrari. La pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats ha patit una accelerada degradació a causa de les pressions inflacionàries dels darrers dos anys, amb les honroses excepcions dels pensionistes —que han vist les pensions actualitzades amb l’IPC— i els salaris públics, que han crescut a un ritme més alt que els privats. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu, juntament amb la creativitat reguladora i la nul·la voluntat política d’augmentar el parc públic d’habitatge, ha desembocat en una crisi sense precedents de disponibilitat i capacitat d’accés als pisos de lloguer. Tot plegat ha creat un risc real de patir problemàtiques socials greus, especialment a l’estrat de la població que es movia perillosament a prop del llindar de la pobresa i que, amb aquestes pressions inflacionàries, queda dins d’un equilibri entre renda i despeses perillosament vulnerable.

Aconseguir un enriquiment col·lectiu no és una tasca fàcil. Fer que els conciutadans tinguin salaris reals més elevats, o fer que el cost de viure sigui més assequible, són objectius tan senzills conceptualment com complicats d’assolir. El govern espanyol ha optat per ignorar la complexitat d’aquestes qüestions, evitant estirar el fil de les seves causes fins a arribar a l’arrel dels problemes, i ha proposat solucions superficials, que són pur maquillatge i que no han fet més que agreujar les circumstàncies.

El govern espanyol proposa solucions superficials a la pèrdua de poder adquisitiu, que són pur maquillatge i agreugen el problema

La primera solució màgica que ha proposat el govern espanyol per alleujar la crisi de poder adquisitiu ha estat el topall per llei del preu dels lloguers. Com que l’empobriment col·lectiu, sumat a les barreres per construir nou habitatge, crea una tempesta perfecta que impulsa els preus de l’habitatge existent cap amunt, cap problema: fixem un topall per llei. Com era evident, l’economia no hi entén, de dreceres, i aquest plantejament estrambòtic només ha servit per destruir l’oferta existent, que ja era escassa: a la ciutat de Girona, un de cada quatre pisos de lloguer va desaparèixer durant les quatre setmanes posteriors a l’aprovació del topall de preus. El mercat ha evolucionat cap a la compravenda, on no és tan senzill fixar preus màxims per decret.

La segona de les solucions màgiques ha estat l’augment de l’SMI. El plantejament és similar al descrit en el cas dels lloguers: com que l’evolució orgànica, natural, no va cap a on voldrien els líders polítics del nostre país, se sobreescriu la dinàmica d’oferta, demanda i preus i es força l’equilibri que ens interessa. Forçar un SMI relativament elevat per decret genera dos efectes: d'una banda, pot situar-se per sobre de la productivitat de les feines a la part baixa de l’espectre laboral, la qual cosa provocarà la destrucció d’aquestes posicions perquè entrarien en zona de pèrdua directa (el cost supera l’ingrés).

D'altra banda, i abans que això passi, la part baixa del mercat laboral probablement intenta transvasar algunes de les retribucions cap a l’economia submergida per esquivar aquestes limitacions. Així és com un país com Espanya arriba a tenir pràcticament un 16% del PIB vinculat a activitats en economia submergida, o dit d’una altra manera, un de cada sis euros que es mouen al nostre país està sense declarar.  

El nombre d’hores no treballades a causa de l’absentisme laboral ha augmentat un 63% des del 2019

El plantejament de les revisions de l’SMI ha provocat pressions de costos a les empreses espanyoles, ja ofegades per un bonisme desmesurat entorn de l’absentisme laboral. Per solucionar aquest problema, agreujat per les mateixes polítiques esmentades, es col·loca ara el pegat de la flexibilitat de les baixes laborals. Però aquesta solució reactiva no farà desaparèixer el problema de fons, que té un enorme abast: de mitjana, 1,5 milions de treballadors falten diàriament al seu lloc de treball a Espanya, la qual cosa costa 37.000 milions anuals a les empreses, segons dades de Foment del Treball. En poc més d’un any, el nombre d’hores no treballades a causa de l’absentisme laboral ha augmentat en un 12%, i ja portem un 63% de creixement acumulat de l’absentisme des del 2019. La tendència és lineal, i no sembla que res ni ningú la pugui aturar. En un país on ja es perden 400 milions de jornades laborals a l’any per baixes mèdiques, i on aquesta tendència creix de manera desenfrenada, la productivitat no pot tenir bons registres ni una evolució positiva.

Tots aquests pedaços ataquen de manera independent algunes qüestions que són, en realitat, conseqüències d’una mateixa causa: la baixa productivitat. Els salaris espanyols són molt baixos en comparació amb els veïns europeus, perquè la productivitat és extraordinàriament minsa. Les escandaloses xifres d’absentisme empitjoren la situació, i la flexibilització de les baixes laborals és tan sols un reconeixement del problema sense la valentia d’atacar-lo de veritat. Els problemes d’accés a l’habitatge i als béns bàsics, com els aliments, són tan sols una derivada dels salaris baixos.

Faríem bé de deixar de fer-nos trampes al solitari i no començar la casa per la teulada: si se soluciona el dèficit de productivitat de les empreses espanyoles, augmentarem el nivell salarial uns quants esglaons i caldrà tornar a plantejar forts augments del salari mínim, o aplicar un topall dels preus de lloguer per llei, així com flexibilitzar les baixes laborals o tirar endavant el projecte de l’observatori dels marges empresarials. Creieu que s’aconseguirà reunir la valentia necessària per fer aquest pas?