La productivitat d’Espanya (i de Catalunya) continuen situant-se a la cua dels països de la Unió Europea. En un recent informe del Banc d’Espanya, es va posar de manifest que, tot i que el PIB per habitant espanyol continua creixent, hi ha una bretxa d’un 17% entre l’europeu i el nacional. A més, tot i que en termes absoluts, la riquesa global va augmentant, la productivitat mitjana per habitant és menor que anteriorment. Això es pot atribuir, entre altres factors, a l’elevat nombre de llocs de treball a temps parcial i en sectors amb poc valor afegit; i a les elevades taxes d’atur; fet que seria desitjable revertir si ens volem situar al capdavant de les economies d’Europa.

I com ho podríem fer? D’entre els múltiples factors que contribueixen a la productivitat estatal, és ben sabut que el sector de la recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i) es defineix sovint com el motor econòmic d’un país. I aquí és on radica el problema espanyol.

És ben cert que a Espanya es realitza investigació científica puntera, gràcies al talent generat en l’àmbit nacional i al finançament per part d’entitats filantròpiques, empreses privades i fundacions sense ànim de lucre. Si ens fixem, per exemple, només en la investigació en biomedicina, trobem referents reconeguts mundialment, com l’oncòleg Manel Esteller o l’embriòloga Anna Veiga. Però, tot i l’innegable capital humà, no podem competir com a país amb una inversió pública menor de l’1,5% en R+D+i, amb altres països, com els Estats Units o França, on el percentatge de la inversió en ciència representa més del 5% del PIB. És evident, doncs, que la inversió pública espanyola en ciència és ínfima si es compara amb altres països amb productivitats molt més elevades. Ens hem de remuntar gairebé a principis de segle per poder trobar un increment de la inversió pública, ja que el finançament basal estatal està congelat des del 2002. I això té un impacte negatiu directe sobre la productivitat.

Així doncs, és imprescindible i urgent que s’adoptin mesures per revertir aquesta anomalia que impedeix que el país pugui ser competitiu, no només en termes de R+D+i, sinó també a nivells de productivitat estatal. Però per què la inversió pública en ciència és tan minsa? Entre les diferents raons, ens trobem amb un problema social. Potser per qüestions culturals, o simplement per la inèrcia dels últims anys, la nostra societat cada vegada està menys basada en la meritocràcia, més aviat al contrari. Tendim a voler no ressaltar entre la majoria. Preferim sentir-nos part d’un grup i no pas destacar per ser més eficient, més productiu o més treballador. Personalment, no crec que aquest sigui un problema de l’àmbit científic, on sí que hi ha ambicions i desig de ressaltar per sobre dels altres. Però no són pas els científics els que defineixen on invertiran els estats. I és que a la societat en general, últimament impera la mediocritat a tots els nivells i sovint s’aparten les persones més eficients i no es valora la productivitat. Només mirant els horaris laborals, per exemple, ens podem adonar de com estem de distants d’Europa en termes de productivitat. És necessari passar més de 10 hores al lloc de treball si amb 5 hores ja tenim la feina feta? Per què valorem més la quantitat de temps que no pas la qualitat (i quantitat) de la feina feta? Escrivint aquestes línies, crec que queda ben palès l’absurditat de la pregunta, però si ens fixem en els llocs de treball, segurament hi ha moltes situacions en les quals valorar les hores al lloc de feina és un dels indicatius que es fan servir per valorar als treballadors, en comptes de la seva productivitat.

En la meva opinió, encara estem lluny dels estàndards europeus i això ens passa factura en termes econòmics. És necessari un canvi de mentalitat, que es pugui després implementar a escala estatal, per tal d’aconseguir que la inversió en R+D+i augmenti fins a assolir els estàndards europeus. Fins que no es canviï aquesta mentalitat i es valori el gran impacte positiu que pot tenir la inversió en R+D+i en la productivitat, no aconseguirem que els òrgans de govern s’adonin de la importància que té i augmentin la inversió en ciència. Només així, tot i que no exclusivament, podrem obtenir l’increment de productivitat anhelat que permetrà un major nivell de benestar global.