Com era allò de “pan para hoy, hambre para mañana”? Doncs això, tapar forats amb plastilina, i qui dia passa any empeny. Aquesta sembla l’única recepta que els nostres polítics posen avui sobre la taula per resoldre l’actual problema de l’habitatge. Tan sols cal agafar les flamants declaracions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, després de les manifestacions sobre l'habitatge que es van produir el diumenge 13 d'octubre al centre de Madrid. Ni més ni menys que l’anunci del “repartiment de dos-cents milions d'euros per a joves en bons de lloguer", i l'impuls d'un "nou reglament per evitar els fraus en contractes d'allotjament turístic i de temporada". Si fa no fa, exactament el mateix que prescriure un parell d’aspirines per curar una infecció de queixal.

Val a dir, si bé els joves són probablement un dels col·lectius més exposat a la precarietat, cada vegada són més les diverses generacions d’espanyols i catalans que es veuen directament impactats per la dificultat d’accedir a un habitatge, i ja sense citar allò de “digne” i “adequat” a què fa referència la nostra santíssima Constitució.

I és que realment la teoria fa patxoca. “Article 47: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació”.

La realitat ens esclata als morros. Massa anys sense fer els deures en habitatge i ara som els ciutadans qui en paguem els plats trencats

La realitat, però, ens esclata als morros. Massa anys sense fer els deures i ara som els ciutadans qui paguem els plats trencats d’una bola de neu que les institucions no han tingut la capacitat o la voluntat de frenar.

Si ens remetem a les dades, segons el baròmetre del CIS publicat aquest passat mes de juny del 2024, la preocupació per l’accés a l’habitatge s’ha disparat fins al segon lloc en la llista de preocupacions de la ciutadania i ha escalat quatre posicions en relació amb el baròmetre del maig del mateix any. Aquesta dada posa de manifest les dificultats creixents d’accés a l’habitatge, tant en règim de propietat com de lloguer, que pateixen determinats col·lectius i cada vegada més zones geogràfiques.

Per descomptat, perquè dir el contrari seria una insensatesa, qualsevol iniciativa en temes d’habitatge és benvinguda, només faltaria. Però caldria deixar de fer-nos trampes al solitari i parlar clar i sense embuts. Algú opina de debò que aquesta ajuda de 250 euros mensuals a menors de 35 anys resoldrà el problema actual de l’habitatge? La complicada equació entre una oferta limitada i una demanda substancialment superior, combinada amb les dificultats per regular el mercat, tal i com es constata a la ciutat de Barcelona malgrat el nou índex de preus de referència, s'acaba traslladant en un indicador clau, els preus.

Cal dotar-nos d'un gran parc públic d'habitatge de lloguer, i això passa per rehabilitació i nova construcció, i s'ha de mobilitzar habitatge buit

Dit això, aquests bons de lloguer per a joves no deixen de ser sinó una tireta amb mercromina quan el que es necessita és una cirurgia d’alta complexitat. És, en definitiva, una mesura a curt termini que, lluny de solucionar el problema estructural de l'accés a l'habitatge, obre la porta a que fons públics basculin a mans de rendistes especuladors, que en cap cas deixaran d’engreixar els preus. Sense oblidar que res no és gratuït. Perquè aquestes ajudes públiques, ja sigui el Bo Cultural Jove, ja sigui el Bo Lloguer Jove, estan sotmeses a tributació com a guanys patrimonials. Per tant, es tracta d’ajuts que el ciutadà haurà de declarar en aquells casos en què estigui obligat a presentar la Declaració de la Renda.

Dissortadament, no hi cap solució màgica i encara menys una solució que posi llum en el curt termini. Cal dotar-nos d'un gran parc públic d'habitatge de lloguer, i això passa per la rehabilitació i per les noves construccions, de la mateixa manera que cal mobilitzar habitatge buit o habitatge que ara mateix està a preus desaforats, combinant la rendibilitat entre els propietaris d'aquests pisos amb la seguretat del lloguer, però també imposant preus socials a l’abast de la ciutadania. Aquest ha de ser el gran objectiu dels nostres dirigents polítics i del sector privat.

El gran repte, però, és gestionar el mentrestant, perquè els carrers comencen a estar inflamats i les promeses dels nostres representants no tan sols són poques i insuficients, sinó que arriben tard i es reben amb escepticisme.

Aixequem la veu, sense por, i exigim mesures que equilibrin oferta i demanda, però sense transgredir el legítim dret a la propietat privada

Sóc sobradament conscient de la magnitud del problema i de la tensió social generalitzada, no en sóc aliena i de fet visc aquest malestar en pròpia pell. Però en cap cas puc compartir les declaracions de Valeria Racu, portaveu del sindicat de llogaters i llogateres de Madrid, quan afirma, i amb aquestes mateixes paraules, “si segueixen pujant els preus, deixarem de pagar i no hi haurà policia, jutjats ni matons per desnonar-nos".

No tot s’hi val. No podem traspassar determinades línies malgrat considerar-nos carregats de raons. Responsabilitzar els propietaris d’un problema estructural de país no és ni de justícia ni la solució a res, ans al contrari, eixampla encara més una escletxa social que divideix el territori en termes de classe i situació socioeconòmica. La dicotomia fàcil “propietaris rics i llogaters pobres”. 

Sóc ferma defensora del dret a la manifestació i a la protesta, sempre, però perdem tota legitimitat quan el nostre clam incentiva a vulnerar un altre dret fonamental com és el dret a la propietat privada.

Dit això, aixequem la veu, sense por, i exigim mesures que equilibrin l'oferta i la demanda d'habitatge, complint amb el dret constitucional d’un habitatge digne i adequat, sense transgredir, en cap cas, el legítim dret a la propietat privada.