Certament, es fa complicat confrontar dia a dia els poders fàctics que es mouen entorn del sistema financer. Saber llegir els corrents de fons potser és una de les ensenyances que em vaig endur dels meus dotze anys com a ‘quota catalana’ al Consell de Govern del Banc d’Espanya. Al sector hi conflueixen gent llesta i ben pagada, per una banda, i quadres directius nomenats políticament, per l’altra (el regulador, el supervisor), la major part dels quals amb evidents aspiracions polítiques.

La responsabilitat dels representants al Consell de Govern era la de fer seguiment de les accions dels quadres de comandament, filtrades primer per la Comissió Executiva, principalment, a la qual alguns no teníem accés. Es tractava tant d’ajudar a fer una bona diagnosi de la salut del sistema financer i de l’economia (des del servei d’estudis del mateix Banc d’Espanya) com de vetllar perquè el regulador no fos capturat pel regulat, com sovint pot passar. I des del Consell de Govern, “a misses dites”, era la meva responsabilitat, com la de tots aquells que han seguit com a ‘quota catalana’, realitzar amb atenció la tasca de custòdia, també, dels interessos de l’economia del país.

No és, la de conseller de Govern, una tasca ben pagada, ni sempre agraïda (les actes del Consell queden soterrades cinquanta anys!), amb dilució dels èxits (així, en el seu dia, amb les reserves anticícliques, quan tot anava bé i el Banc forçava a guardar i no a distribuir guanys, per a quan les coses es torcessin) i singularització dels fracassos (la pandèmia financera que va posar potes enlaire l’economia). Les responsabilitats dels membres no són diàfanes (actes tancades, secret en les deliberacions del Consell), i només les declaracions en mitjans o els articles acadèmics de cadascú en poden ser, avui, eximents.

Renacionalitzar la supervisió no pot ser el camí, per molt que alguns pensin que ho podrien fer millor del que ho ha fet el BCE

Des de la posició, avui, de la rereguarda, interpreto -a risc d’equivocar-me- la tendència a un cert rebuig de la regulació de Frankfurt -que tan bé ha fet, crec jo, a l’estabilitat bancària espanyola, sortint del marasme anterior- en favor d’un retorn a la supervisió de cada Estat. Potser aquest és, en el fons, l'afer que incomoda els quatre governadors que han dirigit la carta a la Comissària europea pels Serveis financers, Estalvis i Inversions; la senyora Maria Luís Albuquerque. Envien la missiva els governadors de França, Espanya, Itàlia i Alemanya. Rebaixar els estàndards regulatoris actuals, com sembla que pregona la carta, amb l’excusa de la simplificació i la igualació amb les condicions dels bancs de fora de la Unió Europea, pot acabar essent, de fet, una forma més de desregulació. Sura, també, la idea d’estalviar certa competència bancària transnacional, protecció incomprensible per a un oligopoli que retorna a xifres rècord de beneficis, per mor que, així, s’assoleixi ‘estabilitat en el sistema financer’.

El to de la carta, que podria subscriure la mateixa patronal bancària, té un tuf de pressió del supervisor cap al legislador, que feta públicament obriria un parany perillós. Renacionalitzar la supervisió no pot ser el camí, per molt que alguns pensin que ho podrien fer millor des de cada país, respecte de com ara ho fa el Banc Central Europeu. Ho dic des del coneixement dels perills d’actuar des de suposats interessos nacionals i fer, per exemple, caure un banc o una caixa si convé. Aquests dies veiem un escàndol més, a la vista de què va passar amb part de la banca andorrana. Recordo perfectament quan em va trucar d’urgència el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernàndez Ordóñez, per comunicar-me que en poques hores intervindrien el Banco de Madrid. La notificació d’aquella acció als membres del Consell de Govern era obligatòria; jo estava donant classes a la UPF i, contràriament a la normalitat, m’autoritzà, en aquest cas, parlar amb els mitjans sobre la necessitat de l’actuació, ja que venia d’una agència estatunidenca -poca broma-, i s’entenia que amb la conformitat del SEPBLAC, la Unitat d’Intel·ligència Financera d’Espanya, i autoritat supervisora en matèria de prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme. La intervenció acordada implicava una sortida massiva de dipòsits i una liquidació ràpida; en detriment d’una intervenció alternativa de més llarga durada, que semblava més raonable, per aclarir i analitzar la viabilitat del banc i, en cas de no ser-ho, buscar una solució menys traumàtica.

Dic tot això per fer palès el mal que poden fer els poders governamentals, per patriòtics que siguin, entabanant els poders públics reguladors i fent confluir els interessos conjunturals de l’oligarquia bancària amb els interessos polítics més primaris, contra l’estabilitat de l’economia. I, feta l’empastifada, tots ells mirar cap a l’altra banda, per eximir-se de culpes.