Una participació recent a la taula de turisme de Pimec m’ha forçat a posar ordre a un conjunt d’idees sobre turisme. Es tracta de construir una narrativa de la col·laboració publicoprivada que doni coherència a una estratègia, si no pacte nacional, que serveixi almenys per a endreçar un sector que té coses bones i coses dolentes; que en el seu conjunt és molt important per al futur econòmic del país, però que avui troba molta contestació en certes capes socials.

Comencem amb una prèvia. Val més tenir turisme que no tenir-ne. Però alerta amb tenir-ne molt, ja que pot fer emergir dues malalties: la de Baumol, per allò que la baixa productivitat dels sectors intensius en mà d’obra pot malmetre la productivitat d’un país, i la malaltia holandesa, provocada per la prevalença d’un sector que, amb el seu cost d’oportunitat elevat sobre el de la resta, ho acaba fagocitant tot. També és previ reconèixer que la sectorialització d’una economia entre indústria i serveis aplica malament al món del turisme. Aquest conté elements tant industrials, o més, com els sectors de manufactura tradicionals; així a la indústria hotelera, als serveis de restauració i bars (que són, sovint, transaccions efímeres), o al negoci del lloguer turístic (amb molt poca professionalitat per part de propietaris rendistes). 

Val més tenir turisme que no tenir-ne. Però alerta amb tenir-ne molt, ja que pot fer emergir dues malalties

Sabem, per tant, que la cirurgia del reendreçat ha de ser fina. Venim d’un atractiu de “sol, platja i litoral” massiu i d’ample abast. Però volem competir en altres terrenys, que tinguin més futur que aquest. No volem comptar viatgers, entrades i sortides, ni fins i tot tampoc despesa per dia, sinó que ens interessen les valoracions de la satisfacció per l’experiència de visitants -recurrents, si pot ser- que, en el límit, voldríem que fossin uns conciutadans més, que convisquessin i experimentessin la vida dins altres comunitats. I de manera recíproca quan nosaltres som els turistes, volent aprendre i aprehendre dels llocs que visitem: natura, cultura, patrimoni.

Si la indústria és la palanca (inverteix, amortitza, reposa, forma els seus treballadors, preserva la reputació en horitzó de mitjà i llarg termini), el producte és un paquet, un conjunt d’elements que fan per un tot de l’experiència viscuda. Per tant, en aquest tot hi hem de saber trobar des dels arrossegaments amb la resta de l’economia fins a l’eliminació de les externalitats negatives que li resten valor (sorolls, inseguretat, sinistralitat, abusos). Les dues coses es retroalimenten; polls fan més polls, com es diu popularment.

Així, l’interès d’uns en reordenar s’ha de fer prevaldre contra qui pensa seguir fent més d’allò mateix. No es tracta tant de reduir com de substituir un tipus de turisme per un altre, a hores d’ara. I, per aquest objectiu, les administracions han de tenir, certament, un full de ruta coherent; però soles, amb el joc dels impostos i subvencions, no se’n sortiran. Les pomes sanes de l’oferta privada han de saber separar-se de les podrides, si no volen ser contaminades tard o d’hora. En aquest sentit, les administracions poden tan sols posar entrebancs a alguns i palanques a altres. L’oferta privada no hauria de néixer per servir, satisfer, la demanda existent; l’oferta ha d’induir gradualment un tipus de demanda que sigui més coherent amb l’interès general, considerant el paquet de la vivència com un conjunt d’elements que incorporen valor, amb disposició a pagar per aquest.

L’oferta privada no hauria de satisfer la demanda existent; ha d’induir gradualment un tipus de turisme més coherent amb l’interès general

Les administracions han d’ajudar a fer possible la seva preparació: identificant en el producte factors culturals, de kilòmetre zero, de subministradors locals... i recollint iniciatives de la societat civil que s’hi puguin associar. També han de planificar espais i densitats, i una tributació turística més zonificada des d’una aproximació a Catalunya com la gran àrea metropolitana que és; amb habitatge articulat sobre infraestructures de transport. I vetllar per a un desenvolupament turístic que no erosioni el capital social del país, evitant la dualització entre servidors i servits, llogaters i rendistes, propietaris i treballadors nouvinguts, en un context de baixa productivitat.

Aquest creixement no atreu capital, no configura hubs d’innovació privats, especialment si es comprova que l’economia imperant és low cost, en una societat polaritzada que pot acabar creant desafecció entre els ciutadans. Molts pensen, avui, que en aquest tipus tradicional de turisme s’hi troben més costos que beneficis; uns beneficis derivats d’un patrimoni natural que és de tots, que es trinxa com mai, i del qual treuen rendiment real tan sols uns pocs.