Les mesures econòmiques presentades pel president del govern espanyol en el debat d'investidura per a la legislatura es poden dividir en dos grups: les que tenen incidència pressupostària immediata i les que incideixen en el marc regulador i depenen de la col·laboració d'altres nivells de govern. Entre les primeres, s'inclouen: pròrroga de sis mesos de la rebaixa de l'IVA d'alguns aliments, gratuïtat del transport per a joves, adults grans i aturats, augment fins a les 20 setmanes dels permisos de maternitat i paternitat, ampliació de la progressivitat de l'IRPF (sense definir com), aplicació del tipus efectiu del 15% sobre el resultat comptable de les empreses i assumpció d'una part del deute públic de les comunitats autònomes.

Dins de les que tenen impacte regulador, destaquen la reducció de la jornada laboral (de 40 a 37 hores i mitja) i l'augment de l'SMI fins al 60% del salari mitjà. En l'àmbit d'actuació de les comunitats autònomes: habilitació de 183.000 habitatges públics amb lloguer assequible, augment del bo jove per a menors de 35 anys, fixació d'un màxim de dies per a la percepció de l'ajuda a la dependència i en algunes prestacions sanitàries.

De la lectura de les mesures sorgeix una primera pregunta sobre si són les que necessita l'economia espanyola per superar una llarga etapa d'estancament, com demostra un PIB per habitant en relació amb la mitjana de la UE igual al de 1995 (79,1%). Si s'identifica la menor productivitat i taxa d'ocupació com a principals causes del retard envers els socis comunitaris, la resposta no és favorable. És difícil identificar mesures amb una millora directa de la productivitat i, més aviat, apareixen senyals que algunes poden contribuir al contrari si no compten amb el consens de tots els agents socials (una opció possible com ha exposat la patronal empresarial en conèixer-ne la majoria). És molt desitjable tenir millors salaris i jornades de feina més curtes, però el que explica l'experiència és que són el resultat de la millora de la productivitat i, tanmateix, hi ha seriosos dubtes que funcioni la correlació quan s'aplica l'ordre invers.

Són les que necessita l'economia espanyola per superar una llarga etapa d'estancament? És difícil identificar mesures amb una millora directa de la productivitat

La major part de les mesures semblen adoptar-se anteposant l'objectiu de redistribució de la renda, una opció legítima i desitjable en vista de la cada vegada més gran dualització del mercat laboral, però que pot no aconseguir els seus objectius si alhora no s'aconsegueix un impuls en la renda agregada generada per l'economia espanyola.

És indubtable que l'habitatge és un dels principals problemes que assola una part de la societat espanyola, en especial els joves i, per tant, són molt necessàries mesures que puguin reduir la dimensió del problema. Per aquesta raó, igual com en altres àmbits, s'hauria de comptar amb un ampli consens entre els agents implicats per identificar les fórmules que permetin combinar un augment de l'oferta i preus raonables d'accés, cosa que no està aconseguint l'última llei d'habitatge.

Les mesures anunciades tenen un impacte modest en la despesa pública corrent, i en un altre sentit cal esmentar també que molt possiblement algunes no afavoriran la millora de l'equitat, ja que no tenen en compte la renda dels beneficiaris (gratuïtat del transport públic per a col·lectius sencers). Cal veure, tanmateix, l'impacte de la condonació d'una part del deute autonòmic, quan tindrà lloc l'extensió a totes les CCAA dels 20.000 milions pactats amb Catalunya?, que implica un transvasament dels interessos pagats cap a l'Estat, i la valoració dels inversors en termes reputacionals.

Per valorar l'impacte de les mesures pressupostàries, convé recordar que els comptes públics espanyols tenen un important desequilibri de partida: dèficit estructural entorn del 3,5% del PIB i un deute públic en circulació proper al 110% del PIB (AIReF). Aquesta delicada posició s'emmarca en un retorn de regles fiscals a la Unió Europea, que encara sense conèixer el seu contingut final, signifiquen la finalitat de l'excepció aplicada des de l'inici de la pandèmia en la qual s'ha mogut còmodament l'anterior govern espanyol.

L'aplicació de noves polítiques de despesa compta amb l'esperança de disposar d'un augment dels ingressos. Aquesta opció és possible, de fet hi ha encara marge quan es compara amb la mitjana ponderada dels països de la zona euro, però l'opció triada conté riscos no petits. L'elevació de l'IRPF als trams alts de renda és una mesura ben rebuda per una gran part de l'electorat, però la seva capacitat real d'augmentar els ingressos, 800 milions?, és molt limitada en un pressupost de despesa que supera els 650.000 milions d'euros. La fixació d'un tipus mínim del 15% en l'impost de societats en un món amb llibertat de moviments del capital conté el risc d'aconseguir la no repatriació de beneficis per a les empreses afectades o, encara pitjor, la deslocalització territorial d'empreses, limitant l'increment d'ingressos previst. En cas de complir-se aquests temors, l'evolució dels ingressos seria pitjor de l'esperada pels autors del pla, amb el corresponent impacte negatiu sobre el dèficit públic.

Les noves mesures de despesa tenen, a més, un competidor implacable, la reforma de les pensions (que mantenen la taxa de reposició més alta de la UE i la seva actualització amb l'IPC sense tenir en compte situacions excepcionals) obliga a desemborsaments cada vegada superiors que absorbeixen els marges pressupostaris. El 2024, la despesa en pensions augmentarà entorn d'11.580 milions d'euros, més d'una cinquena part de la despesa anual en educació.

En cas de situar el 3% com a límit de dèficit excessiu de la UE, l'elaboració dels pressupostos del 2024 es complicaria encara més, començant per la distribució dels objectius de dèficits entre nivells de govern. La seva aprovació en un panorama polític tan convuls com l'espanyol suposarà un puzle de molt difícil composició per satisfer els interessos interns i les obligacions de la UE.

En cas de situar el 3% com a límit de dèficit excessiu de la UE, l'elaboració dels pressupostos del 2024 es complicaria encara més

La nova legislatura comença el camí en un context internacional negatiu amb moltes incerteses sobre la seva pròxima evolució. Sense gairebé haver superat la pandèmia provocada per la covid-19, la invasió d'Ucraïna per Rússia ha tingut greus conseqüències en els mercats energètics (i d'altres) concretats en un rebrot d'inflació encara no superat. La forta pujada de tipus d'interès decidida pels bancs centrals no acabarà a curt termini, sent molt previsible assistir a com a mínim, una desacceleració de l'activitat econòmica a escala mundial i una disminució de la renda neta dels agents en haver de pagar més en concepte d'interessos. Les actuals tensions a l'Orient Mitjà tampoc no ajuden a millorar el panorama injectant incertesa al diagnòstic.

El panorama nacional no millora la fotografia. L'extrema polarització inicialment localitzada en l'àmbit de la política està calant en la societat, creant un escenari d'inestabilitat que no ajuda a crear un clima que afavoreixi el consens social i econòmic. Espanya és un país molt descentralitzat on els nivells territorials de govern tenen una àmplia relació de competències, per això és molt necessari comptar amb la necessària coordinació i lleialtat institucional de tots. L'actual fractura no marca el millor espai per aconseguir-los, sobretot, quan es defensen diferents models d'estat amb efectes diferents per a la població dels diferents territoris.

Amb independència de l'habitual oblit per solucionar deficiències en camps determinants per millorar la productivitat com l'educació, R+D+I, organització i gestió del sector públic per millorar la seva eficàcia, els factors enunciats de forta incertesa internacional i gran polarització interna no permeten desplegar l'optimisme. D'altra banda, ja coneixen la dita: (en determinades circumstàncies) un pessimista no és més que un optimista ben informat.