En els darrers anys, el món corporatiu ha abraçat una nova tendència que promet transformar la feina en una experiència plena i feliç. Sota el paraigua de la “felicitat laboral”, moltes companyies han s’han sumat al carro de la fruita fresca els matins i les classes de ioga els migdies, fins i tot el “pizza days” i alguna sala recreativa amb sofàs i taules de ping-pong per estimular el bon rotllo i la creativitat. Sens dubte una promesa seductora i un missatge clar: treballar és molt més que guanyar-se la vida, és una experiència estimulant i gratificant a la qual ens hauríem d'aferrar i comprometre. Però, si aquesta estratègia és tan efectiva, per què és comú i habitual veure créixer la desmotivació i la desconnexió entre els empleats?

La resposta és senzilla: perquè aquestes iniciatives són, en moltes ocasions, de cara a la galeria, gestos cosmètics, un vernís de modernitat que busca desviar l’atenció dels veritables problemes estructurals. Es parla de benestar, però no de càrregues de treball; de cohesió d’equip, però no de lideratge tòxic; d’ambients distesos, però no de salaris dignes. Aquestes empreses no han descobert el secret de la felicitat laboral, sinó una nova forma de màrqueting corporatiu. Un intent de substituir drets laborals per favors puntuals, amb la idea que la satisfacció es pot comprar amb petits gestos anecdòtics.

Sota el paraigua de la “felicitat laboral”, moltes companyies s’han sumat al carro de la fruita fresca els matins i les classes de ioga els migdies

No és casual que aquesta tendència s’hagi incrementat simultàniament amb l’augment de la precarització i la intensificació del treball. Quan els salaris no s’ajusten al cost de la vida, quan les jornades s’estenen més enllà del contracte i quan la frontera entre l’oficina i la vida personal s’esvaeix, és fàcil que els treballadors comencin a qüestionar el sentit del que fan. I és aquí on entra la gran cortina de fum de les “empreses happy”: si la feina esdevé un lloc “divertit”, potser no caldrà compensar-la amb millors condicions laborals. Si l’oficina té una zona chill-out i organitza tornejos de futbolí, potser no caldrà adequar els sous. És la vella tàctica de la distracció adaptada als temps moderns.

Però més enllà de la façana acolorida i dels discursos motivacionals, la realitat laboral continua sent tossuda. La frustració no ve perquè els treballadors no sàpiguen gaudir de l’entorn “happy” que els ofereixen, sinó perquè veuen el contrast entre aquest decorat i les condicions reals amb què han de conviure dia rere dia. Sous precaris a la base i salaris astronòmics a l’escala directiva. Pressió constant per complir objectius i absència de reconeixement pel bon treball. Disfresses de modernitat en empreses que, dissortadament, encara viuen ancorades en la cultura del control i l’exigència sense retorn. És aquí on sorgeix la desconnexió. No per falta de gratitud, sinó per evidència.

Més enllà de la façana acolorida i dels discursos motivacionals, la realitat laboral continua sent tossuda

Ara bé, això vol dir que la retribució ho és tot? Evidentment no. Però faltaria a la veritat si digués que no és important, perquè de fet ho és i molt. Ara bé, no podem de cap de les maneres oblidar ni menystenir un concepte clau: el salari emocional. Les noves generacions de treballadors ja no busquen solament una compensació econòmica justa i adequada a les seves aptituds, sinó també projectes que els aportin sentit, empreses amb valors autèntics i un entorn on se sentin valorats i respectats. El salari emocional inclou flexibilitat horària, possibilitats de desenvolupament professional, reconeixement pel bon treball i una cultura corporativa basada en la confiança, no en la vigilància i la pressió. És aquí on moltes empreses acostumen a fallar: confonen el benestar amb l’entreteniment, i la satisfacció amb la distracció.

I, mentrestant, el talent s’escapa. Les empreses que no sàpiguen retenir-lo amb propostes sòlides i atractives veuran com marxa cap a altres horitzons. I no, no el convenceran amb sucs detox ni amb jocs de taula a l’hora del dinar. Tenim talent! Empoderem-lo! Enamorem-lo perquè es faci addicte al nostre projecte! Un salari digne, carrera professional, reconeixement, escolta activa, conciliació, flexibilitat, autonomia... Aquesta és la fórmula de l’èxit. I no pas el maquillatge d’un entorn “cool” que, sota la superfície, continua sent un espai on regna l'exigència sense retorn, el control i la falta de respecte pels drets més bàsics dels treballadors.

Les noves generacions busquen projectes que els aportin sentit, empreses amb valors autèntics i un entorn on se sentin valorats i respectats

La felicitat laboral no es pot construir sobre un terra ple de fissures. No serveix de res oferir fruita si els sous són baixos, ni organitzar ioga si els empleats se senten desbordats, ni fer un sopar d’equip si l’endemà se segueix normalitzant la cultura de la urgència i la disponibilitat permanent. El veritable repte per a les empreses no és omplir els passadissos de frases motivacionals, sinó crear un entorn on la gent pugui treballar sense sentir-se explotada, on se senti part d’un projecte i no d’un engranatge impersonal.

Les empreses que realment vulguin retenir talent i construir equips compromesos han de fer-se una pregunta fonamental: els nostres treballadors es queden perquè volen o perquè no tenen alternativa? La resposta a aquesta pregunta marca la diferència entre les empreses que cuiden el seu talent i les que simplement intenten retenir-lo a qualsevol preu.

Els nostres treballadors es queden perquè volen o perquè no tenen alternativa?

El futur del treball no es construirà sobre estratègies buides de màrqueting, ni sobre la il·lusió que un bon ambient substitueix condicions laborals justes. El talent no es compra amb fruita fresca ni amb jornades “team Building”. Es fidelitza amb respecte, amb reconeixement i amb un projecte que engrescador i motivador.

I aleshores, quan les modes passin, quan els sofàs de colors perdin el seu encant i el cafè gratuït ja no sigui un al·licient… Què haurà fet la teva empresa perquè algú s’hi vulgui quedar?